En una de les històries de futurisme immediat de Black Mirror es narren les peripècies de la Lacie en un món on fent servir implants oculars i aparells mòbils, la gent puntua les seves interaccions personals i virtuals seguint una escala de cinc estrelles. Aquest sistema crea un embolat de relacions entre les persones basades amb la falsedat i la manipulació ja que la puntuació d’una persona afecta significativament la seva posició socioeconòmica. La Lacie valorada amb un 4,2 vol millorar el seu estatus per a arribar al 4,5 que li permetria accedir a un descompte per a un apartament de luxe. A partir d’aquest moment entra en una voràgine de males decisions que la porta, com és d’esperar, a una odissea particular de misèria personal correlacionada amb el descens d’estrelles.

La nostra digitalització i conseqüent quantificació de les nostres vides ens ha situat en un món on els reptes personals poden circumscriure’s, si es vol, dins uns paràmetres de monitorització estandaritzadors i perversos semblants als que viu la Lacie. Per exemple, tots els verbs d’acció que ens atenen en aquest assaig tenen la seva versió gamificable a través de l’inabastable i alhora reductora xarxa d’aplicacions mòbils del sistema de comunicació mundial actual. Podríem quantificar i qualificar els vins que bevem, els plats que mengem en un restaurant, els llocs on ens allotgem per dormir. També podem registrar els quilòmetres que caminem o els que correm, podem adherir-nos a xarxes socials exclusivament de roba, òbviament jugar a qualsevol tipus de joc i entrar en rànquings mundials fins i tot de caire professional. Podem explicar, valorar, compartir i puntuar viatges a través d’aplicacions que milloren les experiències de les antigues guies turístiques. També tenim el linkedin per tot el món laboral que ens permet comparar-nos i seleccionar-nos entre diferents professionals. El Tinder pel món d’estimar, l’Spotyfy per escoltar música, el Goodreads per llegir i el Worpress per escriure. Fins i tot tenim una aplicació per dir el que pensem, el Twitter, però ens limita a pensar compulsivament i sense justificacions degut a la cota de 280 caràcters. Gairebé tots els verbs importants d’aquesta vida estan representats en el vast univers de les aplicacions, unes aplicacions que basen justament el seu èxit en ‘el compartir en mode de comparar’ i el ‘registrar també en mode de comparar’. Compartir comparativament és el que fan totes les aplicacions que impliquin xarxa social. Els nostres pares tenien àlbums de fotos a casa on recollien els moments significatius de les nostres vides de petits per tal de conservar un record familiar al que de tant en tant acudir amb una certa barreja de nostàlgia i rubor. Ara, els pares actuals publiquen directament les fotos dels seus fills a Instagram amb comentaris de l’estil ‘la filla més guapa del món’. És un canvi de mentalitat que va molt lligada amb la comparació i la competició, va lligada al fet de l’èxit, al fet de demostrar que a un li van tant bé les coses que fins i tot ha pogut tenir una filla guapa sent ell històricament un paio lleig. Ens comparem constantment els uns amb els altres però també ens comparem constantment amb nosaltres mateixos. És una comparació perversa perquè aquestes mateixes xarxes socials o qualsevol aplicació registral de dades personals està pensada per la millora contínua i de vegades fins i tot sanciona el fracàs. Si llegeixes més llibres tindràs més comentaris i més likes, si fas més quilòmetres o més rècords també tindràs més comentaris i més likes, com més contingut més èxit, més difusió, més creix el teu perfil. Quan perds un seguidor és un drama, no ets ningú, ningú et valora, les teves fotos ja no agraden, la gent s’ha focalitzat en una altra cosa, el teu material ja no interessa. La xarxa, internet, s’ha convertit en l’antic Panòptic de Benham¹.

Estem constantment monitoritzats i ho sabem, i per això volem compartir una imatge esbiaixada de la nostra vida, només els bons moments, poca gent tuiteja un fracàs, poca gent comparteix una mala cursa, poca gent penja una foto desenfocada. Personalment, crec que tota aquesta merda podria ser el focus de la meva renúncia en el jugar? Perquè és un joc al cap i a la fi, un joc amb objectius, premis i contrincants. De fet, aquesta és la base del seu èxit, de l’èxit d’aquell qui, en paraules de Foucalut, pretenen vigilar i castigar². Des del moment que gamifiques una cosa la fas més atractiva pels ulls d’un ésser humà ansiós de competir, però també, des del moment que gamifiques una cosa, imposes tu les regles. 

