Des de la crisi financera de 2007 que s’inicia amb la fallida del sistema hipotecari americà i que s’escampa ràpidament per tot el món com una epidèmia afectant tots els sistemes de finançament d’habitatge dels països rics i de retruc totes les economies suposadament avançades d’aquests països, es va començar a gestar el problema actual sobre l’habitatge: ‘de aquellos polvos esos lodos’ que es diu en castellà. 

Les caixes, principals propulsores d’habitatge, van desaparèixer de la nit al dia deixant un estoc d’habitatge buit que va adquirir el govern espanyol a través d’una societat anomenada Sareb. La Generalitat de Catalunya va anar venent o regalant la majoria d’habitatge públic perdent 9 de cada 10 pisos en comparació a abans de la crisi. 

De mica en mica l’economia va anar recuperant-se però no la construcció d’habitatge social que va quedar absolutament congelat en el nostre país i fins no fa pas tant s’ha tornat a reactivar de forma encara massa testimonial.

Ens trobem davant d’un problema social, un problema que s’ha anat amagant en els darrers anys sota una suposada reactivació econòmica que només ha beneficiat els de sempre. Si bé és cert que s’ha contingut la inflació i s’ha retornat a un tipus d’interès bai, i que el país es troba en xifres de creixement econòmic millors que Alemanya i França, i fins i tot les dades informen que la compravenda d’habitatges es va disparar un 52,3% en el mes de març en comparació amb el mateix mes de l’any passat, ens hem de preguntar com és que els joves no poden emancipar-se, com és que en moltes localitats de Catalunya l’oferta de pisos de lloguer s’ha reduït un 80% i els preus han pujat més d’un 30 i a la vegada cada vegada hi ha més casos d’infrahabitatge on moltes persones es veuen avocades a viure en espais indignes, insalubres i sense les condicions mínimes d’habitabilitat? 

Hi ha 2 factors que podrien explicar aquesta contradicció: 

1. Els compradors estrangers han augmentat significativament en els darrers anys: el Col·legi Notarial ha detectat que durant la segona meitat del 2024, la compravenda d’habitatges per part de ciutadans de fora de Catalunya va experimentar un increment del 13,3% en comparació amb el mateix període de l’any anterior. 
2. La meitat de les operacions de compra d’habitatge que es van fer a Catalunya l’any passat van ser sense hipoteca. 

En una economia global que fomenta les desigualtats el que està passant en el nostre país i a la resta del món tret d’algunes excepcions és que hem descuidat els drets de les persones en pro d’un concepte de creixement que fomenta les desigualtats. Hem traslladat el dret de l’habitatge al mercat i el mercat ha fet l’únic que sap fer: dotar d’encara més recursos i patrimoni a aquells que ja van ben servits i desproveir de tota possibilitat de progrés i vida digna a aquells que menys tenen, que cada cop són més i cada cop estan en pitjor situació.

Per tant, és molt important que es tornin a impulsar polítiques públiques d’habitatge per deixar enrere el desert dels darrers anys i recuperar el dret a tenir una llar digne a totes les persones de la nostra societat, i cal fer-ho de forma immediata i sense més dilacions, sota un pacte de país i amb un pla a curt, mig i llarg termini que no depengui de les variacions polítiques de torn que tenim últimament ens els nostres governs. 

Una primera mesura, ràpida i a curt termini que caldria impulsar és decretar que la Sareb cedeixi als ajuntaments la gestió dels 12.723 pisos que té a Catalunya i que aquest parc d’habitatge passi a incrementar la protecció oficial que hem anat perdent en els darrers anys al país.