‘Crear’: possiblement un dels verbs que més han contribuït al progrés humà. El progrés humà que ha avançat a passos agegantats a mida que hem democratitzat les ‘eureques’. Sense les ‘eureques’ de genis com Newton, Einstein, Edisson, Curie… la nostra vida no seria ni de bon tros tan còmode, potser tampoc seria tan perillosa, però suposo que és el preu que hem de pagar pel progrés. Un progrés que s’ha subvencionat en bona part gràcies a la guerra. El sector que més ha finançat la creativitat i la ciència al llarg de la història ha estat per desgràcia, el bèl·lic. Bel·licisme contra pacifisme, destrucció contra construcció: la creativitat ha d’estar al servei de la construcció, de la transformació. Els millors moments de la història de la humanitat han estat sempre aquells en què s’ha trobat la fórmula per transformar una realitat opressora, obsoleta, ofegadora. Les ments creatives són aquelles que han creat noves realitats.

Howard Gardner analitza la creativitat com un constructe transversal en les 7 intel·ligències de l’espècie humana. Ho fa d’una manera molt interessant i pedagògica en el llibre ‘Ments creatives¹’. Gardner analitza la manera de ser creatius de 7 genis dels 7 àmbits més importants de la intel·ligència: Sigmund Freud, Albert Einstein, Pablo Picasso, Igor Stravinsky, T. S. Eliot, Martha Graham y Mahatma Gandhi. Ho fa perquè concep la creativitat com un mitjà, i no com un fi en si mateix. Tots aquests genis es caracteritzen pel seu poder creatiu i per la seva capacitat de dominar primer i revolucionar després els seus respectius àmbits. Gardner analitza com van aplicar la creativitat per aconseguir productes únics i irrepetibles que han contribuït en el progrés humà dins les seves diferents facetes. L’autor aprofita els seus coneixements en l’estudi de la intel·ligència humana per a calcular l’impacte que en aquesta hagi pogut tenir el valor creatiu. Com dèiem abans, aquest valor creatiu és considerat com una eina que potencia, millora i porta a un altre nivell la intel·ligència humana. Gardner considera que la intel·ligència és treballa en cada camp d’una manera constant i continua i que és només després d’aproximadament 10 anys de treball ininterromput quan aquesta passa a un altre nivell dins el seu camp, un nivell acompanyat del reconeixement del sector, del reconeixement dels semblants que han arribat abans a aquest nivell. Quan Picasso adopta el cubisme fa aquest salt i és reconegut pel seu àmbit, els principals experts en art de l’època i altres grans pintors com ell, l’acullen en aquesta mena de llista d’escollits. El mateix passa amb Stravisky, Eliot o Graham, les intel·ligències dels quals se situen en camps més artístics. Però fins i tot fora de l’art, Gardner considera que també succeeix aquesta mena de peregrinació de 10 anys, Freud, Einstein o Gandhi també tenen biografies amb canvis excepcionals al cap de 10 anys d’estar treballant un tema. Però el que més ens importa d’aquest estudi de Gardner dins el concepte de la creativitat és aquesta connexió amb la intel·ligència i aquesta visió totalment protestant del treball en la genialitat. Ens obra un camí llarg i apassionant, ens ofereix un marc de treball sacrificat i dur, un escenari de progressió, d’esforç i de perseverança.

Aquells que més han contribuït al món i a la humanitat han estat persones molt creatives i també han estat persones molt treballadores. La seva forma de pensar ha inclòs aquest mètode que es basa senzillament en sortir de la tangent, desmarcar-se de l’habitual, explorar més enllà d’allò comú: autèntics genis certament, però sempre ho han fet des del domini de la situació, des de la perfecte coneixença del món on s’havien de moure fruit d’un treball intens i sacrificat previ que ha durat anys. Però, la majoria de nosaltres no som ni serem genis i no tenim ni tindrem una missió tan important al món. La majoria de nosaltres serem anònims i prescindibles, serem leptós, serem nimietats, autèntiques anècdotes en la història de la humanitat i per tant, val la pena considerar tot això? Val la pena comparar-nos amb els grans genis?

La creativitat va més enllà de la genialitat. La creativitat és una facultat que tenim tots, tots podem ser creatius: una foto, un regal personalitzat, un viatge, una eina per pelar les pipes, un llibre… el ventall creatiu de l’ésser humà és inabastable. Què és el que t’agradaria crear? Què creus que pots crear ara mateix? Què has creat en el passat? Ets creatiu? Elegeix la basant artística que més t’apassioni, on puguis desenvolupar millor les teves dots, i no dubtis ni un moment en llançar-t’hi de cap a peus.

