Són les 4 i 59 del matí i el sol és a punt de treure el cap per l’immens horitzó d’aigua que tenim al davant. Som a l’Illa de Pasqua, el melic del món, a més de 5 hores d’avió de qualsevol altre tros de terra, al bell mig de l’oceà pacífic. És el nostre últim dia a l’illa i hem pensat que podria ser molt bonic acomiadar-nos-en des d’aquí, des de la part est de l’illa esperant que surti l’artífex de tot, l’autèntic Déu de les nostres civilitzacions, de totes, sense excepció, el Sol. El moment és màgic, una experiència inoblidable sens dubte, però una cosa va malament. Un cop ens desenredem de l’oníric moment romàntic d’aquesta eixida, notem que el Suzuki Vitara de més de 20 anys que hem llogat no arrenca. Crasso error, durant l’espectacle natural ens hem deixat els llums del cotxe oberts amb el motor apagat, la bateria ha mort i ara el cotxe no tira. Ens inunda el pànic del no retorn. L’Illa de Pasqua és una illa molt i molt petita, té forma de croissant i cada banya és un volcà, preciós per cert. D’un volcà a l’altra hi deu haver com a molt 20 kilòmetres. La zona est on ens vam situar per veure l’eixida del déu Rha devia estar a uns 15 o 16 quilòmetres de l’aeroport, on ens havíem de presentar al cap de tres hores. L’Illa de Pasqua és un indret inòspid, és molt car accedir-hi i el turisme està molt restringit. Només hi aterra i s’hi enlaire un avió al dia i si el perds ja no pots tornar el mateix dia. Per nosaltres aquesta circumstància suposava també perdre l’avió de Xile que ens havia de tornar a casa. La situació era estranya perquè la Neus i jo estàvem en un lloc del qual no haguéssim volgut marxar mai i en canvi teníem el patiment de la incertesa per la qual no podíem moure’ns d’allí. Estàvem sols, eren les 5 del matí i ens trobàvem al melic del món. Llavors, se’m va acudir que si anava corrent fins al poble, uns 15 o 16 quilòmetres, em donaria temps d’aconseguir un altre cotxe i tornar per rescatar la Neus. Com sempre, pensament de fill únic acostumat a solucionar les coses per si sol sense l’ajuda de ningú, quina absurditat d’opció tot i ser possible degut a una de les característiques més significatives de l’illa, la seva nimietat. Per sort estava i estic amb algú que té més sensatesa i pensa de forma més col·lectiva, algú que va mirar bé al voltant en aquells moments que la llum començava a il·luminar el lloc i va adonar-se que no érem els únics que estàvem allí en mode romàntic. Hi havia una parella de francesos amb un Jeep si fa no fa de la mateixa índole que el nostre. Ella va anar a interpel·lar-los i a ells se’ls va acudir el que se sol fer en aquests casos de desgast de la bateria: empènyer i posar segona, i bingo! 3 empenyent i un al volant i el cotxe va arrencar al cap de poca estona de rodar per aquell pàrquing pedregós: el nostre pànic de la no tornada va desaparèixer. 

Rapa Nui és el lloc més bonic del món on he viatjat però no és el lloc on voldria arrelar; el viatge i el recer són essencials per a les nostres vides- tornem al concepte del tornar a casa, un concepte clau i essencial en la condició humana -. Perquè estar de viatge és estar fora de casa, el fet de viatjar ens interpel·la amb l’estàtica forma del Ser, i la forma estàtica del Ser és l’espai vital que ens ha de connectar amb l’univers des de la fotuda rutina del dia a dia i dia a dia i dia a dia. L’excepcionalitat del viatge és només un parèntesi en aquesta fotuda, dura, sacrificada i necessària rutina del dia a dia, dia a dia, dia a dia. Ens impregnem de tantes i tantes estructures fixes i inqüestionables en el nostre lloc i en la nostra habitual activitat diària que necessitem viatjar per poder-les qüestionar. El viatjar és una forma de veure’ns des de fora. Ens ajuda a fer evident quelcom que tenim tan interioritzat que ni ens n’adonem. Petites convencions que aprovem sense qüestionar perquè formen part del nostre bagatge i que ni tan sols som capaços de posar en entredit.

