Malauradament l’any 2024 finalitzava a la tranquil·la ciutat de Vilafranca del Penedès amb una desgraciada noticia que impactava considerablement la consciència dels veïns i veïnes d’una vila que fins fa relativament poc no estava avesada a esdeveniments de caire tan tràgic: un home sense llar fou trobat mort en el precari jaç improvisat on dormia molt a prop del centre d’atenció primària.

És un fet social terrible que desafortunadament cada dia veiem més. Però el que encara em sembla més terrorífic, en el cas d’aquest pobre home, és que s’informés a través d’un mitjà de comunicació local que havia mort per ‘motius biològics’ com si viure al carrer fos un fet totalment circumstancial.

Normalment les persones que viuen al carrer moren per causes de salut, és cert, les defuncions de persones sense llar acostumen a produir-se per problemes de salut però no podem obviar que aquests problemes de salut són provocats per la seva situació; les condicions meteorològiques, ara que estem en plena onada de fred, hi juguen un paper força important. Per altra banda, factors individuals com poden ser els problemes amb l’alcohol o altres substàncies, les malalties mentals i físiques no tractades, els factors delinqüencials o fins i tot les conductes autodestructives acompanyen també bona part de les persones sense llar.

I tanmateix em commou i m’interpel·la com a persona que em dedico a l’àmbit social que curem tan ràpid i de forma tan barroera la ferida que ens deixa a la nostra consciència aquest tipus d’esdeveniments tràgics.

El fet que ens diguin que una persona sense llar ha mort per motius biològics justifica que no s’hagi pogut fer més per aquesta persona en particular o pel col·lectiu en general? I el fet que la persona hagi declinat anar a un alberg a passar la nit salva la nostra consciència? I si a més a més sabem que és una persona amb antecedents penals i amb episodis violents n’hi ha prou per calmar la nostra pena? Podem arribar a trobar raons per justificar aquest tipus de finals? O tot plegat és una estratègia mental col·lectiva per protegir la nostra consciència com a bons ciutadans que som i que aspirem a una societat ideal on no hi hagi pobresa, delinqüència, marginació, ni cap de les xacres socials que tenim?

Vivim en una societat de contrastos i contradiccions. Aquesta societat ideal a la qual aspirem ens diu que l’habitatge és un dret que cal garantir a totes les persones (article 25 de la declaració dels drets humans, article 11 del pacte internacional de drets econòmics, article 47 de la constitució espanyola o l’article 26 de l’estatut de Catalunya), però la realitat en el nostre país fa cas omís a aquestes proposicions solemnes que s’escriuen en llibres que semblen tan importants i que en realitat només transfiguren il·lusions. I el que és més alarmant és que aquest idealisme cada cop va transformant-se més en un pessimisme despreocupat i alegre que accepta que mai hi arribarem a una societat ideal. A dia d’avui l’habitatge no només s’ha convertit en un objecte de valor que discrimina i empobreix, sinó que, a més a més, està exposant cada cop més persones a dormir a la intempèrie sense un mínim de quatre parets on poder-se arraulir, minant la seva esperança de vida i llançant-los a un oblit social per defugir de la nostra consciència. Com i per què hem arribat fins aquí?

Justament, dins aquest pessimisme despreocupat i alegre que ens embolcalla amb l’anestèsia del consumisme acabem de superar una de les campanyes de Nadal més bones dels últims anys i afrontem la campanya de rebaixes amb grans expectatives d’oblit social. Però quan sortim de les botigues satisfets per haver aconseguit aquella peça que segurament només ens posarem una o dues vegades o aquell aparell electrònic que sempre havíem necessitat tot i no saber-ho, algunes persones seguiran dormint al carrer en jaços imporvitzats en caixers automàtics i quan els mirem ens adonarem, només per un instant per desgràcia, que és l’estampa d’una derrota social.

Estem creant entre tots una societat que amaga el cap sota l’ala, ens hem avocat a un manera de viure delirant que ens està portant a l’autodestrucció i no reaccionem aviat no hi serem a temps.

Per tot això i molt més, penso que les institucions hi tenen un paper clau per poder revertir aquesta deriva. Ara mateix, que en gairebé totes les administracions hi tenim governs liderats per partits que diuen ser d’esquerres, si no posem fil a l’agulla per afrontar aquest desgraciat fenomen del sensellarisme, estic segur que ben aviat la dreta i l’extremadreta acabaran de fer la feina bruta exportant aquest problema lluny de la nostra mala consciència. 

I la solució és tan senzilla i a la vegada tan complexa com de crear recursos específics que treballin en l’atenció directa cap a aquestes persones que viuen al carrer. La solució ha de passar per desenvolupar programes especilitzats que s’adaptin a gestionar casos d’alta complexitat com ho són la majoria de les persones afectades per sensellarisme. Però també la solució ha de passar per les administracions generals, no només per les locals, perquè és evident que estem davant un problema que transcendeix l’acció directe i requereix per part de la Generalitat i l’Estat establir polítiques preventives que es basin en projectes socials sòlids en matèria d’habitatge, tot plegat dins d’una estratègia de país sobre com volem garantir a totes les persones de la nostra societat un dels valors humans més indispensables: el fet de poder disposar d’una llar digne. I és que la llar – com defineix un dels filòsofs de capçalera que tenim el privilegi de llegir en el nostre país i en la nostra llengua, el professor Josep Maria Esquirol – ens protegeix de la feblesa, d’aquesta feblesa humana que de vegades ens porta a ignorar drets fonamentals i valors essencials com ho són la llar i la vida.

Article publicat a social.cat