Dins les meves tasques com a psicòleg del Centre Especial de Treball de vegades toca acompanyar als nostres treballadors i treballadores quan hi ha algun canvi dificultós del seu itinerari laboral. Avui ens hem reunit amb el Pedro (nom fictici per preservar la seva privacitat) –de 44 anys i una discapacitat de tipus mental– i els seus pares – 80 i 81 i amb estat delicat de salut– . La reunió tenia l’objectiu de comunicar-los que el Pedro serà reubicat del servei de manipulats al servei de neteja de parcs i jardins que desenvolupem des de fa molts anys a Vilafranca. Després de gairebé 15 anys treballant en aquest servei, per una persona com en Pedro, amb un tipus de discapacitat molt relacionada amb dificultats per adaptar-se a nous contextos i noves persones, suposa un repte majúscul i requereix d’un acompanyament molt determinat per garantir-ne l’èxit.

Després de la reunió, alhora de marxar, en Pedro ha pres la mà de la seva mare, tal com havia fet a l’entrar, i una mica més allunyats que el pare han sortit per la porta de les nostres oficines en una estampa plena d’emotivitat simbòlica; ell, després de tota una vida essent acompanyat per la seva mare, assumia ara el rol de cuidador i acompanyava la seva mare en estat de salut delicat, amb molta cura i delicadesa, oferint-li la seva mà i la seva espatlla per recolzar-s’hi, com aquell qui és conscient que tots som alhora cuidadors i cuidats i que arriba un dia que toca tornar tot l’amor que t’han ofert.

En aquella imatge he vist la humanitat, en aquella imatge he vist l’essència que ens uneix; he vist un mirall. M’he vist de ben petit de la mà de la meva àvia que m’acompanyava a l’escola, m’he vist d’adolescent ajudant a la meva àvia a pujar les escales tornant a casa després d’una dura hospitalització per un infart, he vist la meva mare cuidant el meu avi al llit de mort, he vist, fins i tot, els meus fills cuidant-me quan sigui el moment d’aquí molts anys espero. En una sola i bella imatge he vist com n’és d’important que els uns tinguem cura dels altres.

Però, i sí, en tota imatge bucòlica hi cap un ‘però’, l’acompanyament a les persones al llarg de tota la seva vida no pot recaure només en la bona voluntat dels seus familiars i amics. L’acompanyament també ha de tenir una vessant professional, tècnica i estratègica que ha de venir donada per les administracions públiques del nostre país. 

Posar la persona al centre i dotar tot el seu itinerari vital de recursos d’acompanyament, més o menys intensos en funció de l’edat, la situació social o les característiques personals, ha de ser una estratègia transversal que han d’afrontar les administracions posant al centre les persones i fent que els serveis d’acompanyament girin entorn a aquestes i no al revés. Hem d’aconseguir que l’objectiu primordial de les nostres administracions sigui acompanyar i no dirigir, sigui facilitar i no dificultar, adaptant-se al projecte vital de cada ciutadà i essent prou flexible com per combinar diferents recursos entre diferents administracions sense les actuals incompatibilitats que contra les quals topem avui.

Acompanyar al llarg de la vida és un repte compartit que ens implica a totes i a tots i cal que com tot repte compartit puguem mantenir un diàleg fluït i productiu per tal de generar un model adaptat als nostres temps i coherent amb els nostres valors.