Fa uns dies vaig llegir una entrevista amb l’Antonio Centeno que és una persona amb mobilitat reduïda que des de fa uns anys lluita pels drets de les persones amb diversitat funcional. En aquesta entrevista deia una frase que crec que defineix perfectament l’impacte del fet cultural en la vida de totes les persones d’aquest món. Centeno deia: ‘És cert que des de l’acadèmia, des de fa unes dècades, sí que es diu que el model social de la discapacitat no és la persona: és la interacció de la persona amb el medi social. Sí, però la ciutat de Barcelona no té un certificat de discapacitat, el tinc jo i l’altre que és com jo’. La ciutat de Barcelona en sí no té una grau de discapacitat ni tampoc els seus ciutadans tenen pretensió, de moment, de demanar-lo. Tampoc el tenen la majoria de ciutats occidentals, on la cultura de l’esforç i el treball ha creat un sistema que relega les persones amb dificultats i defineix una normalitat sana en conjunció amb el concepte de capacitat individual productiva. Aquesta és la nostra cultura i aquest és el sistema que hem creat amb la nostra cultura. Aquesta és una de les convencions que hem heretat d’unes generacions que s’han guanyat la vida i que han aconseguit progressar amb l’esforç i el sacrifici. També han aconseguit atendre i cuidar aquells que són diferents i que no poden assolir un esforç i un sacrifici tan alt en l’aspecte productiu. Ara, aquells que són cuidats se senten exclosos precisament perquè són cuidats, són protegits. Les persones amb diversitat funcional volen la vida de les persones sense diversitat funcional, no volen caritat. Fa uns anys vaig tenir la gran sort de conèixer la societat egípcia. Més enllà de la riquesa monumental i històrica d’aquest país, vaig poder conèixer també la cultura i les normes socials que hi imperen o que hi imperaven en aquella època encara en vida del Dictador Mubarack , i més concretament conèixer la seva visió en relació a les persones amb trastorn mental, que era i segueix sent, l’àmbit de la discapacitat que m’ocupa laboralment: quins serveis hi havia per ells, quina legislació, quines ajudes del govern, quines iniciatives socials? Vaig preguntar al guia natiu que ens acompanyava en el viatge. El guia em va mirar amb cara d’estranyat: cada família es cuida del seus malalts, em va dir. I tant en el concepte de família com en el concepte de malaltia vaig entendre de seguida que no parlàvem el mateix idioma tot i que el Jaled havia estudiat a Madrid i parlava perfectament l’espanyol. 

