He decidit renunciar a l’esclavatge de la vigília que em provoca el cafè. Hi passo temporades enganxat i temporades que no, normalment, les que no, són a l’estiu, quan la feina es desaccelera i les responsabilitats es posposen pel setembre. I sempre noto la mateixa sensació al cap de dues o tres setmanes quan he fet net a la sang de cafeïna: controlo millor la vigília. Sóc capaç de conduir amb son sense risc a patir un accident i sóc capaç d’estar una hora més i una altra si fa falta sense anar dormir i sense risc de quedar-me grogui al sofà. Quan prenc cafè experimento tot el contrari, la son em ve de sobte i de vegades em derrota sense jo tenir temps a reaccionar. Em provoca una certa sensació de pèrdua de control sobre el cos, alhora que sí, quan els efectes són àlgids, també em provoca una certa rapidesa mental i sobretot, una millor socialització. És una qüestió electiva, quan necessito control del son i quan necessito sociabilitat? El problema és que el cafè no es deixa d’un dia per l’altra i a mi personalment em provoca símptomes depressius les primeres setmanes d’abstinència. No m’agrada usar-lo d’aquesta manera i he decidit renunciar-hi definitivament. Però no li he trobat la raó de pes, la raó potent, la raó universal. No vull deixar-lo només per aquest desgavell menor que provoca al meu autocontrol, tampoc el vull deixar perquè sigui la droga del capitalisme – quina tonteria – , el vull deixar per una raó més gran, i no la trobo, però això sí, em serveix per analitzar què és exactament dormir.

El cafè existeix perquè el dormir encara segueix sent un factor estigmatitzant en segons quins contextos. De vegades ens sembla que el dormir només interromp la nostra vida i ens allunya dels nostres propòsits posposant-los forçosament. Molta gent ha pensat alguna vegada que desitjaria no necessitar dormir i així poder viure més, fer més coses, anar més lluny. Però aquests moments de deserció del dormir només són petites estones de debilitat normalment promogudes per un cos cansat i somnolent. La connexió amb Mr Sandman és essencial. Aquell moment en què toca somiar (Son REM) i toca descansar (Son Profund) és una part intocable de la nostra llista de necessitats d’acció. No dormir suposaria la mort. Una de les tortures més esgarrifoses, practicades des de l’edat mitjana que en tinguem constància i segurament molt abans, i heretades fins pràcticament a dia d’avui amb exemples tan vergonyosos com Guantanamo, és mantenir el pres despert contra la seva voluntat. Dormir o morir, somiant o tenint malsons, és igual, però dormir, sobretot dormir. En relació a l’hora d’anar a dormir els de la nostra generació hem assistit a una autèntica guerra científica entre els pediatres estivillistes i els pediatres gonzalistes, Rosa Juvé, psicòloga i experta en son infantil ressalta un factor clau d’aquesta guerra: l’autoimposició dels adults actuals a rendir a les seves respectives feines que implica col·lateralment la necessitat d’un descans eficient. Amb nadons a casa un no pot tenir un descans eficient a menys que tingui una baixa laboral de 3 anys¹.

Tornem altra vegada al cap del carrer: veure com els estímuls externs condicionen la nostra voluntat i perverteixen les nostres accions. L’autoalienació apareix en nosaltres i ens boicotegem fins i tot en les nostres necessitats més bàsiques i el que és encara més greu, les dels nostres éssers més estimats. El primer mètode Estivill abans de la seva pròpia rectificació, el mètode que advocava per deixar plorar el nen a la seva habitació a l’hora de dormir en intervals de temps progressius, és un mètode d’autoalienació dels pares per poder estar frescos en una feina que segurament ni els agrada. Els pares necessiten que el nen dormi sol i tota la nit al més aviat possible i al final, la descàrrega d’adrenalina que li provoquen fent-lo plorar durant tants minuts seguits acaba deixant-los esgotats i traumatitzats. Cal que comencem a venerar no només el fet de dormir sinó les condicions de pernoctar. Necessitem conquerir de nou l’espai íntim i protegit que ens acompanyava ens els nostres primers intents de petits de desaparèixer de la realitat. Perquè què és si no desaparèixer el que fem quan ens adormim? I a quina situació de desempara podem abocar aquell nen petit que encara no està avesat a aquest tipus de truc màgic?

