Arriba un punt en la vida que un s’adona que cal posar ordre tant en els seus actes com en la seva voluntat. Que cal parar atenció a les conseqüències ètiques de totes les seves accions i per tant, que cal deixar en un segon terme, el cientisme imperant en la ciència psicològica per anar una mica més enllà i, sense desmerèixer el que la ciència efectivament ens aconsella en relació a les conductes particulars, assumir el consell efectiu cap a les dones i els homes d’aquest món, des d’una perspectiva psicològica agermanada amb la filosofia de l’ètica i fonamentada en el raonament i la deliberació o sindèresi. La voluntat és el recorregut que va dels INTERESSOS cap als DESITJOS que comporten ELECCIONS i que ens situen en les ACCIONS. I en aquest recorregut és molt important tenir en compte que ni estem sols al món ni el món està sol a l’univers. En el pensar és on finalment hi conflueixen totes aquestes descobertes perquè és en el pensar que adquireixen sentit. 

La voluntat podria dividir-se en dos constructes que al llarg de tot el procés de revolució personal he anat desgranant en aquest bloc com si es tractés d’una magrana observant en cada petita llavor vermella tot un món particular a recórrer. Potser ja va sent hora d’afrontar les grans paraules de la vida que acompanyen les nostres accions. I d’aquestes grans paraules n’hi ha dues que formen part de la nostra voluntat i la determinen irremeiablement. I les dues paraules que han anat modelant les meves idees i han anat construint un ideari particular són la Motivació i la Renúncia. 

La vida necessita d’una gasolina que se’n diu motivació. El concepte de motivació ha sofert diversos embats des del camp de la psicologia que l’han situat en un constructe essencial avui en dia per entendre el comportament humà. Tanmateix, més enllà d’això, i des d’un punt de vista si es vol, ontològic, la motivació com a eina essencial per al desenvolupament d’una vida mínimament satisfactòria no deixa de ser una espècie de líquid carburador que alimenta el procés d’acció i consecució. Diguem que sense aquesta gasolina que fa funcionar el motor intern que ens impulsa ben difícilment podríem esmerçar-nos o dedicar patiment i suor a qüestions que d’entrada requereixen d’un gran sacrifici, i que, normalment, són aquelles qüestions que a llarg termini més arribem a valorar i més satisfets amb la nostra vida ens poden deixar. Però a l’hora de fer funcionar aquest motor el primer que ens hem de preguntar és si, aquesta gasolina, aquest material impulsor que ens ha d’ajudar, és un material que prové de nosaltres mateixos, de forma lliure i consensuada interiorment, o de factors externs que pressionen la nostra voluntat. Motoritzar o ser motoritzat, només hi ha dues opcions en aquesta vida. Sempre tenim quelcom intern que ens impulsa o ens impulsaria a fer i gaudir segons una certa voluntat lliure, el problema és que moltes vegades aquest impuls s’acoquina per la por, i aleshores, és quan altres influències externes acaben mobilitzant-nos i motoritzant-nos. Què és el que ens mou? Quina és l’essència que fa que cada dia ens llevem i pensem que val la pena fer tot el que ens toca fer. Hi ha d’haver un factor comú a totes les nostres accions, no pot ser que fem el que fem de forma mecànica, no pot ser que siguem robots.

Justament, parlant de robots, el test de Turing és un artefacte experimental proposat per Alan Turing l’any 1950 amb l’objectiu de discernir si una màquina mostra o no un comportament intel·ligent. Un avaluador fa preguntes a dos subjectes: una computadora dissenyada per generar respostes anàlogues a les dels humans i una altra persona humana. L’avaluador no pot accedir directament als subjectes, sinó a través d’una interfície que li permet veure les respostes a les diferents preguntes que fa. Si després d’analitzar la conversa, l’avaluador no pot distingir la persona de la màquina o considera que la màquina és una persona, la màquina superaria el test de Turing i es consideraria intel·ligent. Personalment crec que aquest test passat avui en dia a la majoria de persones adultes actuals ens acabaria detectant sempre la presència de dos robots. La humanitat se’ns escapa dia a dia sota dos grans pretextos: la vigilància i el consum. Els robots tenen una programació prèvia inalterable si no es reprograma de forma externa, fins i tot aquells robots que tenen capacitat d’aprenentatge necessiten d’una programació estable per a poder executar aquest aprenentatge. Els éssers humans ens estem reprogramant constantment i estem aprenent i reaprenent constantment, deixant de banda el debat que algun dia pugui replicar-se o no aquest model, l’ésser humà té una gràcia excepcional que li permet, que ens permet, sentir-nos orgullosos de la nostra condició: els éssers humans sentim. Sentim propensió cap a…, sentim ganes de…, sentim motivació per…, sentim interès per… sentim i això ens fa enormes màquines de transformació. El problema és que molts de nosaltres sentim el que diu la publicitat i generem projectes que canvien el nostre entorn per afavorir encara més aquells qui ens els ha inculcat. Però l’important és que sentim i ens hi llancem, de cap, sense qüestionar-nos aquest sentiment, perquè és un sentiment i els sentiments no es qüestionen. Per què estimo el futbol? No ho sé, però l’estimo, m’apassiona, em torna boig, podria estar hores mirant ‘Messi és un perro’ , una petita troballa literario-futbolística al Youtube de Hernan Casciari: el vídeo combina desenes de jugades individuals de Messi amb un text preciós sobre la seva àuria futbolística. 

