Un dels pitjors moments de la meva vida adolescent va ser el dia que havia d’omplir la preinscripció universitària. Recordo que vaig apurar el plaç fins l’últim moment, no tenia ni idea de què volia estudiar. Sabia de forma més inconscient que conscient que en aquell paperot hi havia la resta de la meva vida intel·lectual i professional, i dubtava entre carreres tan oposades com Enginyeria Industrial i Filosofia. Durant el matí teníem classe i era a la tarda que havia decidit omplir la ditxosa fulla i tramitar-la. A mig matí, mentre fèiem els últims repassos de Física de cara a l’examen de selectivitat que s’acostava irremeiablement, vaig començar a tenir un atac de tos. Una tos seca i estranya que m’impedia estar a classe. Després de suportar-me un o dos minuts el professor em va demanar que sortís de l’aula i mirés de superar aquest estrany i inesperat atac bevent una mica d’aigua al lavabo. Ja no vaig tornar a classe aquell matí, la tos no parava i me’n vaig anar a casa. A casa tenia el full de la preinscripció universitària just davant i em sentia exposat vilment davant un ‘pelotón’ d’afusellament. Finalment, l’elecció va ser aquesta: en primera opció Enginieria Industrial a la UB, en segona opció Psicologia a la UB, en tercera opció Psicologia a Bellaterra i en quarta Psicologia a la URV. Encara hi va haver una cinquena opció per Biologia a la UB i una sisena per Filosofia a la UB, però era conscient que les afegia per omplir.

Crec que cada persona ha de trobar el fi intel·lectual últim, ningú pot obligar-lo a seguir un camí que no sigui el que ell mateix ha triat, i en tot moment ha de ser prou lliure per saber amb exactitud quan ha assolit l’objectiu intel·lectual final en la seva vida. Per mi no va ser fins als 24 anys que no va arribar aquest moment. Per sort, el destí m’havia aproximat bastant al meu impuls intel·lectual: el pensament. Vaig acabar la carrera de Psicologia, vaig fer un Màster de Psicologia Humanista i vaig fer després la carrera de Filosofia. Però la cosa no va acabar aquí, sempre he volgut seguir creixent en coneixement, he estudiat infinitat de matèries diverses: literatura, noves tecnologies, tècniques creatives, teatre, piano i ara estic estudiant el grau d’Economia; potser aquell atac d’ansietat de la preinscripció universitària que vaig tenir als 17 anys no era pels dubtes que tenia en relació a quina carrera fer sinó en com n’és de curta de la vida per algú que vol estudiar tantes coses diferents.

Però cal que siguem sincers amb les nostres capacitats, l’estat intel·lectual últim s’assoleix quan la nova informació apresa no canvia la nostra identitat sinó que la confirma, aleshores podrem dir que hem arribat a la fi intel·lectual que podíem aspirar. Tanmateix, això no ens ha de fer caure en el conformisme i el dogmatisme, perquè no vol dir que haguem omplert el sac de coneixences, sinó que el tenim ben assentat a terra i ben obert per dalt de forma que hi podem encabir moltes més coses i integrar-hi un més ampli ventall de dades processades. Aquesta autorealització del coneixement és per tant quan no necessitem conèixer més per a ser lliures i justament perquè som lliures seguim coneixent i integrant independentment del nivell que ja haguem assolit, per transformar-nos dia rere dia sense fi en un procés infinit.

