És curiós perquè al llarg del anys he anat experimentant un efecte personal de la meva veu que m’ha situat suposo en el pla professional que em trobo actualment. Sóc incapaç de convèncer ningú quan es tracta de qualsevol altre tema que no sigui el personal. El meu ritme de parla és lent i la meva tonalitat morfeònica, suposo que disposo de gran empatia quan jugo en el 1 contra 1 però aquesta empatia es dispersa i el meu estil tonal em sanciona quan es tracta d’interactuar amb el grup, si no és, insisteixo per a temes que domino i que òbviament es relacionen amb la capacitat de conèixer i compartir emocions d’altri. És per això que l’única via que em queda per poder compartir els meus pensaments és aquesta, l’escrita.

Tanmateix l’escriptura requereix d’un pas previ essencial i indefugible que és la lectura. Lectura i escriptura són dos eixos d’una mateixa línia, una línia de vida que a través d’aquests dos eixos vaig desgranant com si es tractés d’un fruit saborós que va entrant lentament en el meu sistema espiritual. La lectoescriptura, que cada vegada sembla més relegada a l’ostracisme, és la meva única i última esperança després d’haver passat també per un temps on vaig creure en la tesi del Lectoespectador de Vicente Luís Mora¹. Mora parteix de la hipòtesi que la pantalla està substituint el full i que això també provocarà una substitució de l’art d’escriure. Cita unes paraules del gran Steiner que d’alguna manera l’inspiraren en aquest sentit:

‘Uno de los errores más graves que he cometido en mi vida es no haber medido la immensidad del impacto de la web sobre todos los aspectos de la sensibilidad. En el futuro serà necessaria otra poética distinta a la de Aristóteles.’

Amb tots els respectes a aquest immens pensador i no menys tendent a l’infinit lector – em refereixo a George Steiner tot i que segurament Mora també hi va pel camí – em nego a pensar que la poètica aristotèlica caduqui com un iogurt del Mercadona. De fet, la renúncia que et confessaré a continuació entorn de l’àmbit de la lectura i l’escriptura es base en recuperar el valor del llibre, en fer un resset a la voràgine digital que ens absorbeix i a deixar de creure’ns l’auguri d’internet com a inconscient col·lectiu per tornar a les essències de la vida i de la mort, unes essències que han de buscar l’original i deixar la còpia en termes estrictes d’ús funcional. La còpia òbviament es troba en allò digital i l’original ha de ser palpable com les fulles d’un llibre que intento plasmar, com s’ha fet des d’abans d’Aristòtil en un suport mòbil i compartible però que pugui tocar-se, que pugui palpar-se, que pugui ocupar un lloc físic en la teva llar, el teu lloc de recolliment, allí on vols acabar els teus dies.

Sóc incapaç de llegir més de 10 minuts seguits. Fa temps que adoloreixo d’aquesta contemporània malaltia que m’ha convertit en un mil·lènial tardi. Entenc que pateixo la mateixa sobrexplotació d’estímuls i la mateixa incapacitat de focalització que pateixen ells. Ara mateix, mentre rellegeixo el que he escric, tinc a la meva disposició un món inacabable de possibles estímuls substituts que poden fer-me defugir de la relectura i correcció d’aquest text, serà complicat que m’hi pugui mantenir massa temps més i suposo que també et passarà el mateix a tu que afrontes aquest text amb la màxima generositat. El mode de lectura ha evolucionat molt, sobretot des de la irrupció de les pantalles, però sempre ha mantingut la mateixa estructura: signe, significat.

Lectura, escriptura i oralitat formen un triumvirat apoteòsic per a l’ésser humà, són el llenguatge. Ja t’he dit que en la meva matriu verbal no hi podia aparèixer el ‘parlar’ per mor de la meva decepció amb l’oralitat política. Però tot i així, ara que entrem en els verbs intel·lectual i que ens endinsem en el llegir i després en l’escriure, és inevitable afrontar el concepte complert de llenguatge com a matèria d’examen principal per evitar disquisicions anodines en relació a gustos literaris o passió per la lectura. La meva intenció humil i pragmàtica és que la lectura i l’escriptura siguin eines de contacte amb la realitat del pensament, vull que ‘llegir’ sigui en el meu cas una excursió a les idees dels altres i ‘escriure’ una construcció del meu ideari. Llegir idees, integrar idees, i fer-ho des del format gràfic i no oral, perquè una idea és quelcom massa fonedissa com per entomar-la només des de l’oralitat.