Sempre recordaré una sentència d’un dels millors traductors de Nietzsche a l’espanyol que vaig tenir l’honor de tenir com a professor a la facultat de filosofia de la UB: ‘Decidir es precindir’ (Andrés Sánchez Pascual). Aquesta frase no només ha marcat una tendència alliberadora en la meva vida sinó que també ha quedat impresa en el meu pensament en relació a la necessitat de viure i estimar la renúncia. David Foster Wallece, com escribia en un post anterior, ens regala el meravellós assaig sobre les coses mundanes de la gent mundana una reflexió interessant sobre el desesperant que pot arribar a ser aquest necessari prescindir fruit de l’inevitable mania que tenim els éssers humans de prendre constantment decisions. 

La renúncia és i ha de ser una qüestió personal i intransferible. Allò que remou i remourà durant molt de temps les nostres entranyes no pot ser fruit d’una decisió inconscient i fortuïta. Cada renúncia ha de ser possible i adaptable a cada cas, a cada persona, a cada circumstància, a cada voluntat… en tot cas, és el procés de pensament i anàlisi conscient del camí pres el que ens ha de portar a renúncies empàtiques amb la col·lectivitat. Pot ser que estiguem trepitjant terreny rocós i filat, pot ser que ens tallem els peus en trepitjar aquest pedregam que hem anat trobant en un camí òbviament gens senzill, però l’hem d’afrontar amb valentia i conscients que la contradicció no resta, sinó que suma, afegeix humanitat, afegeix èpica fins i tot i, arribats a aquest punt, és el que realment ens cal. La renúncia surt del pensament més íntim i privat i s’instal·larà en la nostra identitat tant o més que totes les decisions preses i els moviments actius cap a qualsevol lloc que haguem emprès. I llavors em pregunto si tanta privacitat invalida aquest esforç ingent, si no hagués estat més clar optar per opcions més prescriptives. A més a més, per si no n’hi hagés prou, la decisió d’aprofundir en el meu propi pensament no m’ha permès de moment allunyar-me de la meva pròpia identitat. El pensament, definit com la capacitat que tenim les persones de relacionar idees de la realitat en la ment, és per definició una qüestió privada que només pot compartir-se a través del llenguatge i potser també, en menor mesura, l’emoció. El pensament és aquella activitat que ens convenç que som qui som, que som nosaltres, que tenim una identitat pròpia i que som vius i formem part d’un entorn que reacciona als nostres moviments. El llenguatge considera una redundància ajuntar les paraules ‘meu’ i ‘propi’, en canvi davant la paraula pensament aquestes dues paraules conjuguen a la perfecció. El pensament és meu perquè el genera el meu cervell, però no és un meu possessiu perquè també el genera el teu i el de l’altra i l’altre i tantes persones, però el pensament és propi a la vegada perquè és només desxifrable dins la ment de cada persona; qualsevol altre pensament, el pensament grupal o el col·lectiu, no deixen de ser consensos, acords, convenciments validats pel nostre pensament propi – el de cadascú – . No sortim del solipsisme encara que preguntem i compartim i cohabitem i empatitzem. ‘L’única relació autèntica i duradora que viurem al llarg de tota la nostra vida és la relació que mantenim amb nosaltres mateixos. La resta de relacions no són més que un joc de miralls i projeccions dèia Jiddu Krishnamurti. I realment, molt ens pesi, aquesta és la dura realitat amb la qual haurem de viure la resta de la nostra vida: la soledat mental.

Una vegada vaig escriure un conte amb dues paraules: Jo sóc. El conte anava amb una nota a peu de pàgina que hi deia: un noi de 18 anys que començarà a estudiar Psicologia l’any que ve, que acaba de deixar el tennis per centrar-se en els estudis i que el que més desitja en aquest món és tenir novia. Han passat 23 anys i tot aquell conte ha canviat. L’essència segueix intacte per sort, segueixo sent jo, però el peu de pàgina s’ha transformat totalment. Ha augmentat d’una manera reflexiva al voltant de tot allò que he viscut. Però tot i així no som excepcionals, la nostra vida és anònima i estàndard, la nostra capacitat d’influència es limita en l’entorn més proper i tot el que hem fet, fem i farem s’assemblarà bé i força amb el que fa una gran majoria de la població occidental. Quan has arribat a una edat on l’aprenentatge s’assenta i la maduresa personal t’aporta eines per al pensament profund, pot ser molt bo plantejar-se un procés d’autoavaluació personal que et porti a un estadi següent, un estat avançat del fet de viure que reculli l’experiència i el coneixement dels anys onírics de la joventut i el converteixi en la base per una segona etapa de la vida més pura.

