I used to be frightened of dying
I used to think death was the end
But that was before
I’m not scared anymore
I know that my soul will transcend

(Cançó: The spirit carries on. Album: Scenes from the memory. 1999. Autor: Dream Theater)

Potser l’única manera d’afrontar una reflexió sobre la transcendencia és a través de la música, o potser puc atrevir-me a escriure quatre línies sobre aquesta magnífica part de les nostres vides que la majoria tenim amagada.

Dalí, s’auto-obligava a despertar-se en fase REM per tal de captar l’aportació creativa de la seva ment en moments de semi inconsciència i plasmar en les seves obres aquest ímpetu desbordant de desconnexió amb la realitat. Existeix la possibilitat de ser conscients dels nostres somnis a través de la tècnica del son lúcid. El mindfullnes també és una tècnica de domini mental que pot situar-nos en estats preconscients semblants a les fases del son. El yoga, la meditació, la onirització etc… avui en dia tenim mètodes i tècniques per afrontar la transcendència, però tenim el terreny suficientment abonat per assolir-la?

Quan un home mínimament instruït i cultivat, capaç d’entendre i practicar el meta pensament, cau abatut al sofà davant la pantalla d’un ordinador que fa ara les tasques de televisió, s’esdevé un moment complicat per a la seva existència. Si a més a més, el que està veient, en delay, és un partit de futbol entre el Betis guardiolitzat de Kike Setién i un Madrid sense Cristiano Ronaldo en hores baixes, la combinació enfosqueix encara més la valoració personal que aquest home pugui tenir del seu pas pel món. Són aquells moments en què hi ha prou tranquil·litat a casa per pensar, i són també aquells moments que més m’angoixen últimament. És inevitable fer-se preguntes, moltes preguntes, massa preguntes. Entenc l’èxit de tantes propostes d’oci i encara entenc més l’èxit d’aquelles propostes d’oci sedentari de quarts d’onze de la nit: amb 40 anys, és molt perillós pensar. Sí, potser és la típica crisi dels 40, tot i que no sé si es pot considerar crisi aquest pessigolleig molest entre pit i estomac que se’m manifesta últimament cada nit abans d’anar a dormir i després d’haver lluitat contra el món rutinari, consumista i sedentari que ens pressiona constantment. És just un dia d’aquests de gossos quan vaig decidir escriure aquest assaig. Em vaig plantar davant del mirall del lavabo i em vaig preguntar: de bon grat decidiré viure la resta de la meva vida parant atenció al sistema absolutament covard de 5-3-2 que el Madrid ha utilitzat al Villamarín?

Hi ha un concepte cristià que sempre m’ha intrigat: la Glòria. No sóc expert en teologia i no puc definir exactament què entenen les persones creients per Glòria, però per mi, la Glòria és allò que ets quan ja no hi ets. I en la glòria hi he començat a pensar quan he travessat la línia de la proximitat amb la mort. ‘Glòria’ no és un terme que estigui massa de moda, som hereus de la grangermanització que ha provocat l’explosió de les comunicacions. Vivim en un món on el quart d’hora de fama warholià s’ha convertit en el missatge personal viralitzat. L’essència és la mateixa, de fet, el món no ha canviat massa de llavors ençà, la banalització de la vida manté la prominència i simplement és el mitjà d’expansió el que ha canviat. Ara funcionem per interfície sí, tal i com ens narra brillantment l’Ingrid Guardiola a L’ull i la navalla³, però seguim volent el mateix que volíem des que vam inventar l’escriptura. Sortir a la tele s’ha substituït per fer-se exponencial a les xarxes. Jo crec sense cap mena de proposició demostrativa que fins que no tornem a adorar els herois no serem capaços de superar la seqüència insulsa de períodes històrics repetitius on l’èpica de viure ha estat substituïda per la manipulació de la serotonina i la dopamina de la nostra ment a través de substàncies sintètiques i espectacles de destrucció massiva de la nostra voluntat, difosos per tots els racons del món fent impossible la waldenització dels més serens. L’època del selfie no pot ser la millor època de la nostra història, i en això hi estic implicat.