Aquesta és la riquesa de viatjar, conèixer l’inconscient col·lectiu, en paraules de Jung, que hi ha darrera aquella cultura, l’incosncient col·lectiu que ha creat aquella cultura i que ha format un sistema d’acord amb aquella cultura i on fins i tot les paraules tenen significats diferents i les coses que els passen a les persones també tenen una visió diferent. Podria tenir El Caire un certificat de discapacitat? Potser ni tan sols podria tenir un certificat. Les persones amb malaltia mental es dilueixen en el sí d’un tipus de família extensa on hi intervenen diferents actors no necessàriament lligats a un primer o segon grau de parentesc. També hi intervé una gran família que és la religió i que té estructures pròpies tan per acollir com per tractar aquest tipus de persones. Al final el que passa a Egipte i a la majoria de països sense recursos d’atenció a les persones amb trastorn mental és que el problema funcional que tenim aquí es dilueix en una organització caòtica i precària on la nosa que aquí genera la problemàtica allà es viu d’una altra manera, perquè no és tal nosa com la que aquí esdevé, ni és tal fenomen com aquí es desenvolupa. El malalt mental conviu amb el dia a dia del seu entorn i s’adapta a una realitat més flexible, més generosa, més pràctica, més funcional, o per el contrari, si no troba aquest entorn proper acollidor, queda apartat completament i torturat en espais insalubres d’atenció esgarrifosa que ens faríem vomitar a tots els occidentals tan sols de fer-hi una senzilla visita. Són països extrems, no hi ha terme mig. Vegis en aquest sentit el documental ‘Els oblidats dels oblidats’ de Carles Caparrós i Obiols per entendre com resolt un dels principals problemes socials de la nostra societat ‘avançada’ una societat no tan ‘avançada’. Però insisteixo, val a dir que el documental només se centra en aquells que han estat rebutjats pel seu entorn, molts d’altres són integrats en realitats curioses com entrar en una botiga i notar que hi ha un excés de dependents, o anar a un bar o un restaurant i ser servit per cinquanta cambrers i cambreres. No sóc de viatjar massa en països suposadament menys desenvolupats, diguem que no he entrat encara en aquesta etapa de la meva vida, però si que he pogut estar a llocs com el Perú més rural, el Santiago de Xile més humil, el Mèxic DF més perillós… llocs que avancen a passos agegantats cap a un progrés infinit però que potser obliden el benestar tal i com nosaltres l’entenem: una sanitat pública? El poble, la comunitat, és la sanitat pública en aquelles zones rurals del canó de Colca al Perú on el Cóndor és l’únic atractiu pels viatgers més estàndards. Del poc que poden esgarrapar d’extra entre els atontats que anem a veure com quatre ocellots alcen el vol aprofitant els corrents d’aire calent del matí en fan riquesa per a tots i integren en aquestes activitats moltes de les persones que aquí allunyem de les tasques més de cara el públic. Una de les coses que més em van sorprendre de la meva visita a Ciutat de Mèxic fou veure persones amb discapacitat atenent als turistes amb tasques tan delicades com aparcacotxes o venedors de tabac. Tasques que requereixen enfrontar-se a un públic forani, complicat, capritxós. Potser ens hauríem de plantejar perquè la nostra societat ho posa tan difícil a les persones amb diversitat funcional i perquè s’entesta a resoldre’ls la gran lluita que ens dignifica a la resta: la lluita per guanyar-nos la vida? No vull caure en l’extremisme lliberal, òbviament, però, mentre hi hagi possibilitat de viure arrendat per motiu de tenir un problema de mobilitat reduïda com el que té l’Antonio, les persones amb diversitat funcional mai seran iguals que la resta.

Les nostres conviccions més fermes explosionen quan viatgem. La moral es relaxa i l’ésser humà perd les capes culturals per trobar l’essència en el xoc de civilitzacions. Viatjar ha de servir per entendre el núcli de què és ser humà. Mehram Karimi Nasseri és un expatriat iranià que va viure des de 1988 fins a 2006 dins la terminal 1 de l’aeroport Charles De Gaulle de Paris. L’home volia viatjar al Regne Unit per trobar la seva mare però al no tenir papers va ser primer detingut per les autoritats franceses i després posat en llibertat al cap d’uns mesos. Com que no tenia possibilitat de anar a Angleterra i no volia tornar al seu país en conflicte, va decidir establir-se en un no lloc habitual de la majoria de ciutadans del món: l’aeroport. 18 anys vivint a l’aeroport, l’home no va acceptar cap proposta de condició d’exiliat per poder iniciar la seva vida fora del seu lloc d’origen, fora del lloc on era la seva mare, fora del que segurament considerava casa seva, el lloc de retorn. Finalment només en va sortir per una causa major quan va necessitar ser intervingut quirúrgicament per una complicació renal. I què passa amb aquelles persones que transformen els no llocs en el seu lloc? Doncs que és un acte heroic, digne d’una pel·lícula de l’Stephen Spilberg tal i com ja ha succeït. Però també a la vegada és un acte de protesta, un acte de protesta per aflorar el que és la patologia de la contemporaneïtat, perquè el que hauríem de fer de veritat com a éssers humans dignes és transformar aquests no llocs que ens transporten d’un lloc a un altre en llocs en si mateix i fer-ho més sovint. Les autopistes de Catalunya durant la tardor de 2019 van ser preses per la gent que protestava en contra de la sentència dels polítics catalans empresonats. Es va fer una marxa a peu, multitudinària des de diferents punts del país fins a Barcelona. Aquells dies les autopistes ja no eren no llocs, eren espais polítics, espais de convivència, espais per compartir la por a la pèrdua de llibertats del nostre país.

