El 13 d’octubre de 1972 un avió de la força aèria uruguaiana que transportava un equip de rugbi cap a Xile s’estavellà a ple hivern enmig dels Andes. Els que van sobreviure a l’impacte, 27 dels 45 en total que transportava l’avió, de seguida van comprendre que l’aigua i el menjar eren els dos elements fonamentals en aquelles condicions inhòspites. L’aigua estava assegurada, estaven envoltats de neu, però i el menjar? Els jugadors de Rugby dels Old Christians de Montevideo van rebre la invitació de participar en un torneig internacional de rugbi a Santiago de Xile. Els va costar molt tirar endavant el vol perquè el viatge els costava 1600 dollars de l’època repartits entre un màxim de 40 places que tenia l’avió. Els nanos sabien que havien d’omplir-les si volien que el preu per persona sortís decent. El preu per persona, el preu de la vida. Finalment 45 persones partiren cap a Santiago, 40 passatgers més la tripulació, l’avió ple, tal com volien, amb ganes de gaudir del renovat règim xilè d’Allende. Auguraven unes noies xilenes potser més alliberades i sobretot les possibilitats de gaudir d’un país preciós amb el mar i la muntanya enamorats de tal manera que un podia fer surf al matí i esquí a la tarda. 45 vides i només 16 supervivents. Fernando Parrado, el Quixot que aconsegueix arribar caminat fins a la civilització per demanar ajuda després de 10 dies travessant les muntanyes nevades, i Roberto Canessa, amb qui s’ha de separar en l’últim moment per una ferida greu a la cama, arriben tres mesos després davant Sergio Catalán, el primer ésser humà que els atent a la bora d’un riu i els reconnecta amb els seus antics valors de classe mitjana alta uruguaiana de creença fermament cristiana. 29 cadàvers que serviren de menjar als 16 que quedaren i una experiència antropofàgica traumàtica de per vida. Catalán, al trobar Parrado a l’altra banda d’un riu li llança un paper i un bolígraf en el qual aquest últim escriu: 

Vengo de un avión que cayó en las montañas. Soy uruguayo. Hace 10 días que estamos caminando. Tengo un amigo herido arriba. En el avión quedan 14 personas heridas. Tenemos que salir rápido de aquí y no sabemos cómo. No tenemos comida. Estamos débiles. ¿Cuándo nos van a buscar arriba? Por favor, no podemos ni caminar. ¿Dónde estamos?

A la part del darrere deia: ¿Cuándo viene?¹

Quin gust deu tenir la carn humana? Menjar. Parlem d’una de les accions més essencials de la nostra espècie. I qui diu menjar, diu tot el que se suposa que ha d’anar lligat a la bona alimentació. El manducar, és un dels fets més importants per a satisfer les nostres necessitats fisiològiques conjuntament amb el recer. Pellucar és quelcom que tot ésser humà necessita i que tot ésser humà pot tenir l’oportunitat de viure i gaudir si li ho permet la providència. A més a més, l’alimentació, i el recer, són la base de les necessitats biològiques de l’ésser humà, aquelles necessitats que Maslow va situar en el primer esglaó de les necessitats al costat del sexe i el plaer. Fa temps que uso un leitmotiv alimentari que em permet resoldre la majoria dels àpats – però no dir tots – amb un mandat clar que pot tenir també implícit, una manera de concebre l’acte nutricional més enllà de la salubritat: ‘mai he de trigar més en elaborar un àpat que en menjar-lo’. Aquest fet només té una única excepció: quan cuino per a persones que estimo, però llavors, el mateix factor social que intervenia en la beguda apareix també en el menjar, i aquest es converteix no tant en un fi en si mateix, el fi d’alimentar-me, sinó en un mitjà, l’excusa, el reclam també, cap a una vetllada agradable al costat d’un plat apetitós en una taula ben parada i formosa i amb la millor presència possible de persones que alimenten la meva ànima. 

