És impossible que ens posem d’acord en quina és la cançó més bonica del món. Jo m’inclinaria per ‘Spirits Carries On’ de Dream Theater, sobretot en la versió del directe Live at New York de l’any 1999, amb la increïble col·laboració de la Theresa Thomson en el cor. Però segurament que en una enquesta a nivell mundial aquesta cançó ni figuraria entre les 100 primeres. El gust per la música té mil variables i realment no importa massa que ens posem d’acord o no en quina és la millor cançó de tota la història de la música perquè el que importa és que quan escoltem aquesta cançó, la nostra cançó, el nostre cos transcendeix i la nostra ment implosiona en una bombolla de plaer indescriptible, les llàgrimes ens cauen dels ulls i la nostra existència es justifica tan sols per aquest moment, aquest moment que estem gaudint amb el focus absolut i absort en la cançó més bonica del món interpretada pels músics més bons del món en l’espai més bucòlic del món i si tenim sort, amb la companyia més especial del món. Quin gran poder que té l’escolta.

Escoltar les persones segurament és una de les meves millors virtuts. I quan dic escoltar vull dir focalitzar l’oïda cap a un so concret discriminant-lo dels demés. Sentir, per exemple és inevitable si no estàs sord o portes taps a les orelles, quantes vegades el professor ens ha dit a classe ‘estàs sentint però no estàs escoltant’? Escoltar la veu humana sempre m’ha apassionat. Sóc un fan de la radio, aparell fonador que per sort ha sobreviscut a la contemporaneïtat, i ho ha fet amb força, perquè escoltar té alguna cosa d’especial, té alguna cosa terapèutica. El que em passa és que no puc evitar passar del sentir a l’escoltar i m’enganxo en ‘overhearings’¹ quan per exemple estic a la feina i tenim converses paral·leles en el despatx compartit. També em passa quan aguanto estoic i amb latents moviments de cap en forma d’afirmació passiva els monòlegs d’altres persones que tenen molt per escopir, mentre intento deduir en l’escolta quina és la incògnita amagada que exerceix com a principal obstacle d’aquella persona que em forada. Però el que realment m’apassiona escoltar és la música. Suposo que el meu treball ja capta molta de la meva capacitat d’escolta personal i necessito en el temps d’oci altres tipus de sensacions auditives. Buscar en la música un contacte momentani, esporàdic, episòdic amb el transcendental és el que intento fer de tant en tant, potser massa de tant en tant. La música és el meu últim recurs, quan la raó cau, quan res explica res i tot se’m fa caòtic i desastrós, poso ‘Show must go on’ de Queen i revisc.

Per altra banda el soroll són per a mi tots aquells sons que mai haurien d’haver passat pel meu sistema auditiu. El soroll representa una de les principals frustracions que m’envaeixen fins al punt delirant de desitjar, en algunes ocasions, ser sord. No suporto sentir coses que no vull sentir, i molt menys escoltar-les. Però si bé puc evitar escoltar-les, de forma conscient i deliberada, no puc fer el mateix en el cas del sentir. Evitar sentir seria el meu propòsit de màxims, la meva renúncia personal en el cas del verb escoltar. Però per fer-ho, he de centrar el meu sistema justament en escoltar. Ja fa massa temps que s’ha demostrat que estar exposat de forma continuada a uns nivells de més de 120 decibels pot provocar lesions auditives, malalties cardiovasculars, insomni i estrès. Fins ara les campanyes en contra del soroll s’han centrat bàsicament en el respecte de les hores de descans. Hi ha hagut sentències exemplars per aquells que no respecten el descans dels veïns, tant exemplars com patètiques de vegades: denunciar les campanes d’una església, el quiquiriquí dels galls d’un galliner o l’esquellot de les vaques sobrepassa l’odi al soroll que propugno. El que cal és escoltar una part del soroll que sigui nutritiva i deixar en l’extracte d’interferències la resta de sons. Pot fer-se aquest exercici? Pot discriminar-se un conjunt de sons i centrar-nos en un de concret? Crec que sí, és com quan decideixes centrar-te només en escoltar un dels instruments d’un quartet per exemple. Jo ho faig molt amb Dream Theater, un grup excepcional de heavy format per 5 virtuosos: James Labrie, el cantant, capaç de modular-la fins al punt de fer diferents personatges en un dels darrers àlbums inspirats en l‘opera heavy que han publicat, en Jordan Rudness, als teclats, amb una velocitat de moviment dels dits gairebé inigualable i una capacitat de treballar melodies i ampliar-les fins a l’Olimp que no he vist mai en cap altra teclista, la mateixa característica física que el guitarrista, un dels millors del món, en John Petrucci, que subverteix la guitarra i n’extreu elixir dels déus de les seves cordes, acompanyat a ritme per l’únic baixista que realment podria suportar aquesta velocitat endimoniada que en moltes cançons exigeix el grup, en John Myung i finalment, l’inigualable Mike Portnoy, l’ànima del grup, el bateria dels mil timbals, un tipus extraordinari capaç de passar-se més de dues hores de concert maratonià repicant la seva orquestra sonora a velocitat d’esprint – hauries de veure la parafernàlia que munta a l’escenari, mai he vist tants instruments de percussió en un bateria, i sí, et dic inigualable perquè recentment va deixar el grup i no han pogut trobar encara un substitut a l’alçada-. 

