Es poden estimar moltes coses i molts éssers vius, es pot estimar una planta, un arbre, un llibre, una persona o tot a la vegada i sota intensitats, modularitats, latències, formes i continguts diferents. Jo estimo, entre d’altres coses, poder captar a través de la lectura aquelles persones que generen els mateixos pensaments que jo i a més a més estimo la manera com els transcriuen en un tros de paper. Ja he parlat de David Foster Wallace, que per a mi és el déu d’aquesta serendipitat, però n’hi ha d’altres amb els que també hi sintonitzo d’aquesta manera: ‘El lectoespectador’ de Vicente Luis Mora o ‘Afterpop’, d’Eloy Fernandez Porta són dos llibres que han copiat el meu pensament abans que passés pel meu cervell. Com en podríem anomenar d’això? Un plàgi premonitòri? Un deja vu literari? El primer per la seva tesi sobre com ha evolucionat la lectura cap a un espai de pantalla que suposa un nou paradigma, i el segon, sobre la cultura actual i la violació que ha sofert per allò que n’anomanem massmedia, mediatització o sortir a la tele simplement. Estimo aquests textos que m’han fet vibrar i podríem dir que estimo aquests autors pel fet d’existir i tenir l’ocurrència de, ara serem honestos, guiar la meva pobre ment perduda i desencaixada.Estimo moltes altres coses de la vida, tantes que el sol fet de nombrar-les necessitaria tres volums de l’enciclopèdia britànica. Per exemple, estimo poder ‘empanar-me’ , com diu el meu fill Pau, mentre succeeixen al meu voltant coses absolutament prescindibles, estic enamorat d’aquella sensació d’estar pensant de quina índole permanent són totes aquelles coses que estimo mentre un veí de l’escala m’està explicant que cert altre veí es dedica a llançar burilles pel balcó. També estimo poder escriure aquests pensaments que llegeixes però suposo que el més significatiu dels elements que estimo i aquell sector de coses estimables que més impacte tenen en mi són totes les formes diferents d’estimar que tinc amb cada una de les persones d’aquest món. Crec que si hi ha ara mateix uns 7,5 mil milions de persones, jo posseeixo 7,5 mil milions de formes diferents d’estimar en potència. Estimo en general a l’ésser humà i en particular a moltes persones amb noms i cognoms algunes de les quals em desperten un run run sexual i d’altres intel·lectual, poques estarien en l’intersecció. Que ampli i dinàmic és això d’estimar i que fugisser n’és escriure’n.

Però val la pena aturar-s’hi per extreure’n tot el suc possible perquè és el verb que més ens connecta amb els altres i els altres són condició necessària perquè un mateix un sigui feliç en aquesta vida que ens ha tocat viure. Quan parlem d’estimar, inevitablement, hem de parlar de l’amor. Oh l’amour, sí, l’amore, se t’omple el paladar quan pronuncies aquesta paraula, i no precisament de fluïts libidinosos, sinó d’autèntic sentiment, i no sempre agradable val a dir. Tots hem viscut profundament les misèries del desamor, hi ha quelcom que faci patir més? 

Trobar la persona ideal va més enllà que una acumulació de dades coincident, hi ha un no sé què que hi intervé i que és pràcticament impossible de definir amb paraules. Potser aquest factor innombrable és el responsable que estiguem parlant d’un dels sentiments més importants de la nostra vida. Però realment, podem trobar una definició mínimament aproximada del que és estimar? O per ser més precisos: podem arribar a definir què és l’amor? 

En el diccionari hi trobem la següent definició : ‘Inclinació o afecció profunda envers una persona’. Sigmund Freud¹parla d’enamorament, per ell és sinònim d’hipnotització. Quan una persona cau enamorada entre en una mena de suggestió que fa que canviï parcialment el seu hàbit de comportament. Segons el pare de la Psicoanàlisi l’amor és un constructe que es divideix en dues parts : 1. Amor Sensual: és en la seva totalitat atracció física i sexual; l’altre persona desperta en tu un desig, aquest desig fa que sentis per aquella persona una estimació semblant al que de petit podies tenir amb la figura paterna del sexe contrari. De fet Freud creu que la gent s’acostuma a enamorar de persones que responen a un patró de conducta similar a la persona del sexe contrari amb la qual han tingut les primeres interaccions de petit. Aquest enamorament segons Freud és limitat, té un final, hi ha un moment en que l’atracció sexual desapareix. Ell parla de 3 anys, altres autors, deixebles seus, consideren més les diferencies individuals i no posen un límit temporal concret. Però, què passa quan desapareix aquesta classe d’enamorament ? La resposta és bastant salvadora, Freud creu que hi ha un segon tipus d’enamorament : 2. Amor Tendre: és l’amor sensual del principi passat pel sedàs de la repressió social i convertit en una idealització. Freud creu que el nen de petit és reprimit en els seus impulsos sexuals cap als altres, especialment cap els seus pares, aleshores adopta un patró d’estimació més atenuat que deixa de banda el desig sexual i converteix aquesta ansietat en una construcció idealitzada més elaborada i fins i tot creativa. Freud il·lustra molt bé la relació entre aquest dos tipus d’enamoraments : “El amor sensual está destinado a extinguir-se en la satisfacción. Para poder durar tiene que hallar-se asociado desde un principio a componentes puramente tiernos, esto es, coartados en sus fines, o experimentar en un momento dado una transposición de este género.”².