En aquest món no hi ha res més perillós que la ignorància, perquè la ignorància, la pitjor de les ignoràncies, és la ignorància d’aquells que no volen saber, i és la ignorància que ens fa dèbils i patètics, que ens fa dèbils perquè ens fa víctimes dels que volen dominar-nos i ens fa patètics perquè no hi ha res més ridícul que una persona equivocada que en el fons no sap que està equivocada. Ser conscients, estar ben educats, conèixer el món i les persones, saber pensar, saber reflexionar, estudiar filosofia, ètica, religió, humanitats … és essencial per al repte de l’autenticitat, és essencial per a ser lliures i tenir una voluntat no determinada per variables externes, és essencial per reconèixer que no som gairebé res, que vivim en un infinitèsim de segon d’una història del planeta que tan sols té 24 hores en un univers que, si és cert això del big bang, el càlcul del seu origen és gairebé incommensurable. És essencial ser conscients d’aquest infinitesisme existencial perquè és una de les consecucions humanes més importants, i no vegis com et relaxa! Perquè ara sabem que encara que arribem a ser uns magnats i dominem el món, mai serem res més que una formiga reina en un cau de formigues enmig d’un desert gairebé infinit i infranquejable possiblement replet de caus com el nostre o possiblement deshabitat i erm, no ho sabem, perquè som ignorants, però no som aquells ignorants que no volen conèixer, hem de ser una mena d’ignorants diferents, hem de ser aquell tipus d’ignorants que Sòcrates volia que fóssim, els ignorants curiosos, ignorants capaços d’autoaprendre. L’educació ho és tot, és el poder màxim de l’ésser humà. L’educació ens pot fer immortals, t’ho imagines? Si algun dia som capaços d’aturar l’envelliment, tot canviarà, tot tornarà a transformar-se, tot necessitarà d’un nou sentit.

Sempre s’ha contraposat la ciència a les diferents idees sobre l’existència d’un ens diví. La Ciència s’ha erigit en l’única aliada dels éssers humans per a garantir-nos una vida relativament correcte, encertada, ben dirigida; almenys en termes de supervivència. I certament, si partim de la idea que no hi ha cap Déu, que no hi ha ningú que ens vulgui, que l’ésser humà és una estranya casualitat, crec que la nostra voluntat de conèixer es relaxarà i seguirà un flux molt més lliure i instintiu. És d’entrada el millor consell que et puc donar i això no vol dir ni molt menys que renunciïs a la religió, però ara toca conèixer i hem d’acceptar que el coneixement el determina la nostra intel·ligència i no el nostre esperit.

Hi ha un capítol dels Simpson on la Lisa, després de perdre una dent, decideix posar-la en remull de Coca-cola i altres substàncies semi cancerígenes per comprovar el poder roent d’aquest abeuratge i quan es desperta l’endemà i visiona amb un microscopi la dent macerada en aquell líquid pudent i grogós, s’adona que ha creat vida, que ha creat uns éssers diminuts que comencen a evolucionar des de l’edat prehistòrica fins a una modernitat semblant a la nostra en un sol dia. L’homo Sapiens, l’únic que ha sabut fer de bo, ha estat multiplicant-se i progressar talment com aquella civilització d’aquella dent de la Lisa Símpson que en un moment concret, fins i tot, acaba provocant un contacte, el contacte d’aquesta civilització amb la seva creadora, la Lisa; l’escena representa el súmmum de l’evolució d’aquells éssers que s’havien desenvolupat la nit abans a partir d’un fet casual de barrejar una dent amb una emulsió de Coca-Cola i altres productes indigeribles, i així i tot, ambdós mons, un cop junts, s’adonen que el sentit els sobrepassa i el moment sumit no és res més que això: un craving experiencial sense cap mena de raó de ser. Imagina’t una civilització com la nostra creada dins d’una dent d’una nena de cinc anys, tota una civilització on hi han passat milers de milions de diminuts éssers semblants a nosaltres però només en 24 hores d’història, i un fet excepcional com a culminació d’una inèrcia evolutiva que no és res més que un acudit, una absurditat, t’imagines que tu fossis un d’aquests éssers diminuts dins aquesta civilització dins de la dent d’una nena? Podria ser, i seguiries sent tu, de fet, si fossis un d’aquests petits éssers abans que la teva civilització contactés amb la seva creadora, hi contactés d’una manera presencial vull dir, si fossis un d’ells, la teva vida tampoc es diferenciaria en res del que és ara, series igual de poca cosa, una nimietat, un leptó entre la immensitat del no-res, perquè… cap on avança l’ésser humà? Arribarem a viure un fet similar? I si el vivim, serà tan absurd com el que ens expliquen els guionistes d’aquest capítol dels Simpson? I tu, avances en la mateixa direcció? Creus que remes coordinadament amb la teva espècie? I si ho fas o no, creus que val la pena fer-ho? Creus que anem cap a alguna banda? Creus que hi ha algun sentit en alguna cosa? 