Podem dirigir la nostra escolta i aquest exercici diari ens pot ajudar a suportar millor el soroll. En l’escolta la meva renúncia ha de ser un acte de discriminació auditiva. Vivim en una societat de tendència massa sorollosa. I no em refereixo només al soroll bàsic i molest de per exemple una tuneladora treballant prop del nostre domicili, em refereixo a aquell soroll mediàtic que arrabassa moments zen i els substitueix per fum tòxic d’informacions esbiaixades i tendencioses. Sí, el soroll mediàtic, aquesta terminologia que està tan de moda i que forma part d’aquesta tendència a desinformar-nos per amansir-nos unes vegades i per a mobilitzar-nos d’altres. El meu exercici de renúncia auditiva se centrarà bàsicament en això, fugir del soroll mediàtic, assumir el control dels estímuls que vull consumir, sobretot els audiovisuals. L’escolta i la vista cauen masses vegades sota els paranys de corrents mediàtics que marquen l’actualitat i decideixen en què em de pensar en cada moment. He d’evitar aquest contagi, he de prendre el control de la informació que vull rebre a través dels meus sentits i ho he de fer des de la convicció que la realitat no és allò que ens expliquen els diaris digitals i els comptes falsos de Twitter sinó el que està passant al carrer, al costat nostre, a les botigues mentre esperem per comprar el pa, a l’associació de veïns on col·laborem esporàdicament, als amics que ens expliquen què passa ens els seus entorns laborals, a familiars de fora que ens conviden de tant en tant a viure les seves realitats a l’estranger… aquestes han de ser les fonts, les que nosaltres triem i en les que confiem, són el millor referent per fer-nos una correcte i emotiva visió del món. 

Hem d’usar aquells vehicles fiables que transporten la informació, posar en dubte les notícies sospitoses, contrastar les qüestions importants i sobretot unir-nos en un llenguatge comú que no necessàriament ha de ser una llengua: quin millor esperanto que la música? La música és un llenguatge universal que uneix la humanitat i cal que sigui el motor de la nostra missió autofàgica. La música ens ha d’acompanyar en aquest procés de remissió, captivador, ple d’humilitat. Perquè la música pot ser adorable i senzilla, elaborada i excelsa, complicada i divina, barroera i motivant… té milers de possibilitats, milers de formes, milers de colors i ens inspira espiritualitat i alegria. 