La Meghan és una instagramer que va iniciar fa uns anys tot un moviment a les xarxes socials per aconseguir que Instagram restituís una fotografia del seu cul. Va ser durant uns dies trending tòpic a Twitter gràcies a la seva causa. El seu cul no era una obscenitat i això els havia de quedar ben clar a aquells que – homes segurament amargats, de ben segur desconeguts i i clarament amagats en una aplicació de publicació de fotos – decidien pel seu obsolet criteri quin cul ha de ser exposat i quin no. La Meghan va defensar el dret a mostrar-se tal com era, tal com se la veia, i la seva foto no era més que una mostra d’aquella realitat nua que conformava l’embolcall de la seva ment. No hi ha milions i milions de persones que dia rere dia i any rere any publiquen nueses psicològiques? Una fotografia antiga d’una persona jove i un comentari com: ‘Mare, et trobo molt a faltar, siguis on siguis penso que la teva àuria segueix en mi’ , o una selfie amb els ulls plorosos i un comentari com: ‘homes’ , o una selfie amb un amic i un comentari com: ‘amics per sempre’, no és també despullar-se davant de tothom? Sentiments molt íntims que poden arribar a milers de persones que ni tal sols saben quin és el teu nom de veritat! No és això exibicionisme? Difereix molt del tòpic de l’home amb gavardina que s’exposa pel carrer mostrant les seves interioritats més humanes? Quina fal·lera en censurar cossos i en canvi res pels que posen emocions massa intenses per ser propagades o pensaments massa radicals per ser publicats. Molts dels comentaris que hi ha a les xarxes haurien de ser més censurables que un nu. Gairebé tots els que comencen per ‘Jo no sóc racista però…’ haurien de ser censurats, hauria d’existir un algoritme que detectés immediatament aquest inici de frase o les seves subseqüents versions: ‘jo no sóc masclista però…’, ‘jo no sóc feixista però…’ , ‘jo no sóc xenòfob peró…’ La Meghan, tot i la seva valentia i tot i que Instagram va decidir restituir la seva fotografia, no va aconseguir una victòria massa gran. Milers de milions de culs abans que el seu han estat censurats i seguiran estant-ho, perquè no és que acceptessin la seva queixa en la seva totalitat, van acceptar restituir el seu cul per una mena d’aclamació popular que s’havia girat en contra seu i que els havia fet prendre aquesta decisió ràpida. Però la causa de la Meghan no va servir de res perquè la gent no va entendre que no era el seu cul el que s’havia de restituir, sinó tots els culs que abans o després del seu han sortit o sortiran a la palestra. Aquesta gent que regeixen les xarxes socials no tenen un comitè d’ètica ni es regeixen per cap codi deontològic de bones pràctiques, no tenen perquè respectar cap dret d’expressió ni d’associació de les persones perquè l’aplicació és seva i amb ella fan el que volen. De fet, amb ella ens venen publicitat, és l’únic que els interessa de la seva aplicació. És l’efecte de l’impacte de la propietat privada de les xarxes socials en contraposició de l’ús públic. Quan un ajuntament decideix que multarà aquell qui es passegi pel carrer sense camiseta, ho fa amb una majoria democràtica i amb la possibilitat de revertir la decisió si hi ha un moviment prou fort en contra, en canvi quan Instagram decideix que no poden sortir culs a la seva aplicació ho fa perquè li surt dels collons. Allò de que els carrers seran sempre nostres cal que comenci a aplicar-se també a internet, ‘Instagram serà sempre nostre’, la lluita a la xarxa. Per tant, renunciar a totes aquestes aplicacions que roben la nostra identitat podria ser un bon punt de partida en el joc de l’exhibicionisme públic. Sortir de totes aquelles aplicacions que comercien amb la meva identitat. Marxar de totes aquelles xarxes socials que usen la meva geolocalització, el meu estat d’ànim, el meu pensament, les meves compres per vendre-ho a tercers. Potser podria ser un bon inici per tal de destruir el panòptic digital que avui en dia no només ens vigila i ens controla sinó que ens impulsa a actuar cap a allí on més li interessa. 