Quan un es queixa és quan un ha abandonat tota opció de canvi. Una de les primeres renúncies que hem de promulgar en aquest enorme espai del pensar és renunciar a la queixa. I això vol dir deixar de viure com els cervells autònoms de Futurama, deixar aquesta sort de reclusió en tu mateix deixant que siguin els altres els que controlin el teu moviment encara que segueixis controlant el teu pensament i començar a afrontar totes aquestes contradiccions pensant que si dins nostra hi ha una insatisfacció és perquè considerem que les coses ens poden anar millor, a nosaltres mateixos i a tots plegats, i per tant, en compte de la queixa hem d’aplicar la protesta, aquesta segona implica una acció posterior, la primera no necessàrament.

Pensar és un verb molt ampli que avarca molts nivell d’una facultat humana. Pensar és en certa manera imaginar, és un imaginar estructurat, seriós, pretesament eficaç, que moltes vegades pretén resoldre un dilema, un atzucac. El pensament és segurament la qualitat humana amb més potencialitat. Des del pensament d’un nadó al d’un home adult i amb maduresa hi ha un abisme. El pensament pot educar-se i pot entrenar-se i pot arribar a cotes molt i molt altes. Alguns psicòlegs s’han atrevit fins i tot a definir diferents estadis de pensament. Piaget (1) descriu les fases de desenvolupament de la intel·ligència humana i les relaciona amb les edats de creixement. Fa un enllaç entre les diferents capacitats biològiques i els usos que els humans en fem. En el primer estadi es practica una sèrie de conductes sensorio-motores que ajuden al nen a interactuar amb el món i garantir la seva subsistència. Després entre els estadis preoperacionals i operacionals on el desenvolupament del llenguatge hi juga un paper cap-dalt i finalment arribem a un estadi de maduresa de les operacions formals on tècnicament Piaget situa el desenvolupament últim del pensament humà amb el domini de les operacions abstractes. Aquest estadi últim pot tenir a la vegada diversos nivells i aplicacions diferents que ens situen en una espècie de rànquings processuals que s’han definit des de diferents besants i que molts models han intentat quantificar. Des dels models computacionals que han relacionat volum de pensament amb bits fins a deixebles del mateix Piaget que han desenvolupat diferents aplicacions del pensament formal. Lawrence Kohlberg (2), per exemple, va estudiar el desenvolupament de la consciència partint de l’anàlisi dels judicis morals, especialment a partir dels raonaments que tots formulem davant dilemes morals. Kolhberg arriba a la conclusió que si bé les normes morals o els valors d’una cultura poden ser diferents dels d’una altra, els raonaments que els fonamenten segueixen estructures o pautes semblants. Totes les persones seguim uns esquemes universals de raonament i, vinculats a la pròpia psicològica, evolucionem d’esquemes més infantils i egocèntrics a esquemes més madurs i altruistes, passant d’un primer estadi basat en l’obediència i la por al castic a un sisè i últim on es pren consciència que hi ha principis ètics universals que s’han de seguir i tenen prioritat sobre les obligacions legals i institucionals convencionals. Un obra conforme a aquests principis perquè ha captat la validesa i se sent compromès a seguir-los. En aquest estadi impera la regla d’or de la moralitat: “fer a l’altre el que vull per a mi”. Es té el coratge d’enfrontar-se a les lleis que atempten als principis ètics universals com el de la dignitat humana o el de la igualtat. És l’estadi moral suprem, el de Gandhi, el de Martin Luther King i el de totes les persones que viuen profundament la moralitat i que han lluitat contra lleis injustes o contra abusos de determinats estats als drets universals de les persones.

Aquest darrer és el pensar que a mi m’interessa, aquell que busca el bé comú perquè la meva renúncia ha de ser deixar de pensar en mi mateix. S’han d’acabar les nits d’insomni per culpa de la insatisfacció en mi mateix o amb el que em succeeix. S’ha d’acabar la preocupació pel què diran de mi, com em valoraran i com això afectarà la meva autoestima. S’han acabat els fils de pensaments relacionats en com estic, què sento, com puc millorar en el tennis o com puc progressar a la feina, s’ha acabat gastar energia humana en qüestions privades. La meva renúncia és dins meu, la meva voluntat és pensar pels altres.

Piaget, Jean, Introducción a la epistemología genética, Paidos, Buenos Aires, 1978

Kohlberg, Lawrence, Psicología del desarrollo moral, Desclée de Brouwer, Bilbao, 2008