Quina mena de vida més curiosa que vivim la majoria d’occidentals. Molts som conscients de tantes i tantes contradiccions que sota el prisma d’una moral ferma ens hauria d’obligar a fer-nos l’Harakiri a mode Mishima davant el ministre de defensa del nostre país. ‘Ministre de defensa’ sí, encara existeixen aquestes figures. ‘Rei’ , ‘Papa’ , ‘Maradona’… sí, encara adorem aquestes mòmies del passat. El món se n’està anant a la merda, però penso ara que potser l’esperança de l’Obra apaivagarà tanta desesperació i em permetrà seguir vivint aquesta contradicció transitòria a canvi d’una petita aportació a un futur millor.

L’Obra és el producte de la Glòria. També hi he d’acabar renunciant? És bloc llibre la meva obra definitiva? O és aquest escrit el que em farà transcendir? Sigui com sigui l’Obra és aquell cúmul d’accions que un cop culminades donaran sentit a la nostra vida. L’Obra és el fruit d’una voluntat exitosa. L’Obra és la raó de la lluita, la raó de viure, l’essència de la renúncia. L’Obra ho és tot per una persona. Quina és la meva Obra fins a dia d’avui? Els meus fills? La meva feina? Les meves amistats? Quina és la meva aportació? Què és allò que justifica la meva presència en aquest món? No ho tinc clar, potser ha de ser la suma de tot plegat. No es podrà saber fins el dia que em mori perquè l’obra d’una persona pot virar repetidament al llarg de la seva vida en funció dels reptes que li sorgeixen i només pot valorar-se quan aquesta persona ha mort, mentrestant sempre està en procés. Encara que no ens ho vulguem creure el guió de la nostra vida no està escrit i està replet d’un cúmul de sorpreses agradables i no tant agradables que obligaran que les nostres accions vagin mutant i el nostre focus vagi combinant els diferents verbs que en cada moment es convertiran en essencials.

La voluntat és una joia que es poleix amb cada experiència des del moment que un és engendrat. La voluntat fa que la nostra vida sigui única i irrepetible. La voluntat que surt de la motivació personal és la guia de la nostra existència i ens ha de portar al llit de mort amb un sol pensament final: sí, ha valgut la pena.

Glòria i Mort són inseparables, l’Obra, la Vida i la Voluntat aporten el sentit i la Renúncia és el camí.

Abraham Maslow escrivia en el pròleg a la segona edició de l’Home Autorealizat⁴ que la Psicologia Humanista era la tercera via que s’obria pas amb força en el món d’aquesta ciència del comportament humà, una tercera via que hauria de desbancar la Psicoanàlisi i el Conductisme i s’havia d’erigir com la nova eina per fer de la salut mental, un objectiu més enllà de l’adaptació de les persones en el seu entorn. Però, de fet, aquesta tercera via no era més que una via transitòria que havia de desembocar en un quart i últim moviment definitiu: la Psicologia Transpersonal, que havia de portar a tots els homes i les dones que la volguessin practicar a una pau interior sense condicionants.