Jugar és aconseguir reptes al cap i a la fi i jo no dic que a la vida no siguin importants els reptes, els premis, el reconeixement, l’èxit sempre que no sigui un joc. Però des del moment en què juguem amb coses sensibles, aspectes importants de la nostra vida que no són jocs, on la derrota no és simplement una derrota lúdica, sinó emocional, ja no és un joc. No podem jugar a buscar parella, no podem jugar a invertir diners, no podem jugar a tenir amics. Eliminar dels nostres jocs aquelles vessants de la vida que són essencials hauria de ser una segona opció de renúncia. Al llarg de la meva vida he tingut massa tendència a aquesta gamificació de l’essencial, i és una de les coses que més vergonya em fan sentir avui en dia. He gamificat aspectes de la meva vida segurament per la por a afrontar-los com a tal. Sempre he fugit d’aquest sentit de la responsabilitat que viu imprès en les grans decisions que impliquen l’esforç d’aconseguir la persona amb qui vols compartir la resta de la teva vida, la llar on vols formar el niu o la professió a la qual vols dedicar-te. Però ara ja van sent hora que deixi enrere aquests subterfugis i afronti amb aplom els grans verbs de la meva vida. La pressió, la responsabilitat, la por al fracàs són elements que ens creen ansietat i ens fan sentir malament. Segurament és cert que un error a la feina o una mala decisió personal en relació als afectes poden ser desastrosos per segons qui, però no hi ha error pitjor que el no viure o el viure ofuscat i pesarós per culpa de situacions que no pots controlar. De tant en tant hem d’assumir derrotes, hem d’acceptar que podem perdre i hem d’integrar les nostres imperfeccions sense que això signifiqui el final de cap joc, perquè la vida no és un joc ni nosaltres, com a éssers humans, formem part de cap rànquing.

L’al·licient de la consecució m’ha servit no tant per lloar el meu ego sinó per lluitar en contra de la meva mandra. Realment el fet de portar un registre d’èxits motiva i focalitza, dues coses que per les meves característiques, per exemple, han estat fonamentals fins no fa gaire temps. Però a partir d’ara això ha de canviar, he de renunciar a la competitivització de la meva vida i també – fa pocs dies ho he vist clar – he de renunciar a la competitivització de la vida dels meus fills. El meu fill gran, el Pau, ha començat futbol federat aquest curs, és benjamí de segon any i comença a distingir-se lleugerament dels altres nens fent algun partit interessant. Aquest cap de setmana va fer tres gols. El tercer, que donava la victòria al seu equip, el vaig poder veure ben d’aprop perquè el va fer a la porteria on estava situat. Va començar a córrer gairebé des del mig camp seguint una passada en profunditat d’un comany, el defensa adversari semblava que tindria avantatge però ell va fer una carrera molt potent i veloç i s’hi va equilibrar. Els últims metres abans de contactar amb la pilota s’hi va afegir el porter que va sortir de la porteria pensant que potser ell sí hi arribaria abans. Des del meu lloc d’espectador vaig experimentar una sensació nova: tota aquella escena l’estava vivint en primera persona, notava l’esforç del meu fill, notava l’emoció de la seva gesta, sentia com tota l’escena transcorria a càmera lenta, patia pel resultat final tant o més que el meu fill i la seva cara de sacrifici màxim es mimetitzava també en la meva. Finalment va posar el peu just milisegons abans que el porter arribés a la pilota i va aconseguir desviar-la el suficient perquè aquesta canviés la trajectòria i quedés lluny de l’abast dels dos contraris entrant a gol seguint la inèrcia de la mateixa passada. La nostra alegria es desbordà, gairebé em salta una llàgrima, em sentia estrany i patètic, un partit de benjamins, i jo vivint-lo com una final de Champions. És molt temptadora la competició, és una droga, cal tenir-la controlada i la millor manera és despreciar-la. Quan el meu fill va sortir de la dutxa li vaig dir dues coses: heu fet un bon partit, avui és la primera vegada que he vist que disfrutaves al camp però has de millorar la col·locació quan juguis de punta. L’entorn ja se’n va encarregar de fer la resta: Hattrick Pau, ja has demanat la pilota? Felicitats Pau, tres gols. Pau ets un crack! En Pau és el meu banc de proves perquè en realitat jo ja no tinc remei. En el fons aquest cap de setmana no hi cabia dins meu de l’orgull de tenir un fill que ha resolt un partir complicat. Un fill que s’ha sabut imposar a base de