Per desgràcia no tenim la sort d’haver crescut – la majoria de nosaltres – en un ambient on es fomentés la creativitat. Els espais escolars clàssics s’han caracteritzat sempre per treballar amb mètodes directius, memorístics, tutorials… sense possibilitat per a l’expressió creativa. Ni tan sols valorem que la creativitat sigui important, però ho és, i molt, és essencial en aquesta vida. És molt important que l’educació infantil posi a la llum la predisposició natural del nen cap a una de les innumerables besants creatives de la vida, no només per aconseguir grans talents creatius, sinó també per fomentar en els futurs homes i dones de la nostra societat una actitud creativa des de ben infants. Infantesa i creativitat han d’anar lligats de la mà. La creativitat brolla en els infants d’una manera natural i dinàmica i per desgràcia, fruit de la pressió social, s’encorseta a mida que ens anem fent grans. Hauríem de confiar més en el nen que tenim dins, normalment ell ens portarà fins a la creativitat. La creativitat ens permet resoldre problemes i emprendre nous reptes, ens permet salvar situacions conflictives i ens aporta en el fons Felicitat i Plaer, perquè farà que sapiguem trobar millor el camí cap a aquestes dues grans missions a la vida. Encara que la societat de la por que ens regeix hagi anat relegant la creativitat en ambients residuals i controlats, l’ésser humà és essencialment creatiu i aquesta característica és una de la que més ens distingeix dels nostres amics els animals, que també mostren en alguns casos versions prototípiques de creativitat en l’ús d’objectes, com per exemple els grans simis que usen pals llargs per mesurar la profunditat d’un riu abans de travessar-lo o els ximpanzés que usen un bastonet per caçar insectes. Però jo crec que la raó per la qual tots els éssers humans som creatius radica en la recerca de l’eternitat, quan creem qualsevol cosa ens estem projectant més enllà de nosaltres mateixos, quan creem, elaborem alguna cosa, ni que tan sols sigui una petita acció, que queda present per sempre en la història de la humanitat, perquè la creació és també un acte d’identitat personal; el nostre ser perdurarà per sempre en l’objecte creat, nosaltres morirem però allò viurà per sempre; la creació és el desig de fer o elaborar un producte no existent, original, qualsevol acció que vagi encaminada a satisfer aquest desig serà un acte creatiu, la creació és un acte per la posteritat perquè: la meva vida no és meva, és d’allò que he creat. I mai deixaré de crear, mai deixarem de crear, el nostre cervell sempre estarà a punt per resoldre problemes de forma creativa, i aquesta resolució serà la que ens proporcionarà satisfacció fins que – si som àvids en practicar-la – tard o d’hora arribarem al que se’n podria dir una mena d’autorealització creativa.

En els contes, en els jocs, en la màgia, en les endivinalles, en els versos… l’escola hauria de ser més fantàstica i hauria de fer reflexionar els nens sobre aquesta meravella que tenim i que ens permet canviar l’entorn, transformar la vida, moure el món i trobar la Glòria, insisteixo, no només dotar de fantasia i creativitat de forma transversal totes les assignatures sinó també tenir-ne una que exerceixi la metacreativitat tal i com Giani Rodari ens recomana en una perla per tots els formadors de nens i nenes d’aquest món: La gramàtica de la fantasia². Rodari exhorta als professors a usar històries i faules per a meravellar els infants en l’àmbit creatiu. Considera que els nens i les nenes han d’aprendre a inventar les seves pròpies històries, han d’aprendre a usar la fantasia, se l’han de fer seva. Només d’aquesta manera, quan siguin grans sabran crear les seves vides com un fenomen únic i irrepetible. Aquests nens hauran après que per ser creatiu un s’ha d’entrenar. L’entrenament en creativitat requereix d’alguns coneixements previs. Com uniries amb tres línies quatre punts que formen un quadrat? Trobar la resposta és un primer aprenentatge creatiu, sens dubte. Tens 4 punts que coincideixen amb les 4 puntes d’un quadrat perfecte i els has d’unir només traçant tres línies com a màxim. El primer que fem abans d’usar la facultat creativa és mirar d’unir els punts entre si mateixos a través de línies rectes o diagonals. Després mirem de fer trampes traçant una línia corba que ja és un primer pas creatiu avortat ràpidament pel nostre màster, qui ens insisteix que les línies han de ser rectes. Finalment la creativitat ve quan t’adones que l’única manera de resoldre el problema és sortint dels límits del quadrat i traçant almenys dues línies més enllà d’aquest, fins i tot, si és necessari, sortint del paper. Llavors resols el problema.

La creativitat és transversal i es troba a tot arreu. I com que es troba a tot arreu haurem d’aprendre a gestionar-ne el seu ús. Una bona manera d’usar-les és posar-la a disposició dels altres. Crear per als altres, creat quelcom per a la humanitat pot ser una bona manera de passar l’estona i pot ser el punt àlgid d’una vida creativa. Perquè el fet de crear té infinitat d’etapes que més o menys properes al gaudi personal, són un aprenentatge per a fer més eficients els productes de les nostres creacions. Tanmateix és just que ens proposem que potser algun dia, la nostra principal renúncia sigui deixar de crear res per a ús personal, deixar de crear res per a fama personal, deixar de crear res per a benefici personal, deixar de crear amb firma i començar a crear des de l’anonimat per a la humanitat, per a tota la humanitat sense esperar res a canvi.