Coneixes algú que vagi al psicòleg per a transcendir? Una vegada la meva parella va assistir a una reunió informativa del nou Cau d’Escoltes que volien obrir a la nostra població degut a una demanda força important de noves places. Els monitors joves que oferien la informació van insistir que l’actual moviment escolta està desvinculat del fet catòlic i només n’adopta els vells valors: natura, país i transcendència. La meva parella va tornar un pèl contrariada per aquell canvi aparentment insubstancial: la natura, país i Déu s’havia convertit en natura, país i transcendència. Però, què és exactament la transcendència? – em va preguntar-. No ho sé, perquè jo, de moment, encara no l’he experimentat. Puc fer-me una idea si llegeixo filosofia oriental, puc fer-me una idea si aprofundeixo en el budisme, el jainisme o l’induhisme, però no puc saber-ho si no ho experimento. Està clar que aquesta societat de futur que imaginava Maslow no ha arribat o ha estat superada i substituïda per altres espais mentals. També val a dir, que la tercera via metodològica de la Psicologia tampoc va acabar d’imposar-se i avui en dia segueixen més fortes les altres dues vies i alguna de complementària a aquestes que no pas la purament humanista. Sigui com sigui, el mandat és fort. Pensar que hi ha la possibilitat, ni que sigui episòdicament, de desfer-nos de l’egoisme i la condescendència que ens ennuvola la ment em reconforta; segurament la raó per la qual segueixo llevant-me cada dia al matí i suporto les males notícies que a cada hora arriben al meu cervell en forma de mailchimp, tuits, coockies… és el fet de saber que fora de mi hi ha un univers inabastable i que qualsevol cosa que em passi, qualsevol experiència que visqui és una nimietat en comparació en els milers, o potser milions d’explosions d’estrelles que esdevenen cada dia en alguna part remota del nostre infinit espai. D’alguna manera el que crec que ens indicava Maslow és que l’individu és quelcom més que un organisme viu que forma part d’un sistema en moviment, l’individu és ja en si mateix un fi i com a tal cada un de nosaltres responem a una ciència pròpia que cal explorar i perfeccionar. I inevitablement aquest viatge que hem emprès en accions tan naturals com beure, menjar o suar, ha de recaure en una espècie de transcendència que mantingui l’eina de transport, que no és altre que el nostre cos. Volem arribar a percebre el nirvana? Volem captar l’essència? La substància única? El cosmos? L’experiència àlgida? El summum? El zenit? Sigui el que sigui, ho volem fer amb solidaritat amb una forma de vida creada en un raconet de l’univers on un planeta blau ha creat quelcom únic que volem que sigui permanent i s’integri amb el que sigui del que ha de quedar quan l’inevitable final ens consumeixi.

Fer del nostre anecdòtic pas en aquesta vida, una vida en un món anecdòtic d’una galàxia anecdòtic dins la infinitud d’un Univers on no sabem si realment hi ha quelcom que podria considerar-se important, és deixar una petita empremta de dignitat i de plaer, és poder dir un cop la mort sigui a la porta, que no ha estat malament i que, fins i tot, ho repetiríem.

Però si desitges anar una mica més enllà, si et rebel·les contra l’ostracisme al que ens aboca aquest sistema basat en la competència, pensa que un cop aquesta autorealització maslowiana passa pel sedàs de la renúncia, el producte final canvia i aquelles accions injustes o egoistes comencen a ser qüestionades i s’inicia un procés de blanquejat, de proïsme infinit. Aleshores l’autorealització és converteix en un camí cap a la humanització, ja que després de créixer com a persones, caldrà créixer com a espècie humana i superar aquesta condició d’egoisme intern. I si la renúncia ens ha de guiar, hem d’aprendre a viure amb l’absència, hem d’aprendre a viure amb la simplicitat. ‘Decidir és prescindir’ dèiem en un post anterior, però què precedeix a la decisió? El desig. La clau l’hem estat buscant en l’autoanàlisi del desig intern. El recorregut dels nostres verbs significatius ha esdevingut en realitat, una exploració dels nostres desitjos. Qualsevol que vulgui iniciar un treball de renúncia semblant i s’assegui vora el foc en un dia plujós per reflexionar sobre quins són els seus verbs de la vida on començar a destriar el gra de la palla, estarà fent un treball d’anàlisi profund dels seus desitjos. Perquè els verbs, els nostres grans verbs personals, les nostres principals accions, aquells moviments amb més valor que emprenem, són en realitat cubs de desitjos personals.