Marc Augé és un famós etnòleg i antropòleg que, com sol passar en la majoria dels pensadors contemporanis que han arribat a la consciència d’existència del ciutadà comú, es va fer famós per un concepte que ell mateix ha hagut de matitzar en mil i una entrevistes posteriors: Els no llocs. 

‘La verdad es que tengo un problema con ese concepto, en la medida en que lo he usado en un sentido relativo, no en un sentido absoluto. Porque en un sentido absoluto, no hay lugares y no lugares. Unos y otros se desarrollan en espacios de consumo, de comunicación y de circulación que puede ser para alguien un lugar, para otro puede ser un no lugar, y viceversa. Dicho esto, evidentemente, en el mundo actual se generan estos espacios de tránsito o no lugares. Porque lo que llamamos globalización es también un proceso de urbanización. Es decir, hoy las ciudades están cambiando de forma.’ ¹

Renunciar als nostres no llocs en el sentit relatiu del concepte que Marc Augé proposa em sembla un bon començament. Vol dir això renunciar a una autopista o a un aeroport alhora de viatjar? 

Riure d’animals de circ: recordes aquell elefant que va estar lligat en una estaca durant 50 anys? Els éssers humans necessitem més temps de maduració al costat dels pares que un animal, però també és cert que en el regne dels civilitzats, el regne animal, els elefants són els éssers vius que més s’assemblen a nosaltres en aquest aspecte protector dels més petits. Per què ningú abans va deslliurar de l’horror aquell elefant? Per ignorància? Per afany de poder? Per por? Aquesta part tan fosca de l’espècie, que no cal viatjar, certament, per trobar-te, a cada cantonada, a cada passa, és el que encara ara no aconsegueixo assimilar. Com hem pogut ser tant estúpids de posar diners a un espectacle amb micos sotmesos a Egipte sense ser conscients que participàvem d’aquest sistema pervers de submissió, tortura i esclavatge dels animals salvatges? Estúpids és l’única resposta, completament estúpids és el que som els éssers humans. Em pregunto: per què no vas abraonar-te sobre els responsables d’aquella injustícia mamífera i vas exigir, dins els paràmetres de la frustració turística en aquests ambients, que aquell animal fos retornat immediatament al seu hàbitat natural? Per què ni tan sols se’t va ocórrer en aquell moment fer algun escarafall? Si ens posem a analitzar el detall no cal anar tan lluny, també em puc preguntar: per què no ho has fet aquí, al nostre propi país, quan vas portar el teu fill de tres anys i el seu cosinet de la mateixa edat a veure un espectacular espectacle de dofins a l’aquàtic parc de Salou? Què és el que ens encega a gaudir d’un antinaturalisme com aquest? Els animals salvatges utilitzats com a grolleres preses d’exhibició, allunyats de la seva funció natural i sotmesos a realitzar conductes impròpies de la seva espècie, com pot ser que un psicòleg com tu no pugui posar el crit al cel davant d’una situació dantesca com aquesta? Com és que només ara, sota la capa protectora del pensament, ets capaç de reflexionar i adonar-te d’aquestes injustícies? Per sort els circs que encara mantenen animals salvatges ja no poden actuar al nostre país. Però encara protegim la tauromàquia, sotmetem a processos de sofriment el bestiar i abandonem animals domèstics com qui deixa un trasto vell al costat del contenidor per mandra d’anar a la deixalleria. I jo em segueixo interpel·lant: per què no t’has rebel·lat encara contra això als teus 40 anys? I per què hi has portat al teu fill? Què t’està passant? Per què som tan servils? 