En realitat no hi ha sentit absolut, en realitat, encara que contactéssim de forma total amb Déu de la mateixa manera que fan aquests éssers que han crescut a partir de la dent de la Lisa Simpson, tampoc en trauríem un sentit de tot plegat, perquè hom podria preguntar: ‘ i llavors perquè existeix Déu?’ , i ‘per què l’hem de considerar Déu? ‘, només perquè és el nostre creador?’ , i tornaríem a estar al cap del carrer, perquè l’evolució humana tendeix a l’absurt. Yuval Noah Harari, el jove professor que s’atreveix a fer psicohistòria manté la hipòtesi que d’aquí uns anys la majoria d’éssers humans no seran útils, no seran necessaris, faran nosa. En ‘Homo Déus¹’ planteja el pas del humanisme al datisme, una societat on la nova religiós és el big data. Però, de fet ja no som res ara, ni tan sols són res aquells que estan en l’elit, aquells que remenen les cireres, ni hem estat res mai tots plegats. Per cada gra de sorra que hi ha al planeta Terra existeixen un milió d’estels, o potser ja més, perquè l’univers no para d’expandir-se, la nostra galàxia és només una entre centenars de milers de milions de galàxies; som senzillament una espècie avançada de mones que viu en un planeta menor d’una estrella qualsevol, i el més desconcertant de tot plegat és que tot el que és matèria – nosaltres som matèria – és només una petitíssima part de l’Univers, perquè l’Univers bàsicament és un espai buit. Però si podem considerar que som alguna cosa de valor, aquesta cosa és, l’espècie, la nostra espècie, l’espècie humana. Tenim quelcom que pot dotar de cert valor la nostra ínfima, casual i gairebé prescindible existència: tenim la capacitat d’entendre-la, tenim la possibilitat, si volem, de conèixer, d’interpretar, de valorar, de pensar, de rumiar, de contemplar… tota una sèrie de facultats intel·lectuals que ens acosten al sentit com a éssers humans. El bigdata no és una invenció, el big data ens dona informació real, no inventa sants i martiris per tal de poder disposar de mites que adoctrinin la població, el big data simplement és un poder i com qualsevol poder, depèn de les mans de qui recaigui. 

De vegades penso que tot plegat és massa complicat i que se’m fa absolutament llunyà tot això de l’Univers, però quan es tracta de parlar d’una part, encara que sigui ínfima, diminuta, ultramicroscòpica de l’Univers, o sigui, quan es tracta de parlar de mi, d’això sí que en sé. Per saber què et convé és essencial saber qui ets. És essencial pel repte de l’autenticitat, és essencial per ser lliures i tenir una voluntat no determinada per variables externes, és essencial per reconèixer que no som gairebé res, que vivim en un infinitèsim de segon d’una història del planeta que tan sols té 24 hores en un univers que s’expandeix fins l’infinit. La primera premisa per saber qui sóc és preguntar-me si faig i dic el que penso. Però no és gens senzill respondre a aquesta pregunta. No és gens senzill el coneixement ni és senzill conèixer-se un mateix. No és la meva intenció aportar llum en aquest aspecte. Conèixer-se a un mateix és un procés que no s’acaba mai, saber qui som també. Però crec que no és condició necessària disposar d’un grau de coneixement absolut sobre un mateix per avançar en els nostres diversos processos de renúncia, tanmateix, si que és aconsellable disposar d’un recorregut prou llunyà en aquest aspecte per evitar cometre erros que dificultin l’acte autofàgic ja de per si prou complex. 

