PATRICIA: La inseguridad es la sal de la vida y aquí no vas a sentirte inseguro.

JUAN: Se acabó la inseguridad.

PATRICIA:Porque tienes el trabajo.

JUAN:Tengo el trabajo, no tengo inseguridad, es decir que tampoco tengo la sal de la vida.

PATRICIA: Pero tienes el trabajo.

JUAN:Tengo el trabajo. Pero no tengo la inseguridad. La inseguridad nace del deseo, de la ambición. Tengo los deseos que corresponden a mi trabajo. No tengo ambición. Tengo un sitio. De por vida. Un lugar seguro, pero sin la sal de la vida. ¹

Roda un escrit per la xarxa, El manifest contra el treball, de poc més de 30 pàgines, creat pel grup alemany d’estudis socio-econòmics Krisis², que representa força dignament aquesta dèria contra el fet d’haver-se de guanyar la vida. El grup Krisis és un grup que des de fa més vint anys intenta desenvolupar una posició més enllà dels corrents acadèmics dominants i dels discursos paralitzants de l’esquerra apoltronada, que suposi una superació del marxisme de tipus “moviment obrer”, sense caure en un discurs afirmatiu “realista”. Tot i que no és un escrit amb prou qualitat filosòfica com per ser considerat des del món acadèmic – potser precisament per això ells mateixos s’autoexclouen dels corrents dominats – sí que aporta un punt de vista important en relació al concepte de treball: ‘Qui no treballa no menja’. Aquest concepte plenament integrat a la nostra societat gràcies en part a un altre concepte de gran calatge entre erudits i no erudits del pensament humà: la idea que l’home és un llop per l’home de Hobbs, ens traslladen a un punt força decebedor de l’esperança humana que aquest grup planteja canviar. Si bé és cert que la força de treball és motiu de mercaderia humana i que la societat depèn d’aquesta llosa inqüestionable, cada vegada tenim més exemples de la gràcia del món professional entès no com un espai de mercaderies sinó com una opció vital o un projecte de vida triat. Podríem dir que El manifest contra el treball només serveix per posar a sobre la taula la qüestió de la prostitució laboral, havent d’acceptar feines sense sentit, sense futur, sense respecte per la salut a canvi de poder viure, però també és ben bé cert que qui accedeix a una bona formació i pot optar a una millor orientació laboral pot acabar treballant pel pur plaer de sentir-se creatiu, innovador, realitzat, útil… Potser al dur a l’extrem el concepte ens adonem que sí, que la societat es fomenta massa sobre el treball i que potser ja seria l’hora d’anar canviant això reconvertint el treball en un artifici més del procés de progrés qualitatiu de l’espècie humana. Però si abolíssim aquesta necessitat imperiosa de treballar, trobaríem gent disposada a mantenir-nos? Si n’eliminéssim la necessitat imperiosa de subsistència, vols dir que hi hauria algú disposat a treballar? Que el treball no sigui una obligació no vol dir que no sigui un aspecte important en el creixement personal de les persones, el treball pot ajudar a millorar l’autoconcepte i l’autovaloració i ajuda a estructurar el temps. Per tant, és bastant lògic pensar que sí, que gent disposada a treballar en trobaríem i que una certa diversitat de feines també captarien la seva atenció. Però per arribar aquí abans hauríem d’eliminar les feines feixugues i ingrates, les feines que, per cert, s’assumeixen cada vegada més per col·lectius amb risc d’exclusió i discapacitat dins d’una societat on la formació no és igual per a tothom i la possibilitat d’ascendir en l’escala social és cada vegada més escassa. Hauríem d’anar mecanitzant cada vegada més aquestes feines a la vegada que poguéssim millorar les condicions d’aquells que les han de realitzar sense oblidar mai oferir-los la possibilitat de formar-se i tenir més opcions de poder optar a feines més agradables, creatives i emancipadores.

1 Monòleg de l’obra de teatre Aftersun de Rodrígo García.

2. Manifest gegen die Arbeit, Zeitschrift Krisis, 1999