En qualsevol dels no llocs comuns occidentals de les grans capitals, on la gent s’amuntega per consumir el mateix que consumirien a casa seva, qualsevol pot omplir l’estomac per poc més de 10 euros. Per altra banda, i en sentit oposat, avui en dia, tenim catorze mil cinc-centes propostes nutricionals per no només estar més sans i forts sinó també per ser més feliços. Vivim una esquizofrènia alimentària que ens belluga com una baldufa entre aliments sintètics, transgènics i d’origen inhòspit i aliments naturals, ecològics i de proximitat. Al matí podem menjar cereals provinents de conreus d’agricultura intensiva i tòxica que sobreexplota territoris verges i n’elimina la flora i la fauna circumdant, i al vespre menjar-nos per sopar un ou ferrat del 3 provinent de gallines que campen lliurament pel bosc i mengen pinso ecològic. Tots tenim clar que la segona opció és molt més aconsellable per a la nostra salut que la primera, però la majoria no ens la podem permetre, o no almenys en un rigor extrem. Per altra banda, més enllà de l’impacte de l’explotació o la naturalitat de l’aliment hi ha el fet de la seva toxicitat. Si ja plouen partícules de plàstic cada vegada que hi ha una tempesta en qualsevol lloc d’Europa, com apuntava recentment un estudi col·laborat pel National Geographic, com no podem sospitar que l’alimentació ens està matant? Segurament, gairebé tot el que emboquem conté algun tipus o altre de toxicitat i segurament alguns dels aliments concrets que solem usar el tenen en quantitats especialment perilloses. Per tant, una de les primeres renúncies em veig obligat a posar sobre la taula i que il·lustra més la meva sensibilitat en relació a la supervivència planetària és la renúncia a la toxicitat afegida, al processament alimentari, a les males praxis de criança, al tipus de l’envàs i a les distàncies exagerades del transport, encara que això signifiqui perdre molt de temps en informar-se de l’impacte de tots aquests factors en cada un dels aliments que compro. Per altra banda, també és important conèixer quins són aquells productes alimentaris que poden estar més relacionats amb certes malalties com la diabetis, el càncer o la càries. Hi ha molts estudis i no és senzill accedir-hi ni entendre pels que no som experts en nutrició. De vegades alguns refuten els altres, d’altres en reformulen hipòtesis de passats. Admeto que sigui feixuga la conquesta i més quan el món editorial ha desbordat el mercat amb tota mena de llibres relacionats amb l’alimentació, cadascun des de models i enfocs molt diferents, des del vegà fins el canibalesc. És evident que la sobresaturació d’informació en aquest sentit ens impossibilita realment a adoptar un model propi o una manera de fer concreta que pugui contenir tots aquest paràmetres. Però, les variables relacionades amb la salut només són una petita part d’un model més global de consum d’aliments. L’actitud hi juga un paper fonamental. De quina manera ens posicionem en el fet de cruspir pot condicionar perfectament la nostra salut i de retruc millorar les condicions del nostre planeta sense haver de tenir un màster en dietètica. En primer lloc ens hem de preguntar per què mengem els humans? Sembla una pregunta estúpida però no ho és. Trobar la raó de qualsevol de les nostres accions és la via per perfeccionar el nostre comportament. Per defecte de fàbrica: sempre he buscat el perquè de tota acció que faig. Quan treballava a la Robert Bosch recordo que un dia l’encarregat i el cap de personal em van dir que m’acomiadaven, el motiu era el següent: sempre vols raonar-ho tot. Posar 3000 cargols al dia a un motor neteja-parabrises segurament em devia trastocar, no recordo gairebé res d’aquella època, als 18 anys, però el que sí que recordo i que mantinc al llarg dels anys, és aquesta dèria per dotar de sentit tot el que faig i conseqüentment que totes les meves accions tinguin una raó de ser. I la més essencial de les accions que executo cada dia quina és? La més vital? Menjar.