Adorno² dèia que la música és bàsicament una eina per a l’emancipació personal a través dels sentits, i efectivament per a mi, escoltar música vol dir no fer res més que escoltar música. És cert que al llarg del dia puc sentir infinitats de músiques: quan escolto la ràdio de camí a la feina, quan entro en un comerç per comprar i sento la música ambiental i doblement instrumentalitzada, quan veig a les notícies que cert grup o cert altre ha actuat al Palau i en posen un fragment ínfim mentre l’acompanyen amb la crònica minimal del reporter. Però escolti o senti la música en tots aquests petits moments, mai és una audició preparada, elaborada, premeditada. De tant en tant connecto l’ordinador a l’altaveu i em poso alguna de les meves cançons preferides però sempre faig altres accions: ordenar la casa, netejar-la, planxar la roba, escriure… Només inusualment, espontàniament, gairebé en compta gotes, m’assec sol al sofà havent atès que ningú em molestarà en uns minuts, em poso l’ordinador sobre les cuixes, em connecto els auriculars i poso un vídeo musical del youtube d’algun dels meus grups preferits en algun dels seus concerts més mítics, aleshores sí, aleshores escolto amb total atenció i visc el moment passat com si fos allí, en aquell concert, en aquell moment especial en què toquen el Bohemian Rapsody, l’Everybody Hearts o el The River. Llavors em sento emancipat, em sento lliure i el meu intel·lecte es fusiona amb l’emoció, és la màgia de la música i és un dels plaers que ens aporta l’escolta. Ens hem de fiar més de la música i deixar de donar poder als mitjans que la corrompen, mitjans que la classifiquen i la empaqueten per vendre, o que l’associen a tal producte o tal altre. Contínuament vivim aquest tipus d’interferències en la nostra vida, aquest soroll insuportable. Abans et comentava que The Spirit Carries On és la meva cançó preferida, potser ho és precisament perquè encara és verge, encara cap marca l’ha comprat per associar-la a un producte. Potser el dia que passi, ja no serà la meva preferida. 

Pol Pot líder d’una de les revolucions polítiques més nefastes se li va acudir en un moment de falsa il·luminació prohibir la música! Com a algú amb dos dits de front se li pot acudir prohibir o sancionar la música? Va prohibir que els pagesos organitzessin vetllades amb les músiques alegres i celebratives comunes de l’època, presumptament perquè no volia que això distragués als seus compatriotes de l’important missió de desindustrialitzar el país. De fet no cal anar tant lluny ni tan enrere per veure com s’ha volgut mediatitzar i embrutar la música, passa avui mateix, aquí a casa nostra, quan veiem rapers que s’han d’exiliar per cançons suposadament terroristes… Però la música en realitat sobrepassa el que voldria analitzar en el fet d’escoltar, ho sobrepassa perquè té quelcom transcendent que segurament encaixarà millor en l’últim apartat d’aquest camí que m’he proposat fer. 

Centrant-nos en la mínima expressió del so, hem de saber que discriminar-lo, renunciar al soroll, concentrar-se en allò que vols escoltar és un exercici que ha d’anar acompanyant amb el fet de callar, amb el fet de fer silenci. Carl Rogers³, un altre dels pares de la Psicologia humanista ho tenia claríssim, el psicòleg ha de ser un facilitador que acompanya els processos de vida i de canvi de les persones des d’una escolta humanitzadora que el connecti emocionalment amb el client. És un acompanyament sempre des del respecte, sense interpretar a les persones, ni jutjar-les, ni classificar-les. És un model revolucionari en orientació i psicoteràpia, en el qual estableix la no directivitat com a eina fonamental. És un model que tot i tenir més de mig segle segueix sent revolucionari perquè està inscrit en un context que el repèl. Quan vas al Psicòleg també fas una transacció de consum, compres un servei, i quan compres un servei, vols resultats. Tampoc no vols amics, i això també ocorre al professional de la teràpia, qui quan va a treballar va a fer diners i no a establir relacions emocionals de proximitat. De fet, aquest és el pantà que m’ha impedit exercir la pràctica privada de la Psicologia en les dues intentones que he desenvolupat al llarg de la meva vida professional. Sí, la meva vida professional i no personal i aquí està el problema, no he sigut capaç de separar les dues coses i no pas perquè m’hagi enamorat d’alguna de les meves clientes, sinó perquè no he pogut evitar establir relacions massa transfluents per a poder-les gestionar des del meu model. L’escolta activa m’ha suposat una implicació massa forta amb els meus clients com per poder separar-me’n en el moment que marxen per la porta de la consulta per a tornar-nos a veure com a molt al cap de 15 dies. Penso en molts dels clients que vaig tenir i els retinc en el meu cor gairebé com a familiars quan en molts casos no els he tornat a veure més després ja de tres anys que no exerceixo. Però escoltar activament també és pot aplicar a la vida privada, i a la vida privada hi ha un factor essencial que no ocorre en la professional, tu tries amb qui vols estar, tu discrimines, tu renúncies a aquells que només fan soroll.