Un desig és una expressió concreta de la voluntat humana. Un desig pot satisfer una o més necessitats. Una necessitat és la manifestació material d’un desig, una situació externa de la voluntat de la persona, que origina l’aparició del desig concret. Però les necessitats no són la causa dels desigs en general (anhels), simplement es limiten a ser el camí, la via per l’actuació de la persona a partir de la seu desig. Per exemple, tothom desitja conèixer, és la part de la voluntat que genera el pla intel·lectual, però segons les necessitats que jo tingui, el meu coneixement anirà cap a una direcció o cap a una altra; d’aquesta manera s’origina la variabilitat humana; que no només depèn de factors ambientals sinó també genètics. Aquesta variabilitat és el que provoca que les persones tinguem plans de vida tan diferents els uns amb els altres. Els plans de la vida s’aconsegueixen quan diferents verbs s’uneixen per fer front comú amb alguns dels seus anhels (conjunt de desigs). Per exemple, algú pot desitjar conèixer les característiques climàtiques del pol nord, i per separat desitjar també una estabilitat econòmica; una beca d’estudis donada pel govern que li permeti anar al pol nord a estudiar el clima satisfaria les dues necessitats a la vegada que faria el mateix amb els dos verbs. Un altre exemple d’un pla de vida concret el podríem trobar en un escriptor: escrivint coneix, crea, estima, es diverteix i té una certa estabilitat econòmica, aquest pot ser el seu principal pla a la vida que no exclou desigs perifèrics a la unitat, perquè l’escriptor pot estimar a una dona, als seus fills, als seus amics i no només la seva professió. D’aquesta manera anem pujant els esglaons de la humanitat fins a assimilar en el punt àlgid de la nostra autorealització que realment no es pot ser feliç en un món infeliç. I aquí es capgira tot, en aquests precisos moments, quan hem entès què és la vida és quan assumim el pas últim d’autorealització, un tipus d’autorealització que vira cap a la part social i s’adona que la construcció de la cultura humana és una renúncia.I segons el tipus i la intensitat de la renúncia serem capaços d’arribar finalment a aquesta transcendència que ara ens és desconeguda. No és senzill preparar un home i una dona per a fer el tipus de renúncia que l’espècie necessita. Haurien de ser un home i una dona lliurats completament als altres? Un Buda, un Crist, un Mahoma, una mare Teresa? … Un ésser humà capaç de sacrificar la seva vida pels altres? Aquest seria l’estat final del nostre projecte? Ja hem dit abans que no necessàriament tothom ha de voler ser qui no podrà ser mai. Per ser un Buda o un Jesús cal tenir dots de lideratge, dots innats, capacitat de meravellar. Però tot i així, tot i no ser un punt assequible per a tots ha de ser un punt desitjable per a tots? Crec que la resposta torna a ser no. La renúncia en si mateixa no ha de ser enfocada a la política, ha de ser enfocada a l’autorealització solidària del nostre ésser.

El nostre ésser que finalment ha de mesclar-se en l’universalitat ve d’un recorregut ple d’experiències personals d’alt nivell. En el cervell d’aquell qui hagi arribat a la transcendència hi haurà un autèntic rànquing de moments vitals significatius, moments vitals inspiradors, moments que fan canviar la vida dels seus protagonistes… són moments significatius perquè provoquen un canvi en la persona, una mena d’ ‘eureka’ , un ‘flow’ en una ment de constants exabruptes. Ens cal un ordre existencial previ a algú com nosaltres incapaços d’entendre el concepte existència. Hem d’iniciar el nostre camí amb model a seguir, models a copiar per llevar-nos cada dia al matí i fer coses, perquè, si no ho fem, la nostra vida és letàrgica i penosa. I sigui com sigui, si algun dia som prou hàbils i valents per arribar a aquest moment d’insight total d’una voluntat plena i no som capaç de fer el pas transcendent cap a una fusió amb l’univers, sempre ens quedarà la mort com a acció definitiva que de ben segur ens hi portarà per via directa, però… sigui com sigui no deixem d’escoltar mai la música que més ens agrada i que més ens transporta.

I may never find all the answers
I may never understand why
I may never prove
What I know to be true
But I know that I still have to try

If I die tomorrow
I’d be alright
Because I believe
That after we’re gone
The spirit carries on

(Continuació de la mateixa cançó: The spirit carries on. Album: Scenes from the memory. 1999. Autor: Dream Theater)

3Guardiola, Ingrid, L’ull i la navalla, Arcàdia, Barcelona, 2018

4Maslow, Abraham, El hombre autorealizado, Kairós, Madrid.

.