L’escriptura és la digestió del coneixement. Que n’és d’important el text escrit. Que n’és d’important deixar palès el pensament de forma el màxim inequívoca possible en un espai sòlid a disposició de la lectura eterna. Que n’és d’important per a qualsevol ésser humà sentir-se recolzat pel text, que n’és d’important immortalitzar la nostra veu. Però cal evitar caure en el reduccionisme absurd que ens ha portat la tecnologia a través de certes maneres d’escriure que s’han desenvolupat recentment. Personalment tinc un missatge al whatsapp que pretén advertir al meu interlocutor que renuncio a qualsevol debat o conversa profunda en aquest dispositiu: ‘per converses profundes millor un cafè… descafeïnat’. L’oralitat com a espai de confessió entre dos persones sí, els xats online en temps real no. Aquests últims només han fet que substituir l’oralitat però no crec que s’hagin de considerar formes d’escriptura. La carta és al correu electrònic el que el whatsapp és a la conversa, però hi ha converses que cal mantenir cara a cara. Succeeix igual amb les aplicacions en viu com l’Skipe que permeten mantenir una conversa però que s’esdevenen amputades si aquesta és a través de la pantalla. Durant un temps vaig creure que era possible l’atenció psicològica a través d’Skipe i vaig provar durant un temps d’obrir un compte per atendre a les persones. De seguida vaig notar que la comunicació coixejava, faltaven molts dels estímuls que juguen en una conversa completa: les olors, alguns sons imperceptibles per l’audio de l’aparell, alguns gestos que queden fora de la càmera… ho vaig deixar, no podia desplegar totes les meves habilitats d’escolta i em produïa una sensació incòmode d’inseguretat en relació a la meva intervenció que segurament es transmetia al client. Hi ha formes d’escriptura que pretenen substituir la conversa i també hi ha formes de conversa que pretenen substituir l’escriptura. Els audiollibres per exemple, que segurament busquen un públic amb dificultats visuals, perden part de la màgia del l’escriptura: el ritme. Llegir és una oportunitat única de coneixement, escriure’l, és una oportunitat única de transmissió d’aquest. Llegir i escriure, escriure i llegir, són un fenomen en si mateix i ens canvien la vida. Lligat amb l’escolta, crec que també podríem dir que amb llegir i/o escriure una sola frase, una sola sentència, podríem arribar a canviar el món. Recordo quan usaven el correu electrònica a mode s’epistolari, l’útim reducte d’aquest estil que es va mantenir fins l’aparició del Whatsapp. Havia tingut llargues i saludables converses a través del correu electrònic amb els meus amics de qualsevol tema important i actual. Ara quan la gent veu un correu molt llarg ja no se’l llegeix. El correu, electrònic o analògic, sí que és pròpiament una forma d’escriptura. La pausa i la no immediatesa permeten reflexionar sobre l’escrit, reescriure, rellegir i buscar amb calma les paraules adequades que esdevinguin revolucionàries, sanadores o simplement convincents. 

Em trobo analitzant un dels terrenys més importants de la meva vida, els tres verbs que afronto en aquesta alçada: escoltar, llegir i escriure, són essencials en el meu dia a dia, amb ells m’hi guanyo el pa. El meu poder com a psicòleg és el llenguatge, és la meva eina principal i és realment el que he de potenciar i entrenar si vull millorar en la meva professió. En paraules de Howard Gardner¹, la intel·ligència lingüística, combinada amb la intel·ligència interpersonal, són les dues grans habilitats necessita qualsevol professió que es basi en el tracte humà. Imagineu la lectura d’una pàgina en blanc. Aquesta pàgina podria expressar la dificultat d’escriure sobre allò que no es pot parlar. Escriure sobre el llenguatge se sol convertir en un acte metalingüístic semblant als malabars, costa fer-ho des d’un punt de vista lògic sense caure en múltiples paranys de significat com ara pensar que una paraula vol dir el mateix per a tot el món i per a totes les llengües. Crec que només certes ments privilegiades són capaces d’emprendre aquesta gran odissea i creu-me que jo no estic entre aquestes. Un altre lògic, un altre gran teòric clàssic del món de les idees ens pot ajudar a sortir d’aquest pantà. Quine no és estrictament positivista en relació al llenguatge, no està totalment d’acord amb Wittgenstein i Carnap en la seva concepció de la Filosofia com a anàlisi de l’ús lingüístic, però sí que pensava que la Filosofia depenia en gran part d’aquesta anàlisi. ‘Atendre a com un nen aprèn el llenguatge, per exemple, aporta llum sobre la naturalesa del significat, d’allò que en la vella terminologia diríem la naturalesa de les idees, en el sentit que investigant sobre el llenguatge ens endinsem en la naturalesa mateixa del coneixement, perquè és el llenguatge el que activa, en gran mesura, el propi coneixement i perquè ens proporciona evidència sobre ell —és el canal pel qual descobrim el que algú coneix o pensa—. En fi, epistemologia i teoria del llenguatge van de la mà.’² Quine té en compte el com es posa en marxa el llenguatge, no només l’analitza en un laboratori sinó que l’observa i l’estudia tal i com s’esdevé, en el carrer, en el contacte amb la gent, en la pragmàtica. Aquest mateix text ja té una vida pròpia des del moment que tu l’estàs llegint i just des d’aquest moment aquest text ja no és el que jo he escrit sinó el que tu has llegit. I si el text circula i arriba a moltes lectures tampoc serà el que tu has llegit ni el que aquell o aquell altre hagin llegit, serà el que la societat ha llegit i el que n’ha interpretat de manera mediàtica que no necessàriament ha de ser el que jo he escrit. 