Tot el que rebem de fora ens canvia per sempre. Una paraula, només una, en el moment precís, en el lloc indicat, ens pot fer canviar la vida. També qualsevol so, qualsevol estrident, pot modificar d’immediat la nostra forma d’actuar. De tots és conegut l’experiment dels gossos de Paulov, a qui va acostumar a associar el so d’una campana amb el menjar. Quan aquells gossos sentien la campana començaven a salivar com uns desesperats; els humans no estem massa allunyats d’aquests condicionants i és per aquest motiu que considero que el control de l’escolta ha de ser fonamental en les nostres vides. Per altra banda odio el parlar. El parlar, que en termes naturals és essencial, a nivell d’emancipació grinyola. No m’agraden les persones que usen la seva veu per seduir. No m’agraden els grans oradors, sempre tenen quelcom de xarlatà. La societat ha caigut masses vegades a les mans de malabaristes de paraules, la història recull masses exemples de grans líders oradors que han portat a les persones a la deriva i crec que és justament perquè no sabem escoltar. Perquè escoltar no és només quedar-se amb el discurs, també és afegir-hi la coherència d’aquest, i la coherència està en la persona i les seves accions. Dir i fer no és una equació senzilla, tots cometem contradiccions constantment, diem una cosa i en fem una altra, però les nostres autotraïcions normalment no transcendeixen de l’àmbit domèstic. En canvi, en política, el fet de dir una cosa i fer-ne una altra és extremadament nociu pel propi concepte de democràcia i curiosament és l’essència de la política actual fins a tal punt que molts electors hem acabat votant en funció de qui s’autotraeix menys o de qui veiem menys tendència a fer-ho quan tingui el poder.

També fa temps que he renunciat a anar a llocs on el soroll es converteix en protagonista: discoteques, fires, esdeveniments, celebracions… aquests espais de bogeria auditiva desgasten el meu propòsit definitiu: focalitzar-me en el fet d’escoltar. Escoltar no és un acte passiu, nosaltres, en la nostra voràgine multitasca l’hi convertim. No som capaços de focalitzar l’oïda i escoltar, simplement escoltar. Quan algú ens explica alguna cosa que li ha passat i que li ha provocat dolor, ens costa exercir l’escolta activa, és molt habitual que li contestem amb alguna experiència similar que hem viscut, com si d’alguna manera volguéssim empatitzar-hi des de la nostra posició, des del fet de demostrar-li que nosaltres coneixem aquell patiment perquè també l’hem sofert. Aquest fet, lloable d’entrada, no deixa de ser fruit de la nostra tendència a l’individualisme i és llavor d’una escolta activa interrompuda. Potser també és per culpa de la nostra inseguretat en relació a la relació, potser temem que si no demostrem a l’altra que hem patit igual aquest ens rebutjarà. Però sigui com sigui, segurament, si no talléssim el relat d’aquell qui ens explica una vivència tràgica, i simplement féssim l’esforç d’escoltar-lo en la seva totalitat, aquell relat seria més llarg, la persona relaxaria molt més la seva expressió i l’empatia es completaria tan sols amb la nostra mirada. Escoltar i després deixar que actui el silenci, renunciar a la nostra quota de victimisme i acompanyar, amb silenci, amb una mirada, amb un gest, aquell que vol confessar-nos el seu dolor. La renúncia última, aquell objectiu de màxims que ens ha de guiar – i que no vull deixar d’impregnar en la meva causa encara que hagi de suposar-me una font de frustració si no hi acabo arribant mai – és renunciar a sentir per començar a escoltar fins que el món quedi en silenci. Perquè és el silenci el fruit saborós de l’escoltar, el fruit del paradís, el tòtem per excel·lència d’aquesta acció humana que he volgut desenvolupar en aquest apartat. 

1Els anglesos tenen aquesta paraula per referir-se a l’escolta discreta de converses alienes.

2 Adorno, T. W. Disonancias / Introducción a la sociología de la música. Madrid: Akal, 2009

3Rogers, Carl, Psicoterapia centrada en el cliente. Paidós. Barcelona. 1981