Derek Parfit, a ‘Razones y persones²’ aposta per una identitat personal no reduccionista basada en una constant privada de relació com a eix central de la identitat personal. Parfit, segurament molt fan de la ciència ficció, posa un exemple ja clàssic en la filosofia analítica i també en les sagues televisives interespaials. S’imagina l’hipotètic cas de l’existència d’un aparell que desintegra totes les partícules del teu cos per reconstruir-lo subsegüentment en un espai diferent, a mode del teletransportador que la Enterprise usa en la sèrie Star Trek. En aquest cas, el nostre cos és destruït i una rèplica nostra apareix en un altre lloc. No hi ha continuïtat física i la rèplica és idèntica a nosaltres just com érem en pujar al tele-transportador, per la qual cosa la relació que s’estableix entre aquell ens destruït i la seva rèplica reconstruïda en l’altre espai és molt forta. Per tant, podem dir que el tele-transportador és una causa fiable de la relació que hi ha entre aquell cos primer i el que queda. Al que condueix aquesta argumentació és que l’important és que es doni la relació i no la causa de la relació. Si el tele-transportador no ens destruís quan fem el procés i es creés una rèplica de nosaltres que existís al mateix temps tindríem llavors un cas de ramificació de la relació i a partir aquest moment, la rèplica podria portar un estil de vida diferent al nostre, de manera que passaríem ràpidament d’un primer instant en el qual la nostra identitat s’hauria duplicat a començar un procés on cada cop trobaríem menys continuïtats i connexions psicològiques amb nosaltres reafirmant des del primer moment la nostra identitat i distingint-la d’aquell ens que campa més enllà de nosaltres.


Arribats a un cert punt, fins i tot podríem morir i la nostra rèplica seguiria amb 
la seva vida. Però si es destruís el nostre cos i es creessin dues rèpliques idèntiques nostres, quina de les dues seríem nosaltres? Es duplicaria la relació? Tindríem una identitat doble?

Parlar de coneixement implica parlar d’aprenentatge. L’aprenentatge és la manera com adquirim aquest coneixement i és un fet previ essencial al qual hem de parar atenció. Un dels científics que més ha estudiat com aprenem és Baruck Farock Skinner, tal com ens fa patent el conegut pare segon del conductisme – que es vanagloriava de no ajudar a la seva filla petita a posar-se les mitges fent que fos ella, a base d’esforç i patiment, qui aconseguís sortir-se’n sola perquè les experiències són les autèntiques catalitzadores del coneixement – tots hauríem de ser com un experimentador de la vida. Experimentar amb nosaltres mateixos com si fóssim rates de laboratori és la millor manera de conèixer i de conèixer-nos. Contràriament al que diu la llegenda, el pare segon del conductisme fou sempre un gran pare per la seva filla i molt preocupat per la seva educació. Tenia especial interès en els mètodes que utilitzaven a l’escola per educar i feia constants propostes i observacions molt en la línia de metodologies inclusives: donar espai a cada nen per expressar-se i desenvolupar-se respectant els seus ritmes i els seus interessos particulars: a quants ens preocupa ara l’educació dels nostres fills? Però en canvi, què fem per aconseguir que les escoles on passen la major part del dia siguin realment eficaces en oferir coneixements i experiències? Arran d’això, Skinner precisament va col·laborar en la invenció de consoles d’autoaprenentatge progressiu i l’any 1945 va crear un bressol insonoritzat perquè considerava que els nadons estaven més tranquils i distrets si no se’ls exposava als sorolls de l’exterior. La seva obsessió sempre fou estudiar com som capaços d’aprendre i desaprendre i així poder millorar el nostre potencial. Ell es considerava un psicòleg humanista perquè creia que el seu treball havia de servir per millorar la vida dels éssers humans, tanmateix la història li ha donat una fama un pèl exagerada, de psicòleg mecanicista, anti-humanista i fins i tot, van arribar a córrer alguns rumors que havia sotmès les seves filles a les mateixes operacions de condicionament que el feren famós amb els ratolins del laboratori i que una d’elles acabà suïcidant-se als 30 anys. Res de tot això és cert i cal fer justícia a un gran professional que va fer molt per la psicologia, la seva filla precisament col·labora amb la fundació que du el seu nom i de tant en tant ha de fer comunicats desmentint aquest rumor; cada cert temps, ja de forma planificada, emet el mateix comunicat una i altra vegada: ‘el meu pare no era un sàdic’. Possiblement la mala fama li ve de l’experiència del seu predecessor, el pare primer del conductisme, John Broadus Watson, que sí va desenvolupar un experiment amb un nadó per tal de demostrar que el condicionament clàssic era aplicable als éssers humans. Watson va exposar un nadó en un espai tancat on se li donava un ninot de peluix a la vegada que se li administrava un soroll fort darrere seu, al cap d’unes quantes repeticions efectivament s’assolia el condicionament; el nen relacionava el ninot amb el soroll desagradable i el rebutjava fins i tot sense necessitat de tornar a escoltar el soroll.