Llegir i escriure van tan íntimament relacionats per a mi que no puc abordar els verbs per separat. Quan escric és perquè he llegit, escriure des de la buidor de pensament m’és impossible. El meu itinerari intel·lectual és sempre el mateix, s’assembla a una autoteràpia on la Filosofia hi juga un paper molt important. Crec que sóc l’únic, tret de l’autor de ‘Més Plató i menys Prozac’ que creu en l’efecte sanador de la Filosofia: jo pateixo primer i em desespero, llavors recorro al llibre que crec que em pot ajudar i finalment escric per consolidar el que he après. Cal primer una immersió, és cert, com també cal primer una immersió en el món dels professionals que es dediquen a la teràpia psicològica: així com no tots els llibres de filosofia ajuden en totes les problemàtiques personals, tampoc tots els professionals de la psicologia que es dediquen a l’àmbit de l’atenció psicoterapèutica poden ajudar a algú en un problema concret.

Ludwing Wittgenstein és el meu home, té la lectura que millor pot acompanyar-me a aquest viatge personal que ara s’inscriu en el terreny de la intel·lectualitat. Amb Wittgenstein superarem junts la frustració de saber que la nostra connexió amb el món de les idees sempre restarà limitada pel filtre del llenguatge. Ludwing Wittgenstein també, té la vida que millor pot inspirar el meu desenvolupament mental en aquest àmbit. Va ser un home bastant solitari, com m’hi sento jo de vegades tot i que no en els mateixos termes pràctics. Jo em sento sol perquè em sento incomprès i puc viure acompanyat de molta gent que estimo i admiro i seguir sentint-me sol en els meus pensaments. Quan llanço idees d’aquest mateix assaig a companys i amics rebo profundes i doloroses crítiques; no comprenen el meu ideari. De la mateixa manera que vaig aplicant les meves conviccions a la vida diària vaig notant certa estranyesa de les persones que m’envolten. No és senzill assumir aquest viatge. Recentment he participat en una festa de 50 anys d’un company de feina. S’ha plantejat una vetllada lúdica com no podia ser d’altra manera en una de les principals aficions d’aquest company: el pàdel. La proposta era : petit torneig pàdel i sopar. Pel torneig van proposar comprar una samarreta amb el nom del company i el número 50. Recordes tota disquisició sobre el vestir? Doncs vaig decidir demanar que per a mi no en compressin cap de samarreta. Vaig provocar estranyesa, desorientació, sospita… vaig sentir-me pressionat per alguns companys, comprès per d’altres, però ningú es va atrevir a seguir la meva ferma convicció en relació a la reducció del consum. Va quedar molt bonica la foto de les 11 persones amb la mateixa samarreta i jo que en portava una de semblant però diferent, vaig poder justificar la meva decisió en un parell de persones que realment es van interessar per la radicalitat del meu gest i vam tancar la vetllada amb un petit debat sobre un altre dels punts que t’he comentat abans, el declivi físic, on tampoc sentí que les persones que creien en el meu discurs em recolzessin davant aquells que millor usaven l’oralitat. I tot connecta just en aquest punt, que curiós oi? Em vaig sentir sol i vaig sentir que els xarlatans envaïen la veritat. Però aquell dia, més enllà de tots els debats posteriors, el més important de tot va ser la meva acció. Els éssers humans som essencialment acció, som éssers que projectem i desitgem aconseguir coses però que quan les hem aconseguit, no estem mai contents de l’estatus assolit, i de seguida busquem noves fites, noves metes i nous reptes, i ho fem, per evitar deprimir-nos; ‘el dolor mou el món’, dèia Schopenhauer, perquè els humans ens movem per fugir del dolor, del dolor sobretot que suposa no tenir fites, no tenir objectius a la vida, no voler fer res. El fet de tenir al cap qualsevol objectiu utòpic és en essència genial, perquè ens mantindrà en la lluita i en moviment constant, però hem de ser conscients d’això, hem de saber que la utopia és per definició irrealitzable, perquè si per un moment ens creiem que podem realitzar-la, ens passarà com els va passar als primers colonitzadors d’Icària, inspirada per la famosa utopia de Cabet i tutelada per aquest mateix pensador.