Normalment de nit, quan el Déu Sol s’amaga, quan tot s’enfosqueix i el nostre cos es prepara per ordenar, també s’inicia un món màgic i misteriós que l’anar a dormir anuncia. Per entrar-hi cal renuncia al món. Una renúncia necessària. Una renúncia vital. Renunciar a la vigília per tal de tornar-hi amb més força al cap d’unes hores és essencial. Quan no pots dormir caus malalt. Al principi et tornes boig. No dormir provoca al·lucinacions, petits brots psicòtics i el col·lapse al cap de poc temps. Per tant, el cos ens demana desaparèixer de tant en tant, necessitem dormir, necessitem descansar. Aquesta desconnexió, rutinària, diària, habitual, estructura la nostra vida d’una manera molt determinant. L’anar a dormir és el ‘aquí us quedeu’, és desaparèixer del món durant uns instants. És anar-se’n, viatjar, aventurar-te, viure nous mons, noves realitats. No ens ha de fer vergonya, si és el cas, reconèixer que ens agrada dormir i que dormim moltes hores. Unamuno tenia fama de dormir 10 hores diàries. Un dia un periodista va voler inquirir-lo sobre aquest fet poc ortodoxa entre un savi: ’Quan estic despert estic més despert que vostè’ li va contestar. I fins i tot quan dormia, aquest gran savi val·lisoletà estava molt més àvid i incisiu que molts dels periodistes de l’època o molts dels periodistes actuals. Però, si anar a dormir és ja la renúncia pròpiament, què em queda per desempallegar? 

Se m’acut una renúncia que no penso executar però que potser pot interessar als més agosarats. Renunciar per sempre a dormir acompanyat. Dormir acompanyat és una de les sensacions més segures que podem experimentar. Quan les defenses baixen a zero i t’exposes a qualsevol atac imprevist, tenir algú al costat mentre dorms reconforta, encara que aquest també estigui dormint. Però el propi cicle del son ja preveu aquesta contingència i no dormim mai les 7 o 8 hores seguides en son profund, cada una o dues hores i ha pics de son lleuger que serveixen per controlar que l’entorn segueix segur, per tant el fet de dormir acompanyat, si bé té moltes altres avantatges, no caldria per la sensació de protecció. Per altra banda seguint les tesis unamunianes, el moment d’anar a dormir és el moment de filosofar: ‘Pero si no se filosofa en la cama, al acabar de acostarse, acurrucadito en postura de feto, esperando el sueño, ¿cuándo se va a filosofar? Y uno se echa a la derecha, sobre el hígado, y otro a la izquierda, sobre el corazón, y otro de espaldas, cara al techo. Y hay quien sueña que está despierto… Y hasta hay quien se mantiene insomne –y aterrado-, espiando el momento preciso en que se le anegue la conciencia…’² . És moment especial el moment d’anar a dormir i és un moment molt privat i particular. T’enfrontes a la pèrdua de consciència, t’hi enfrontes sol; és com enfrontar-se a una minimort d’unes hores, no seria justificable poder renunciar a compartir aquest moment amb algú?

