‘I de què viuria?’ responia el senyor Duran i Lleida l’any 2013, ja ben avançada la seva carrera política, quan la Mònica Terribas li va preguntar si s’havia plantejat deixar la política i tornar a la docència. 

Actualment la política es troba en un moment de certa crisi: crisi de vocació i crisi de talent. Victòries tan sorprenents de personatges com Miley a l’Argentina són la mostra d’aquesta desafecció cap a la política com a professió, aquests moviments més vinculats a postulats dictatorials que no pas als valors democràtics transmeten el missatge que la política actual està faltada d’autèntica vocació i que l’únic que busquen els polítics és la trona i la pagueta. També parlen d’una manca de persones ben qualificades per assumir càrrecs polítics de responsabilitat al·legant que els millors professionals acaben optant per dedicar-se al món privat, on poden trobar millor sou i millor projecció sense el jou de l’exposició mediàtica. I la seva jugada mestra un cop han imposat aquestes dues idees a base de repetir-les, és augmentar-se el sou un cop arriben al poder; ha passat amb molts regidors de VOX que han entrat en governs municipals en les darreres eleccions justificant que la dedicació a la política s’ha de gratificar al nivell dels sou dels alts directius de les multinacionals per tal que aquest talent que s’endú l’empresa privada es mantingui al capdavant de les institucions públiques.  El problema d’aquest argument és que els sous dels alts directius de les multinacionals són sous afectats d’una bretxa salarial dins uns criteris de repartiment del capital privat, valors que no haurien de regir en qualsevol institució pública.

Per altra banda, també hi ha persones que pesen que no hauria d’existir una gratificació econòmica per dedicar temps a l’acció política, no s’adonen que això només seria possible si la política la fessin els multimilionaris.

Sigui com sigui, l’actual assignació de sous per a càrrecs públics ve marcada a Catalunya en base als articles 75, 75 bis i 75 ter de la LRBRL i a l’article 18 del Reial Decret-Llei 2/2020, de 21 de gener en matèria de retribucions en l’àmbit del sector públic. Al meu parer són sous que s’adeqüen a la proporcionalitat social i permeten seguir garantint, almenys en el nostre país, una certa retenció de la vocació política i a la vegada estimulen la dedicació i l’assumpció de responsabilitats públiques. 

Tanmateix crec que limitar els mandats evitaria qualsevol temptació de perpetuïtat per motius de pura subsistència personal en la política i a la vegada fomentaria la renovació generacional evitant casos com el del senyor Durant i Lleida.