La cultura, aquesta estructura humana històrica que tant ens aporta i que tant ens determina no és perfecte en un sentit universal i és inviable en un sentit absolut. Ens passa com en el projecte de renúncia que hem encetat des del primer verb. La tendència a l’absolutisme ens elimina com a éssers humans, la tendència a l’universalisme ens enfoca com a espècie, el relativisme corre el risc de despistar-nos. Aquest és l’equilibrisme que hem d’afrontar, és aquesta aventura valenta de la que parla Peter Sloterdijk a ‘Has de cambiar tu vida’², una acrobàcia sense xarxes de protecció, un salt valent i ferm que ens porti a la Glòria, a la Glòria de l’universalisme humà, aquell estat que ha de provocar el màxim bé al màxim nombre dels nostres semblants i que ha d’arribar, en una època tan indecent, a través de la revolució privada. Aquest és el contínuum cultural que hem de preservar, és la cultura universal que emmana dels llocs inhòspids i originals que volem visitar i d’aquest llocs n’hem de garbellar costums i conductes insanes, involutives, insofribles. 

La incertesa del no tornar també és un dels factors, inconscients o preconscients, més característics del viatge. Sempre ronden dues possibilitats remotes de no tornar en tot viatger que realment es presti d’ànima i cor al viatge de la seva vida. L’un és negatiu i evitable i justifica les escenes de pànic que més d’un hem viscut als aeroports: és el no retorn involuntari, és el veure’s forçat, pel motiu que sigui a romandre en un lloc lluny de casa. L’altre és positiu i agradable i té relació amb l’enamorament instantani d’un lloc on ens diem a nosaltres mateixos: aquí m’hi quedaria. L’un és un sentiment horrible de frustració, potser una de les frustracions socials més grans, és el sentiment d’aquells que per causes alienes a la seva voluntat es veuen obligats a estar en un lloc que no és el seu: exiliats, refugiats, expulsats, repatriats. També, trobem aquells que troben en el viatge aquell espai que realment els omple i decideixen voluntàriament i sense necessitats vitals pel mig, quedar-s’hi per fer-s’ho seu, per fer-se aquell tros de terra la seva propietat simbòlica. Aquest sentir que un lloc ens pertany, és un sentir no lligat a la propietat privada sinó a la propietat pública. Quan parlem de defensar els valors culturals d’un poble, quan parlem de no perdre les arrels d’una societat, parlem de la propietat pública. No ens imaginem, en general, haver de fer-ho en un altre espai que no sigui la nostra terra. Segurament pot ser una de les principals causes de les guerres. Què passa quan dos pobles senten la mateixa passió per un tros de terra? Hauríem de renunciar a aquest concepte de possessió col·lectiva? 

Per què tinc la mania de col·leccionar samarretes de seleccions de cada país on viatjo? Suposo que em meravella i alhora m’horroritza conèixer aquest anhel col·lectiu de possessió de la terra, d’identificació amb allò que ens és més proper, de transformació cultural d’allò que ens acompanya en la nostra vida del dia a dia. Torno a topar-me amb una altre ideal naïf. Anar dansant seductorament pels verbs de la vida té aquest efecte d’actualització al límit al qual un desitjaria arribar. El procés de revolució privada no és altra cosa que seguir el camí de perfeccionament de l’hàbit, és estirar d’una idea fins a la seva versió més pura. I en el cas del viatjar, aquest ideal segurament fóra poder arribar a dir de debò i amb plena consciència de causa, que tot el món és nostre, tot l’univers és nostre o el que ve a ser el mateix, res és de ningú. 