Bàsicament, mengem per gana, mengem per plaer i mengem per sentir-nos acompanyats. Són tres grans motius que suposen a la pràctica dedicar bona part de l’energia diària a aquesta acció rutinària. El fet de menjar és omnipresent en el nostre dia a dia, pensar-hi una estona és de sensats no creus? En realitat el pensament no alimenta el savi, cal matèria prima inserida per l’esòfag previ plaer gustatiu i acció masticatòria. Descartes deia que sense un bon tiberi previ li era impossible pensar. Aquests savis que reflexionant i reflexionant sobre la disposició dels astres cauen dins un forat o són atropellats per un tramvia, també menjaven, i molt. Hi ha un llibre interessant sobre el tema escrit per un professor de filosofia que ostenta en mi el títol especial de ‘el professor que’: ‘el professor que em va fer descobrir la filosofia’ en aquest cas. A ‘Los Filosofos en la Mesa²’ de Josep Muñoz Redón podem conèixer algunes de les relacions curioses i estranyes dels grans pensadors de la humanitat amb el menjar. Pensar sobre el menjar s’ha fet molt i sempre s’ha fet amb l’estomac ple. Reflexionar sobre el menjar té un punt divertit, pot en algun moment tocar la pedentaria, però és en realitat un esforç per unir el nostre estomac amb el nostre cervell i fer de un dels actes més habituals de la nostra vida un acte conscient. Kant per exemple, organitzava de forma matemàtica els seus àpats. Es llevava a les 5 del matí, bevia un te i fumava en pipa. Es preparava les classes del matí que impartia de 7 a 8 normalment i després fins les 12 treballava en els seus propis escrits. Després es vestia de manera informal, sortia a menjar i passava la tarda xerrant amb els seus amics. Cap a les sis de la tarda tornava a l’estudi per llegir o seguir escrivint, sopava molt lleugerament i se’n anava a dormir a les 10. Sempre feia la mateixa rutina i dedicava a cada acció la plena consciència. Menjava amb fruïció, s’explica que quan menjava podia notar-se com projectava totes les seves immenses dots intel·lectuals als plats que degustava. També gaudia del vi curiosament i també en certa manera en lloava la seva basant ‘divina’ : ‘ens permet oblidar la carga que sembla existir en la pròpia vida des dels seus orígens’³.

Personalment els meus gustos culinaris són bastant escassos. Amb qualsevol cosa em conformo. Qualsevol aliment natural i gustós que afalagui el meu paladar és per a mi molt benvingut. No tinc predilecció per cap aliment en concret ni tampoc aversió a res que sigui comestible i natural. El sol fet de permetre’m alimentar i arraulir-me sota l’escalf d’una senzilla llar a aixopluc dels tempestuosos i freds hiverns i sentir-me protegit del perill de l’afora i la insensatesa humana, és certament un oferiment lloable i generós per part de qui sigui que pugui oferir-m’ho. En realitat, qualsevol cosa que puguin oferir-me per calmar aquest instint primari que és la gana m’estarà bé. 

Imaginem que algú m’ofereix dinar a casa seva. En primer lloc li hauré d’agrair el gest, possiblement ell no li donarà importància, segurament, li surt de forma automàtica oferir-ho a qualsevol que estima i valora, o que simplement veu en situació d’extrema necessitat, però per mi és un gest total, és el gest per excel·lència, oferir menjar, oferir el producte del teu treball, oferir el valor del teu esforç en forma d’àpat, és segurament el gest més essencial de l’antropinisme i l’inici d’una potencialitat per part de qui rep l’oferiment. Aquest àpat que m’ofereixen serà per a mi una acció de gratitud i d’esperança, serà per a mi el màxim regal que qualsevol ésser humà pot obtenir. Anar a menjar a casa d’algú és segurament una de les accions més humanes que existeixen. Els animals d’allà fora es barallen pel menjar i nosaltres podem convidar a un competidor nostre a menjar, i a més a més, convidar-lo a fer-ho dins casa nostra. Però no sempre ha estat així. La història de la humanitat té, m’atreviria a dir, un 90% de passat on els homes i les dones centraven bàsicament la seva vida en la supervivència i dedicaven tot el seu temps i esforç en trobar menjar. Per això sento que és important aquest moment, el moment de l’àpat, que va extremadament lligat en l’espai on es fa aquest àpat, que és la la llar, que és un espai de protecció i de retrobament amb aquells qui estimem. Un espai que indirectament m’ofereixen amb aquest àpat. Em donen la possibilitat de menjar tranquil·lament aquí, en aquest lloc, aquest lloc que em permet dir llar i que m’ofereixen també. 