Tot i estar plenament d’acord amb aquesta distinció de l’enamorament, crec que cal afegir un parell d’apunts importants: en primer lloc, per evitar malentesos conceptuals, haig de dir que considero que l’enamorament, que de fet és entès com l’acció d’enamorar-se, no és altra cosa que amor, perquè l’amor és enamorar-se cada dia, no és un estat estàtic sinó plenament mòbil i actiu: un no s’enamora una vegada i viu de renda fins que aquest amor es trenca, l’amor és un sentiment en constant evolució, que cada dia que passa es reafirma o es retrau en certa mesura. En segon lloc, el compartiment de moltes coses en comú : els fills, una llar, uns amics, és sens dubte un factor a tenir en compte. Crec que pot formar part de l’enamorament el sentiment d’un pare de família que, després de passar més de 25 anys al costat de la seva parella, encara és capaç de sentir amor per aquella persona quan es lleva cada dia al matí: un amor passional i alhora tendre, que es veu recolzat per gairebé una vida sencera viscuda en comú. D’altra banda, en aquelles parelles on s’ha perdut per complet qualsevol tipus d’enamorament, la convivència va forjant d’alguna manera un coixí que evita el trencament després de la desaparició de l’enamorament i fa que la parella s’estableixi definitivament en molts casos i en altres acabi trencant-se. 

És curiós que els psicòlegs hagin estudiat tant un concepte com l’amor. En general si entenem que l’amor és una manera d’estimar hauríem de concloure que aquesta manera és massa idiosincràtica com per estructurar-la: veiem un amor per cada persona, o un tipus d’estimar en cada parella o grup base. Els psicòlegs socials basen la seva explicació de l’amor en la teoria de Stanley i Schachter³ i creuen que l’amor és una simple interpretació personal d’un estat físico-emocional consistent en una activació bastant important. L’amor no és altra cosa que una activació fisiològica del pols cardíac i el ritme respiratori. Van fer un experiment molt curiós: van anar a buscar un pont del Canadà molt perillós, d’aquells que són de fusta i cordes, que es balancegen amunt i avall, i a més, hi passava un torrent força ràpid, estant a una altura de 75 metres. Després van buscar un altre pont que fos totalment segur i tranquil de passar. Al final de la travessia de cada pont se’ls apareixia una jove estudiant molt atractiva amb l’excusa de fer-los unes preguntes per una enquesta. La noia els donava el seu telèfon perquè la truquessin si volien saber alguna cosa més sobre l’estudi. El 50% del nois que havien travessat el pont perillós i per tant havien experimentat just abans de veure la noia una gran sensació d’excitació fisiològica la van trucar al cap de pocs dies. Només un 13% dels nois del pont tranquil ho feren. La conclusió per aquests autors és que l’amor no és altre cosa que un simple estat fisiològic mal interpretat. Un altre estudi molt curiós que també segueix aquesta mateixa línia fou el realitzat per G.L White. Va agafar dos grups d’homes a l’atzar, a un grup els va fer córrer durant mitja hora mentre escoltaven una cinta d’acudits de l’Steve Martin, a l’altre també els va fer córrer durant mitja hora però escoltant una cinta que narrava una catàstrofe. A continuació els posaven a tots una cinta de video on sortia una dona atractiva parlant sobre un tema. Finalment se’ls passà un qüestionari a tots i els del grup dels acudits trobaven a la dona molt més atractiva i simpàtica que els de les catàstrofes, a més alguns demanaven fins i tot conèixer més coses d’ella. Quan l’estudi es va tornar a fer amb una dona poc atractiva, va passar tot el contrari, els homes activats positivament amb els acudits i una sensació agradable del pensament la trobaven molt menys desitjable que els altres. Hi ha un patró general que ordenaria aquesta ideosincràtica ? Tornem a estar al cap del carrer: són els gens estúpid, són els gens. Seguint la corrent més fisiològica de l’explicació de l’amor trobem aquells autors que creuen que hi ha una substància al cervell, la feniletilamina, que és segregada amb més proporció quan la persona està enamorada, substància que per altra banda, es troba en important quantitat en la xocolata. 

