Som una contradicció eterna i la nostra essència n’és el millor exemple. Sent únicament capaços d’experimentar qualsevol cosa de forma privada, vivim envoltats d’una esfera pública irrenunciable. Som éssers únics i singulars en un món superpoblat, naixem amb una identitat intransferible que anem modelant al llarg de la nostra vida gràcies sobretot a la relació que establim amb la resta del món.

En els dos darrers anys he anat recopilant pensaments entorn una revolució privada, un acte personal i intransferible de vida que m’ha portat a definir 16 conceptes sobre mi mateix i la meva relació amb el món. Li he volgut posar el nom de revolució perquè entenc que la millor manera de conèixer-se a un mateix és posant-se constantment en dubte, i la revolució, si és alguna cosa, és posar en dubte allò establert.

Tanmateix, ara enceto una fase de la meva vida en la qual, pensar en mi, ha d’importar ben poc, perquè si els meus conciutadans i conciutadanes em donen confiança, en els propers anys tocarà pensar en els altres, i pensar-hi molt. Pensar-hi des d’una perspectiva que m’obligarà a deixar enrere la meva humil revolució personal per centrar-me en la perspectiva del bé comú, una visió de les coses en la qual, la meva pròpia opinió, la meva voluntat privada, serà una més de les 40.000 voluntats d’una preciosa vila anomenada Vilafranca del Penedès.

Per això, plantejo aquesta nova tongada de reflexions que penjaré en aquest bloc amb l’etiqueta de La vocació pública, perquè la vocació pública ha de ser la continuació lògica de la revolució privada.