La supervivència va ser durant molt de temps sinònim de vida. El perill incontrolat i la gran feblesa humana en tots els aspectes: salut, coneixement, protecció, alimentació… feien que els homes i les dones des de la prehistòria fins pràcticament el segle XX haguessin, en la majoria del casos, sobreviure amb la ment exclusivament ocupada en alimentar-se i aixoplugar-se. És una qüestió que crec que no s’ha posat prou en valor, però sigui com sigui, la cosa es reverteix de cop i volta en el segle XX i fins i tot s’inverteix en forma i contingut. La importància del plat a taula canvia en una sola generació, perquè la meva mare, que va viure tota la postguerra i el règim franquista, passa en poc més de 20 anys, de menjar carn només un cop a la setmana gràcies a cartilles de racionament a gaudir d’una costellada cada cap de setmana a mode d’activitat social plaent. La carn, anys ençà tan escassa, és ara un article d’oci que acompanya grans tiberis de celebració vàcua. 

Jo mai he estat massa menjador, de fet, de petit no n’era gens de menjador, suposo que per aquest motiu sóc així d’esquifit, tot i que la genètica familiar tampoc hi ha ajudat massa, però he pogut anar subsistint i mai he hagut de patir per si no tindria res per menjar. 

El cas real dels jugadors de rugbi uruguaià, que van suportar 72 dies en aquell infern de gel i neu alimentant-se de la carn dels seus companys morts, és commovedor. Tot el sacrifici i dolor que van passar per poder mantenir-se vius amb l’esperança de ser rescatats i el moviment de dos d’ells de llançar-se en una expedició a peu de 10 dies per a trobar ajuda, és segurament una de les experiències més impressionants de la història d’aquest home contemporani del que parlo i al qual li ha sobrevingut això de no haver de patir massa per menjar. Aquelles persones, la majoria provinents de famílies benestants, van viure un autèntic calvari i alguns d’ells, anys després, es dedicaren a fer xerrades i TED sobre superació, creixement personal o treball en equip. Però el que realment experimentaren tots ells i que és una sensació que, esperem, mai cap de nosaltres haguem de tenir: va ser el fet de la supervivència com a única missió en aquesta vida. Ells són qui, millor que ningú, poden dir que durant 72 gèlids dies van focalitzar totes les seves energies en una cosa que molts de nosaltres, la gent de bé que gaudim del caliu del benestar, potser mai ens hi hem parat ni a plantejar-nos: el fet de sobreviure, el fet de menjar i el fet d’aixoplugar-se de l’exigent clima andí. Potser hauríem de fer l’esforç de donar gràcies al sol fet d’estar vius, com ells ho feien cada dia a més de 10 graus sota zero arraulits al fuselatge de l’avió estavellat. Potser hauríem de començar a desmuntar tantes i tantes manies neuròtiques que ens ofusquen i valorar més el fet que ara mateix i aquí estem respirant, estem lúcids, estem sans i podem menjar.

També podríem parlar dels ermitans com un altre exemple de lliurament en cos i ànima a la supervivència en un espai aïllat de les facilitats i comoditats de la societat i a més a més amb l’afegit d’un estat de solitud meditativa. Les experiències més antigues en aquest àmbit poden tenir cert valor per a la nostra reflexió en el sentit que abans eren persones que se sotmetien voluntàriament a situacions molt complicades de subsistència, havent de dedicar molt de temps i esforç en la caça, el cultiu i la construcció d’un espai per aixoplugar-se. Les belles ermites que en molts casos acabaran convertint-se en no menys belles esglésies situades en punts altius i vegetatius de bells paratges en són un exemple. Òbviament, l’eretisme té un component contemplatiu essencial que situaria aquesta pràctica en una espai latent entre la pura supervivència i la realització de l’ànima, però és justament aquest contacte sacrificador amb la naturalesa a través d’una decisió conscient d’aïllament la que ens crida més l’atenció. El moviment que Henry David Thoureu fa en el segle XIX de construir-se una cabana al mig del bosc i anar-se’n-hi a viure 2 anys podria mantenir un cert paral·lelisme amb l’eremita, tanmateix, en el cas de Thoureau és un aïllament social actiu a mode de protesta i d’auto-convenciment que l’home es situa abans que la societat o que la societat cal conformar-se sempre a partir de l’home. Sigui com sigui, avui en dia, una persona que decidís voluntàriament anar-se’n a viure al bosc, realment, encara que volgués, encara que estigués preparada per a resistir la intempèrie i sobreviure sense necessitat de recórrer a la societat, es veuria ràpidament obligada a desistir per diferents motius que ens indiquen que l’Estat està a tot arreu i un no se’n pot evadir. Tindria problemes amb el propietari del bosc perquè els boscos ara tenen propietari, a més a més, es trobaria boletaires cada cap de setmana que s’espantarien i avisarien al guardaboscos cada vegada que se’l trobessin entre les bardisses. Els guardaboscos l’obligarien a tornar a casa i desmuntarien qualsevol intent de barraca per raons legals ja que ningú pot establir llar sense cèdula d’habitabilitat, Finalment un jutge segurament el declararia incapaç de regir la seva vida i li transmetria la seva tutela legal a alguna entitat tutelar previ ingrés psiquiàtric preventiu. 