Però tornant a Skinner, curiosament, i contra tot pronòstic personal segurament, ha passat més a la història com a escriptor que no pas com a científic. Ell és l’autor d’una de les obres literàries més influents del segle XX: el Walden 2³, una utopia inspirada amb el Walden original de H D. Thoreau⁴, la vida en els boscos, però impregnada de psicologia experimental i d’autèntica esperança amb el raonament humà. És una llàstima que mai s’atrevís a posar en pràctica el que exposa en aquest text, si realment creia en aquesta manera de viure és un fracàs no haver intentat dur-la a terme, o una hipocresia en tot cas. 

Quan es planteja una manera de viure, i també la revolució privada en certa manera és una manera de vida, hauríem de fer el possible per ser conseqüents amb les nostres paraules. Hem de fer el que pensem i provar de realitzar allò que desitgem perquè si tu mateix i sense anar més lluny tinguessis clar el què, el com i el qui d’una societat ideal, ràpidament t’hi llançaries, no ho creus així? És una llàstima perquè Skinner tenia potser la virtut que més difícil és d’assolir a l’hora de realitzar els nostres desitjos: la virtut de saber experimentar, i per altra banda també tenia una segona gràcia important, sabia on volia anar, o almenys això sembla analitzant el magnífic assaig d’una societat ideal a Walden 2. Per què no ho va provar mai? Sí, és cert que a Mèxic una gent va intentar posar a la pràctica el Walden 2: la comunitat de Los Horcones, i que fins i tot el van arribar a convidar i ell els va visitar, però allò ràpidament es va convertir en el que s’han convertit tots els walden, del dos fins el que al que tenim més a prop a Catalunya amb la seva taulada en forma de psicines o piscines en forma de taulades; el Walden 7: una agrupació de propietats privades que només replica el model capitalista actual. Sempre el vell projecte hippie transformat en una típica comunitat de veïns amb algunes resquícies del vell model.

Cada persona ha de trobar el fi intel·lectual últim, ningú pot obligar-lo a seguir un camí que no sigui el que ell mateix ha triat, i en tot moment ha de ser prou lliure per saber amb exactitud quan ha assolit l’objectiu intel·lectual final en la seva vida, on inevitablement hi haurà una renúncia, una renúncia al voler conèixer altres realitats que puguin fer trontollar el castell de cartes construït, i això serà legítim i serà fins i tots aconsellable per tal de tancar els darrers dies de la nostra vida amb certa plenitud. Les crisis existencials se superen en la vellesa perquè la renúncia intel·lectual executa un paper terapèutic, la fi segurament arriba ja no quan el cos cau inhert sinó quan la nostra voluntat de conèixer i conseqüentment pensar queda closa. Renunciem doncs a un coneixement dispers i erràtic i focalitzem la nostra vida en ser savis de qüestions concretes, qüestions palpables, qüestions que ens proporcionin plaer. Volem viure en una societat col·laborativa i volem aportar la nostra experiència de qualitat a un projecte comú. 

1Harari, Yuval Noah, Homo Deus. Una breu història del demà, edicions 62, Barcelona, 2015.

2Parfit, Derek, Razones y Personas, Machado Libros, Madrid, 2004

3Skinner, B,F, Walden 2, Orbis (Col. História del Pensamiento), Barcelona, 1985

4Thoureau, H,D, Walden, Cátedra, Madrid 2007