Recordo que en una entrevista amb en Sala i Martin aquest comentava que per tal de treure’s el Master d’Arts a Harvard als Estats Units va decidir estructurar-se el temps diferent, passar dels ritmes circadiaris i crear una setmana de 6 dies de 30 hores. No crec que sigui una gran idea però pot funcionar en certs moments de clausura personal si el contacte amb els altres és mínim. En general les fases de son i vigília estan estandarditzades i tots els éssers humans complim en menor o major mesura l’horari que se’n desprèn. Tot està organitzat pels ritmes circadiaris. En general la gent entrem a la mateixa hora a la feina i en sortim a la mateixa hora, ens llevem, entre setmana a la mateixa hora més o menys i fem totes les coses més o menys a la mateixa hora, arribant a la nit amb 7,8, 9 hores el més afortunat, per dormir. És el nostre ball amb el planeta, és el que anys d’evolució ha aconseguit sincronitzar: el Déu Sol, ens mana i nosaltres ballem al seu ritme. Recordo que un altre personatge del nostre petit univers d’epopeies quotidianes, en Gerard Quintana, deia en una entrevista que mai se’n anava al llit a dormir. Dormia molt poques hores i les poques que dormia ho feia on podia, però mai al llit. Dormir al llit, acotxar-se a l’hivern, és un dels petits plaers que gairebé qualsevol persona pot aspirar, em cridà l’atenció que en Gerard no en fos conscient d’aquest moment especial de la vida de qualsevol ésser humà, tenint llit com s’evidenciava en aquell reportatge de ‘El Convidat’ presentat per l’Albert Om. Realment, aquest moment màgic d’anar a dormir no fóra possible sense disposar d’un espai habilitat per a tal descans.

Un factor fonamental en l’acompanyament del dormir és la llar com un espai de protecció per al son. La llar és on l’home es protegeix de la seva feblesa segons paraules de Josep Maria Esquirol a La resistència íntima³. Casa nostra és allà on tornem, i per què hi tornem? Bàsicament per dormir-hi perquè ens sentim protegits. Si el nostre son evolutivament hagués adoptat formes menys desconfiades, potser no donaríem tanta importància a la llar, potser i només potser, si el nostre son es basés en petites micro-siestes com fan els gats i en vigílies prolongades sobretot a les nits, potser no viuríem en cases, potser compartiríem comunes d’entrades i sortides concorregudes, però necessitem dormir 7 o 8 hores seguides i necessitem baixar l’alerta fins al mínim mentre ho fem; per tant, és evident que la llar, ha de ser un espai molt concret: protegit, afable, tranquil, acompanyat o solitari, però segur, sobretot un lloc segur. Que important és aquesta llar i com n’és d’essencial habilitar-la perquè ens sigui inspiradora. En el retorn a casa – ‘origen i fi de tot altre retorn’- i en aquesta quotidianitat que Esquirol amara en cada una de les seves proposicions, és on ens hem d’amarrar com un vaixell que amb el bulb de proa esberlat s’amarra a port per evitar enfonsar-se. La llar ha de ser l’espai de llibertat que ens resta, l’únic espai de llibertat i afecte que podem aspirar des del nostre anonimat, des de la nostra desafecció. Perquè, com ens diu la Marina Garcés només començar el ‘Ciutat Princesa’⁴ : ‘les idees i les formes de vida en què creiem no triomfen, però tampoc estan perdudes’. La llar, és aquest espai on poder alimentar les esperances que algun dia aquestes idees, aquestes formes de viure, aquestes autofàgies, ressorgeixin i aneguin la inconsciència d’una col·lectivitat zombi. I potser algun dia, a la humanitat que creix exponencialment, li arribarà l’hora de repensar la llar i s’adonarà que aquest lloc que ens ha de servir de recer no pot estar construït per criteris d’ostentació, ha d’arribar un moment en el qual tots compartim un espai mínim necessari per a poder viure, un espai racional que serveixi sobretot per aquest motiu essencial i desproveït de les parafernàlies luxoses: el recer.

