La història de l’urbanisme és plena de projectes impulsats per voluntats col·lectives que han transformat vides i barris. A Barcelona, per exemple, l’anhel d’obertura d’una ciutat sense muralles va fer que Cerdà projectés un barri de l’eixample que va configurar la llavor del modernisme. Bilbao, amb la voluntat de transformar una zona industrial degradada i obsoleta va transformar l’antic port industrial instal·lant-hi un dels museus contemporanis més importants del món provocant el que ara es coneix com l’efecte Guggenheim. Totes les ciutats han tingut històricament el seu momentum urbanístic. A Vilafranca, sense ànim de comparar-nos amb aquestes metròpolis, també tenim un gran projecte urbanístic que esperem veure completat en els propers anys. Des del primer dia d’aquell any 1865 quan va arribar el tren a la nostra vila i fins avui que ens trobem en la fase de finalització del soterrament de la via, es va crear en l’inconscient col·lectiu vilafranquí un anhel que s’ha anat fent gran i poderós al llarg de tantes i tantes generacions que han patit la gran barrera de la via: la voluntat de retrobament de les dues Vilafranques. Aquesta voluntat de connexió de dos espais de la ciutat separats, primer per la via del tren i posteriorment per la llosa de formigó, és el que ha motivat als diferents governs al llarg de tots aquests anys a recosir de nou la ciutat i cicatritzar una ferida urbanística inevitable com era el pas del tren per la ciutat.

Ara ens trobem en un moment clau i fonamental i és important que totes les decisions que afrontem fins la finalització de les obres d’urbanització de la llosa mantinguin l’anhel inicial de totes les generacions que ens han precedit: unir les dues vilafranques i guanyar un espai de pas i de gaudi per als seus habitants. 

(Article publicat al diari 3 de vuit el divendres 9 de febrer de 2024 sota el nom de ‘Cosir Vilafranca’)