La filosofia s’ha servit moltes vegades del viatge com a metàfora d’una idea i en 
aquest joc simbòlic la qüestió del retorn ha estat una cosa indefugible. Potser la
 primera metàfora d’aquestes característiques és l’al·legoria platònica de la cova. En 
ella, se’ns descriu l’alienadora situació d’uns homes encadenats en el
 fons d’una caverna, forçats per la seva pròpia ignorància a la contemplació de s
ombres de la veritable realitat. L’escena adquireix la connotació d’un
viatge quan un d’aquests homes trenca els seus lligams i inicia el camí d’ascens
 cap a la sortida d’aquest regne de la foscor. Es tracta d’un trajecte 
escarpat i fatigós que obliga a aquest subjecte a un veritable triomf sobre si mateix
i sobre la inèrcia que convida a romandre en l’afable i il·lusòria existència de la
 caverna. No obstant això, la recompensa enfront d’aquest sacrifici resulta molt significativa perquè s’assoleix el coneixement. La persona que aconsegueix sortir de la cova descobreix la veritat i aconsegueix un saber fonamental respecte al caràcter fictici i degradat que posseeix la vida d’aquells homes que encara romanen encadenats.
 Aquest viatge representaria el moviment ascendent de la filosofia des del
 fantasmagòric món sensible fins a la contemplació de les idees pures en el món 
intel·ligible. Però també representa aquest procés de qüestionament del coneixement establert i aquest anhel a desenvolupar noves formes de pensament. 
Però el viatge no culmina en aquest punt, com sovint s’oblida en les
exegesis d’aquest text. La persona alliberada ha de tornar a les entranyes de la
caverna i això suposa una excursió encara més perillosa que l’anterior. Aquesta persona que ha vist la llum fora de la cova i que ha pogut gaudir d’una veritat més tangible, més segura, més agradable, ha d’explicar-ho i alliberar als seus companys. Però aquests no ho accepten, el titllen de boig, l’aparten, es neguen a desencadenar-se. És el principal perill del viatger, retornar amb una visió més àmplia i assossegada de la realitat i ser rebutjat per heretge, per traïdor, per desagraït. Però per aquest perill incòmode deixarem de viatjar? I deixarem de compartir el que hem après? Deixarem d’intentar que els altres ens segueixin i vegin la llum? Aquesta és una renúncia que no ens podem permetre. En el viatjar la renúncia ha de ser precisament tot el contrari, evitar llocs comuns, llocs que no ens provoquin el dubte, que no ens obrin les mires, que no tinguin el gust d’aquest sortir de la cova en la metàfora socràtica, aquest llocs són els de casa i ja els coneixem, necessitem poder viure espais que ens inspirin i ens canviïn. Renunciar als no llocs, fins i tot renunciar-hi com a llocs de pas. Matar el turista que portem dins i fer aflorar el viatger. Buscar la llum també en el trajecte, experimentar el coneixement essencial dels llocs, viure en pròpia pell la cultura, la història, les comunitats que s’hi han instal·lat. Captar la comunió amb els aborígens, viure la seva vida durant unes dies, submergir-te en la seva realitat, i caminar, caminar molt si tenim la sort que el nostre cos encara ens pugui transportar, vagar pels llocs com si fossim part del propi paissatge, deixar-nos endur per la inèrcia de l’espai, perquè el caminar és el millor vehicle i permet el que en Lluís Calvo³ anomena i descriu com el vagareig, un caminar superior que ens porta a la descoberta, un deixar-se endur per les meravelles del paisatge casual que un es va trobant mentre camina sense rumb, sense direcció, sense propòsit, sens dubte també una metàfora de la pròpia vida i una apologia de la contemplació, de l’eretisme també si un decideix emprendre aquest viatge sol.

1 Metropolis (Revista Digital) Ignasi Aragay, 2009.

2Sloterdikj, Peter, Has de canviar tu vida, Pre-textos, València, seg.ed, 2013

3Calvo, Lluís, L’infiltrat. Estratègies d’intrusió, anonimat i resistència. Arcàdia. Barcelona, 2019