Les utopies clàssiques han dedicat capítols sencers al lloc on les persones han de dormir. Des de la Utopia de Moro fins el Walden 2 d’Skinner, els espais habilitats pel son sempre han estat funcionals i còmodes. També Campanella, Bacon passant per Cabet i Saint-Simon han descrit comunes ideals on les diferents fórmules d’organització sistematitzades de les persones s’erigeixen com un punt central de la conceptualització de societat ideal. En cap d’elles observem el més mínim indici de sumptuositat. Les persones s’organitzen en el Walden 2⁵ en llars on les estances són compartides en la seva majoria i només reserven petits espais privats per al descans. En el Viatge a Icària⁶ de Cabet les persones s’organitzen per gremis, viuen en famílies nombroses, comparteixen els béns i no fan ús de cap tipus de moneda. Quelcom semblant passa en la Utopia⁷ de Moro on tampoc existeix la propietat privada, l’urbanisme és racional, previsor i igualitari, tothom té el mateix tipus de llar i les persones es canvien de casa cada 10 anys. Però el cas més curiós i nostrat d’organització utòpica la trobem a l’Illa del gran experiment⁸ d’Onofre Parés. Parés suposadament morí oblidat i enterrat en una fossa comú a Vilafranca del Penedès, i dic suposadament perquè no ha quedat clar que aquest nom no sigui un pseudònim, això sí, per sort morí com havia desitjat que morien els habitants de la seva illa imaginària: d’una parada cardíaca, de manera sobtada i indolora. L’illa del gran experiment, reportatges de l’any 2000 és un text d’un autor mediocre segurament, és un text tardà de la literatura utòpica que després dels experiments marxistes i cabetians estava en vogue a Europa, en una època, l’any 1929, on tothom restava pendent de com anava la revolució russa i la idea de societat ideal planejava en la població. Per a mi aquest text té un significat esgarrifós perquè podria plantejar una societat d’homes i dones lliures on no existeix el matrimoni, on les dones estan obligades a tenir un fill i donar-lo a ciutats bressol per a la seva criança i on el treball està extremadament regulat, on hi ha una força deliberadament repressora i sobretot on es marca a tots els seus habitants amb un codi a la cama com si es tractessin de bestiar. El text denota el principal perill d’aquesta recerca necessària dels éssers humans d’un recer tranquil i apetitós: el totalitarisme. El totalitarisme és la voluntat de tenir una societat extremadament controlada per culpa de la por a no tenir un recer tranquil i còmode. Cal anar molt en compte de no propagar aquesta idea com si fos una necessitat social. L’ideal hauria de ser no preocupar-se pel recer, l’ideal hauria de ser no tenir por a anar a dormir i desaparèixer per unes hores d’aquest món. No patir perquè algú pugui danyar-te mentre no et pots defensar; l’ideal hauria de ser poder dormir al ras, a l’aire lliure, sota les estrelles, enmig d’un prat verd, sota la brisa suau de la marinada vespertina. El meu horitzó camina cap aquí, però sóc conscient que segurament mai hi arribaré tal i com està construïda la nostra societat, hauria de comprar-me una càmper i aventurar-me gairebé a la itinerància infinita. Però si que puc considerar la possibilitat de mantenir-me en el recer estàndard que ara m’acull. És un pis de 120 metres quadrats amb dues estances i en una comunitat de veïns de 8 propietats. No sóc geògraf però puc intuir que la humanitat seria molt més justa si tots visquéssim en aquestes condicions, però és cert que seria segurament molt més autoritària si ho aconseguíssim: aquest és el gran drama de les utopies, un drama que malauradament sobreexcedeix la nostrada Illa del gran experiment. És el repte que d’alguna manera, també idealista i horitzontal, acull aquest text: el fet d’acostar-me personalment i de forma totalment voluntària i privada a un ideal que a la vegada sigui inspirador per a la resta dels meus semblants. Un ideal que conformi una societat volgudament totalitària? M’estic tornar un nazi? Realment pretenc que el meu exemple, la meva reflexió egoista, etnocentrísta, inspiri una societat de la renúncia que ens porti a una situació de sostenibilitat econòmica i ecològica? M’aterren aquests moments d’il·lusió que emmorquen la serietat de l’existència. Recaic en mesurar en excés les meves forces, perquè el camí és llarg i la revolta també és dolorosa. Així doncs la meva renúncia en aquest verb se centrarà en evitar la propensió estúpida que tenim els humans de irracionalitzar les nostres llars. Treballaré per procurar-me el recer d’una manera racional i sostenible, sense sumptuositats ni luxes que en perverteixin el que és la principal funció: un lloc on retornar cada dia per copsar l’amor d’aquells que em fan sentir segur. 