L’amor és un sentiment i/o emoció generada per una barreja de la nostra genètica i la nostra cultura. La causa del qual radica en dos tipus de necessitats diferenciades : per una banda, la necessitat fisiològica més instintiva i animal que hem heretat dels nostres antecessors més llunyans (el sexe). Per l’altre banda una necessitat més psicològica, entesa de diferents maneres per cada un de nosaltres segons les nostres experiències, la nostre personalitat, els nostres pensaments i la nostra cultura, però que no deixa de ser una necessitat per el 99.9% de les persones de satisfer un desig psicològic on hi entren infinitats de causes de la mateixa índole : necessitat d’integració social, necessitat de sentir-se important cap a una altre persona, necessitat de trobar un recolzament en la duresa d’aquesta vida, necessitat de poder transcendir després de la mort a partir de la descendència, necessitat de seguir el model après dels teus pares i avis etc.. per cada persona, l’amor psicològic representarà un o més tipus de necessitat diferent, però bàsicament, la necessitat de compartir una vida junts és la que acaba decantant la balança cap a algú que veus que podràs escometre aquesta gran aventura. 

Erich Fromm també parla d’amor en el seu llibre ‘l’Art d’estimar’⁴. Fromm s’atreveix a afirmar que l’amor és la cosa més important en la vida d’una persona. És l’essència de l’existència humana. Fromm entra de ple en la terminologia psicoanalítica per tal de justificar aquesta argumentació. Ens diu que un dels principals traumes psicològics de qualsevol ésser humà és la separabilitat. Aquest és un problema endèmic que converteix a l’home en una mena d’ésser vagabund que busca tota la seva vida una fusió. Aquesta fusió podria ser entesa com una mena d’instint humà que li impedeix plantejar la seva vida des de la absoluta soledat. El propi cos, justificaria aquesta idea. L’home disposa d’un membre que té com a objectiu introduir-se dins un altre cos. La dona, a la vegada, disposa d’un habitacle que té com objectiu allotjar un membre que prové d’un altre cos diferent al seu. Però evidentment Fromm es desmarca de la postura de Freud, afirmant que a part d’aquesta clara unió física, l’home, com a ésser racional, amb una sèrie de característiques evolutives diferenciades de la resta d’animals i que el converteixen en pròpiament humà, l’home deia, aspira a quelcom més que una pura unió fisiològica heterosexual. Ésser humà vol també una unió, una fusió mental. En aquest moment entren en joc tota una sèrie de propòsits que Fromm situa en l’àmbit de l’amor, més enllà que el pur sexe, i millor que el pur sexe. Segons Fromm un amor sa és aquell que no existeix per necessitat, quan dues persones s’estimen no s’estimen perquè es necessiten – això segons Fromm seria un amor patològic – s’estimen per tota una sèrie de motius no egoistes i enfocats bàsicament a satisfer la felicitat de l’altre. L’amor implica donar, implica preocupació activa, responsabilitat, coneixement, respecte etc. Fromm diu que estimar és un acte compartit d’existència, l’amor només és possible quan les dues persones es comuniquen l’una amb l’altra des del centre de la seva existència. No obstant això, personalment ens costa de separar conceptes de tanta importància com el d’existència del concepte de necessitat. Algú que està en plenes facultats mentals no necessita l’amor, però en canvi si es vol realitzar existencialment no ho podrà fer sense amor, perquè en aquest camí cap al creixement personal Fromm creu que s’ha de caminar ben acompanyat, és un camí conjunt, un camí compartit, per bé que Fromm afegeix que l’amor es pot compartir amb moltes coses possibles i impossibles fins i tot, com ara Déu. Per tant l’amor passa a ser una de les coses més importants en l’home, perquè integra dins seu moltes de les característiques pròpiament humanes. Però l’ésser humà que assoleix l’amor continua sent un ésser únic i irrepetible, continua sent ell mateix, la seva existència no es veu modificada ni millorada pel sol fet d’estar enamorat. Fromm no ens estar dient que tots siguem dependents de l’amor però si que ens diu que l’amor es necessari. Això lluny de ser una contradicció, per Fromm és un fet excepcionalment interessant, perquè estar enamorat no significa ser depenent d’una altra persona, sinó simplement compartir el camí cap a la realització existencial pròpia. Per tant, l’amor, lluny d’esdevenir un obstacle pel procés de creixement personal de l’individu, és el pas més important, és el vehicle que el conduirà a la felicitat. Podem acceptar doncs aquesta superació del que aparentment semblava una contradicció, ja que si l’amor és tant important per la vida, tant el fet de no tenir-lo com el de tenir-lo, tot i que en paraules de Fromm hauríem de dir, d’estar o no autènticament enamorats, semblaria una limitació, perquè si no trobes l’amor et falta quelcom per completar-te i si el trobes has de compartir la teva plenitud. La primera premissa seria certa en Fromm, qui no troba l’amor en aquesta vida es perd una de les parts més humanes que tenim, però el fet de trobar-lo no significa dividir o restar en la vida d’un mateix , sinó més aviat multiplicar. Així mateix, l’amor és molt més important que el sexe, és molt més important que una relació de dependència, l’amor és quelcom que Fromm situa en l’àmbit de la virtut sense dir-ho específicament. Aquesta gradació de valors és la que no justifica i que podria ser criticable en termes de: ‘per què l’amor és més important que el sexe? Perquè les coses que ens diferencien dels animals són més importants que les coses que ens hi uneixen?’. Finalment el llibre es converteix en un pur manual d’autoajuda, on Fromm ens guia a nivell pràctic, per una millor vida amorosa. Proposa autodisciplina, concentració, paciència i dedicació. Fins i tot afirma que si s’aspira a ser mestre en qualsevol art, tota la vida ha d’estar dedicada a ell, o si més no, relacionada amb ell. Una afirmació que té unes conseqüències nefastes per aquells que pels motius que sigui no aconsegueixen optar a un amor autèntic, què faran doncs en aquesta vida? Fromm és el culpable que moltes persones associïn el fracàs amorós al fracàs existencial. 