David Foster Wallace es meravellava de les crítiques literàries que feren de la seva immensa obra mestra ‘The Infinitive Jest’, algunes crítiques sortiren un o dos dies després de publicar-se el llibre i amb la seguretat del propi Wallece que aquell crític no podia haver llegir el llibre d’una forma completa en tant poc temps – el llibre té més de 1000 pàgines -. Wallace en feia mofa d’això en una entrevista abduint a la desesperança que provoca en un autor veure’s malinterpretat o mal llegit. Però és quelcom que hem d’assumir i que de fet conforma un dels pilars de l’escriptura d’aquest gran autor que tan admiro. Els equívocs i les realitats paral·leles que ens provoca l’eina més important – tot i que no la única – d’accedir al coneixement són un efecte secundari d’una eina tan potent. És per aquest motiu que més val callar segurament tal i com ens indicava Wittgenstein perquè la majoria de nosaltres som com nens de cinc anys al volant d’un Ferrari en matèria de domini del llenguatge. 

‘L’escombra del sistema³’, la primera novel·la escrita per David Foster Wallece, l’any 1986, s’inicia amb l’escena d’un grup de noies d’una residències d’estudiants que són irrompudes abruptament per dos joves que de manera explícita usen la seva força per tal d’imposar una escomesa clarament denigrant per a les noies, entre elles , una menor de 15 anys. Els joves amb un llenguatge aparentment amable i educat pretenen que les noies els signin les galtes del cul a mode de juguesca amb els seus companys de la fraternitat en la qual pertanyen. Davant la negativa d’una de les noies, concretament la menor, els joves pugen el to del seu discurs i apel·len als cartells que promocionaven la festa, un dels quals emetia explícitament el missatge: ‘Hi haurà fullaraca’. Els joves entenen clarament el sentit indiscret del missatge i se senten decebuts que les noies, que formen part de l’ens organitzador de la festa que s’està desenvolupant al pis de sota, no s’avinguin al sentit explícitament amagat i vulguin fer-los fora del pis. Foster Wallace va inspirar-se amb el famós i influent llibre ‘Investigacions filosòfiques’ de Wittgenstein, on s’exposa la dificultat d’entendre el llenguatge sense un context determinat que l’acompanyi, i com, fins i tot així, el context pot situar a les persones en plans diferents de captació del missatge tal i com el que suposadament al·leguen els dos nois. La meravellosa formalitat del llenguatge escrit, sobretot quan prové de personatges tant excepcionals com DFW, em reafirma en el fet de ser tan prudents alhora de trametre el nostre pensament. Quantes de les paraules que aquí deixo seran malinterpretades, malenteses, mal situades de context? M’aterra el sol fet que una sola de les sentències sigui malentesa i això em lliga clarament amb el fet de la por a no ser entès i conseqüentment ser menystingut.

1Gardner, Howard, Mentes Creativas, Paidós, Madrid, 2010

2 Entrevista a La Vanguardia (Joan Pagès Martñinez i David Pineda Oliva 1992)

3Foster Wallace, David, L’escombra del sistema, Periscòpi, Barcelona, 2013