Dormir és un acte d’escapista de la realitat però també és una fórmula de descans, de recuperació de forces, de vigorització del nostre cos matxucat. Llevar-se cada dia al matí és segurament l’acte de valentia més practicat de l’especie humana. Jo ja dec portar uns 23 o 24 anys llevant-me cada dia de cada dia cap a les 6 o les 7 del matí per complir amb aquesta mena de deure deshonrós que és guanyar-se la vida. De vegades dubto que pugui mantenir aquesta basardosa rutina massa més, però segueixo i segueixo i segueixo en aquesta dinàmica de gastar 8 hores del meu preuat temps cada dia en una cosa que si realment pogués decidir prescindir-ne ja ho hagués fet. El despertador és el principal símbol d’aquesta indignitat. Emulant el famós relat de Cortázar sobre la desgràcia de rebre de regal un rellotge, jo multiplicaria aquesta desesperació per 10 quan algú et regala un despertador. És el símbol més desagradable del triomf de l’escola hobsiana. Un invent monstruós. La persona que el va inventar hagués hagut de destruir-lo immediatament pel bé de la humanitat. És una de les representacions més cruels de la nostra societat, és la icona de l’esclavatge social que vivim i és una utopia ara mateix per a mi, pare de dos nanos que he de dur a l’escola de forma exageradament puntual i he de ser 10 minuts després a la feina de forma també absolutament determinant dins una suposada llibertat de conciliació familiar, dret, sigui dit de pas, adquirit recentment pel proletariat en lluita. 

L’esperança de vida pels homes de Catalunya és de 80,7. En aquests moments, mentre segueixo teclejant aquestes paraules que inicien el quart dels verbs essencials i que tanquen la primera fila d’aquesta matriu existencial tinc 43 anys. Això vol dir tres coses: en primer lloc, sí, aquest article va bàsicament sobre mi i sobre el que no acostumo a explicar de mi, en segon lloc l’evidència estadística em diu que acabo d’encetar la segona part de la meva vida i finalment, en tercer i tràgic lloc, segurament ja sóc més a prop de la mort que d’haver nascut. Fa uns dies parlava amb un treballador del Centre Especial de Treball on exerceixo de Psicòleg. Porto 20 anys fent el mateix (netejar places públiques), estic cansat psicològica i físicament, vull un canvi però no sé què fer. Guanyar-se la vida i arribar a casa cansat, massa cansat per gaudir la vida, i anar-se’n a dormir i seguir fent el mateix any rere any sense resoldre aquest adzucac. No té fàcil solució perquè el que realment importa és arribar a casa tan baldat que cap de les teves il·lusions impossibles pugui arruïnar la teva salut mental. Sí, per desgràcia, d’això va el fet de viure, no va de cumplir il·lusions i somnis, va d’arribar a casa prou cansat com per poder dormir. I l’endemà, llevar-se a toc de despertador o sense, però llevar-se i tornar a la lluita.

1Jové, Rosa i Jolis, Anna, Dormir sense llàgrimes. La esfera de los libros. Barcelona. 2006

2Egido, Luciano G. Agonizar en Salamanca. Tusquets. 2007. 2ona edició. ‘Fragment d’un article de Miguel de Unamuno publicat a La nación, Madrid . 1922’

3Esquirol, Josep Maria, La resistència íntima. Quaderns Crema. Barcelona. 2015

4Garcés, Marina, Ciutat Princesa, Galàxia Gutenberg, Barcelona, 2018

5Skinner, B. F Walden Dos. Historia del Pensamiento (Orbis) Barcelona 1986.

6Cabet, E. Icaria. Historia del Pensamiento (Orbis) Barcelona 1986

7Moro, Tomás, Utopía. Autstral. Madrid. 2007

8Parés, Onofre. L’Illa del gran experiment. Llibreria Catalònia. Barcelona. 1927