Però més enllà de totes aquestes teories sobre l’amor, jo crec, que l’únic amor que podem defensar sent sensats i coherents amb la nostra línia argumental, és l’amor incondicional.

Gairebé tothom creu que en l’estimar hi va implicit un premi. Si jo estimo algú, aquest algú m’ha de donar quelcom. M’ha de donar amor, m’ha de donar companyia, m’ha de donar fills, m’ha de donar alguna cosa. És quelcom que donem per suposat, però no és tant evident. Per què no puc estimar algú del qual no esperi res en absolut, algú del qual no esperi ni que tan sols sàpiga que l’estimo? No em donaria això una gran llibertat? Podria estimar a qui volgués, seria lliure d’estimar a qui volgués i el fet de no esperar res a canvi em proporcionaria el poder de l’amor incondicional, que és el poder més àlgid quan parlem d’estimar. Estimar incondicionalment renunciant a la correspondència seria estimar d’una manera plena, sense coaccions, sense condicions, sense esperar que l’altre persona faci un sol gest a canvi.

Podria estimar a algú que ni tan sols em conegués i no fer res per tal de conèixer-lo? Normalment quan ens sembla que estimem algú volem passar el màxim de temps possible amb aquesta persona. Es pot estimar sense necessitat de compartir aquest temps? M’imagino que això ja ha de ser més complicat en aquest amor incondicional del qual parlo, però per què no? De fet, aquest amor que renúncia a la correspondència és l’amor que tinc cap als meus fills. Crec que el Pau i el Biel són les dues úniques persones d’aquest món que estimaria encara que ells no m’estimessin, fins i tot els estimaria encara que ells no em coneguessin.

Estima com vulguis, estima a qui vulguis, però sobretot estima incondicionalment.

1 Freu, Sigmund, Tres ensayos de teoria sexual, Alianza, Barcelona, 2012

2 Freud, F., Psicología de la masas (enamoramiento e hipnosis). OBRAS COMPLETAS; 1967, Madrid. Biblioteca Nueva. Trad: L. Lopez Ballesteros. Pg 1148

3 Vander Zanden, J. W., Manual de Psicología Social; 1986. Barcelona. Paidós. Trad: Leandro Wolfson

4 Fromm, Erich, L’art d’estimar, Labutxca Grup 62, Barcelona, 2016