Quan el comunisme era un ideal possible, s’oposaren dues concepcions contraposades que seguiren camins separats, els romàntics cabetians que volgueren endegar l’ideal a través de la realització pràctica de la utòpica Icària, i els realistes, encapçalats pels postulats de Marx, que cregueren en el canvi des de dins mateix de la societat. L’any 1848 és un període clau en tots ells: els cabetians, uns 65, partiren a finals de gener cap a la terra promesa (Texas) on els esperava la creació de la comunitat Icària basada en els preceptes d’Etienne Cabet, una societat ideal d’arrel més comunista que mai l’home hagi pogut imaginar si deixem de banda de les sectes captadores d’addictes a l’amor. Just uns mesos després triomfava a França, la nació de la majoria d’ells, la segona república… santa ironia, mentre a França començava una nova època d’esperança, els pioners cabetians es trobaren ofegats en un terreny pantanós, erm i desèrtic que només els portà misèria i confrontació, mentre els seus amics revolucionaris començaven a tocar poder i a canviar la realitat del seu país, els cabetinas, sense Cabet, l’ideòleg de tot plegat, es debatien entre la vida i la mort contra indígenes hostils i empreses mafioses d’especulació de terrenys. El metge català Joan Rovira² n’era un d’ells, deixà la dona embarassada per embrancar-se en la que havia de ser el començament d’una nova humanitat i topà, junt amb aquells primers 65 expedicionaris, en la fatídica realitat de la història, la misèria humana i la mala sort s’aliaren per destruir-lo: aquell lloc inhòspit i hostil i aquelles bones noves que arribaven de la terra mare on triomfava el que ells sempre defensaven: la llibertat, la igualtat i la fraternitat, enfonsà el seu humor fins a destruir-lo; i és que la fe no ho és tot per moure muntanyes, cal també saber-la dirigir bé en la incògnita de la història. Aquells cabetinans que van fer el primer viatge van errar en la fe a un poble que finalment es revolucionà i guillotinà la injustícia. La vida ens ofereix constantment triar entre la píndola blava i la vermella al mode Matrix. Constantment hem de prendre decisions importants, decisions que normalment tenen dos punts de connexió immòbils: les persones i la informació prèvia.

De les persones i de la manera de confiar-hi – aspecte clau per a una vida mínimament encertada – ja en parlarem en l’apartat de l’estimar, de la informació prèvia n’hem de parlar aquí, en l’apartat de la lectura, perquè és allò pel qual hem decidit focalitzar aquesta acció i renuncia a tendències més lúdiques. I això és el que d’alguna manera t’ha portat aquí, en el teu cas, a llegir fins ben passat l’equador aquest llibre que pretén servir d’informació prèvia general per afavorir la qualitat de les decisions a través d’un repàs de l’experiència i el coneixement d’algú, jo mateix aquí present, que malda senzillament per deixar redactat el seu pensament. La vida no és una acumulació de trofeus, és una acumulació d’accions amb sentit. Que tu estiguis ara mateix aquí, llegint aquest tutorial sobre la vida, és senyal de tota una sèrie de decisions significatives per deixar-te estar sol, en el més profund dels hàbits humans: la lectura. I la lectura, aquesta lectura serena i pausada, palpable en el millor dels casos, de qualsevol text que defugi del convencionalisme, que afronti les grans preguntes i que previngui dels grans error de la humanitat, pot ser vàlid per afrontar la decisió, les decisions, que constantment prens, que constantment prenem, i que han d’anar acompanyades sempre d’aquests dos pilars que et comentava: la informació prèvia i la confiança amb el o els protagonistes que l’acompanyen. No llegeixis per llegir, no llegim per llegir, decideixo deixar de llegir sense processar, que és el que en realitat passa quan llegim per llegir, i no sempre, però moltes vegades aquest llegir per llegir es focalitza en la novel·les d’entreteniment. Odio les novel·les d’entreteniment, si són d’un bon entreteniment, prefereixo veure la pel·lícula. Vull deixar de llegir novel·les. A partir d’avui mateix renuncio al llegir per llegir, que per a mi és llegir novel·les de pur entreteniment i em centro només en la lectura per entendre, per conèixer, per pensar, per ser, per escriure.

1Mora, Vicente Luis, El Lectoespectador, Seix Barral, Barcelona, 2012

2Soler Vidal, Josep, Pels camins d’utopia, La Magrana, Barcelona, 1986