Seria impossible avui en dia fer un Walden i en canvi, hi ha tanta i tanta gent obligada a viure al carrer sense recursos excloses totalment de la societat. Observem per un moment el sensellarisme – finalment se li ha posat nom a un fenomen tan antic com el propi concepte de llar – , les persones que viuen al carrer i que subsisteixen gràcies a la caritat de la gent i al disseny dels caixers automàtics, cada cop més escassos. Quina ironia oi? Els espais al carrer habilitats per extreure diners són els més ben preparats per acollir persones sense sostre, sobretot a l’hivern quan la nit és tan dura. Veure aquestes persones només fa que potenciar el discurs sobre el menjar i el recer. Que importants que són i que poc que els valorem quan anem a destrossar-nos l’estomac i l’ànima en aquestes cadenes de menjar ràpid explotadores d’animals i persones; quin poc respecte mostrem pel menjar quan ens permetem el luxe de fer negoci amb els aliments, de fer gran negoci, grans marges de benefici, amb la indústria alimentària. 

El menjar tendeix a polaritzar-se en dues grans indústries: la del fastfood i la del maridatge, la primera converteix el menjar en un producte industrial i busca extreure’n el màxim profit a base de reduir i mecanitzar els costos de producció, el segon converteix el menjar en una peça d’art i busca posar-li un valor afegir que faci augmentar el seu preu deliberadament. Ens oblidem que per als éssers humans menjar és essencial, donaríem a una persona que s’està morint de gana una hamburguesa doble de formatge? Li donaríem un formatge Roquefort amb 24 mesos de curació? 

Justament, ahir tornava a casa després de sopar amb els amics en un petit bar cèntric de la meva població. Caminat pel carrer vaig topar amb un entrepà i un tall de coca embolicats amb una bossa de plàstic transparent posats damunt un contenidor. Encara dubto ara de si allò era una deixalla o era un present per alguna persona necessitada. L’endemà al matí vaig voler tornar-hi a passar per comprovar si aquells aliments encara hi eren i no, ja no hi eren. Algú els havia agafat? I si algú els havia agafat, realment els necessitava? I la persona que els havia deixat, ho havia fet per filantropisme? O realment era una deixalla? La bogeria alimentària sembla no tenir aturador i per desgràcia crec que encara estem lluny de viure pitjors deliris en aquest àmbit. Per tant, la renúncia és urgent i és clara: cap aliment que pretengui jugar amb eI fet alimentari, cap aliment que no alimenti. Intentar comprar en establiments a granel, evitar l’ús d’envasos al màxim possible, buscar productes de proximitat, inundar els mercats itinerants, reclamar productes d’elaboració ecològica i responsable, ser estrictes amb el tractament del bestiar que ha d’abastir el nostre aport de carn o fins i tot deixar la carn i sobretot, deixar qualsevol ingesta alimentària que suposi només i en exclusiva un fi lúdic si no és en bona companyia. Hem de retrobar-nos amb el valor del menjar. Hem de ser conscients que aquest acte que fem almenys tres cops el dia – els que tenim la sort de viure al nord del planeta i sota condicions mínimes del benestar econòmic – és un dels actes més importants de la nostra vida. 

1Read, Piers Paul, Viven!, Noguer S.A, Barcelona, 1994

2Muñoz Redon, Josep, La cocina del pensamiento, RBA Libros, Barcelona, 2005

3Idem