força, velocitat i intel·ligència. Aquell últim gol està dins el meu cap marcat amb film de pel·lícula d’or. Segurament sempre el recordaré, és un gol prototípic del millor que pot aportar-te la competició en el futbol: velocitat, força, tècnica i intel·ligència. El Pau és ràpid i no es rendeix, és el que en podríem dir ‘sofert’. És una carecterística molt bona per ser un bon competidor. Crec que em tocarà viure molts moments com aquest i crec que em serà molt difícil no destacar-li les seves reixides, però ho intentaré, de la mateixa manera que li destacaré això que té a dins també en els moment de fracàs, aquesta capacitat de no rendir-se. Fa dos anys, quan era més petit, va participar en una cursa del barri. Als 10 metres de l’arribada es disputava el primer lloc amb un altre nen, frec a frec, els dos en paral·lel, però ell va caure just a 3 o 4 metres de la meta. Estant a terra el va avançar també el tercer, però ell es va aixecar immediatament, i tot i la patacada, que va ser dolorosa, va acabar la cursa quedant tercer. Aquell dia sí que vaig promoure als quatre vents la seva gesta, el fet que s’aixequés i seguís competint, tot i perdre dos llocs, va ser quelcom que em va meravellar. Que un nen de sis anys tingués aquesta capacitat de reaccionar davant una adversitat tant funesta em va captivar i vaig decidir que aquest havia de ser el seu principal record del món competitiu de per vida. És per això que sempre li ho recordaré, sobretot en els mals moments, quan les coses no li surtin bé i quan el fracàs, la derrota sigui aprop. Deixar enrere la competitivitat no ha de voler dir deixar la competició. Quan ets capaç de sacrificar-te per un resultat de la manera que ell ho fa, l’important no és la victòria contra l’altre sinó la victòria contra tu mateix, però aquest tipus de competició ja són figues d’un altre paner. Competir contra un mateix és el que ja hem comentat en l’apartat del suar. És una manera de trobar-se, de conèixer-se millor, de entendre’s personalment amb la pròpia identitat i de situar-se sol en el món, aquest món on l’únic del que podem estar 100% segurs és de la nostra existència.

Renunciar a jugar als reptes personals més constituents del nostre caràcter no ha d’entendre’s com una negació dels efectes secundaris de consecucions exitoses o fracassos estrepitosos. El joc no deixa de ser una actitud davant una vida que té moments jugables. El joc pot formar part dels grans moments de la vida, però no els ha de monopolitzar ni n’ha de ser com ara era, en el meu cas, el meu principal objectiu. ‘La vida és un joc’ podem sentir de vegades en l’ideari popular. I sí, en certa manera la vida conté característiques pròpiament del joc, però en realitat, no és un joc i com a molt podria arribar a ser comparable amb el joc. El fracàs personal per exemple, en una professió o en una relació, no deixa de ser una derrota, no deixa de ser un fracàs en un conjunt de decisions i accions que engloben el treballar o l’estimar. Però prendre’s-ho, a mode de joc, és un error. Si que és cert que podríem de dir, per exemple, en una certa situació de fracàs, que aquesta és una oportunitat per créixer i per tant ha de ser ràpidament oblidada i enterrada com quan un jugador de futbol, davant d’una derrota, diu en sala de premsa que ara s’ha de pensar ja en el següent partit, però personalment no trobo que sigui una actitud que aporti res de bo. Tant l’èxit com el fracàs en qüestions no gamificables han de ser soferts, viscuts i patits perquè tan l’experiència positiva d’aconseguir quelcom il·lusionant a la vida, quelcom de calat com per exemple que algú pugui trobar interès en aquest llibre, ha de ser celebrat com si fos una victòria encara que no ens agradi jugar en termes gamificadors en aquest àmbit, de la mateixa manera que un fracàs com no trobar editor per un llibre com aquest, ha de ser viscut, tal qual com una derrota dolorosa i punyent. Charles Pepín, ha escrit recentment un llibre per analitzar l’actitud davant el fracàs de grans triomfadors a la vida com Charles Degaulle, Michael Jordan, Thomas Edison o Steve Jobs – Les virtuts del fracàs³ -. Una de les grans conclusions que en treu és el que ja sabem de sempre: l’error porta a l’èxit. En el capítol 1 ens explica l’interessant cas del Rafa Nadal i el Richard Gasquet. Aquests dos jugadors de tennis coetanis, van enforntar-se a semifinals amb 12 anys en un torneig per a joves potències del tennis. En aquella època Gasquet era realment un nen prodigi d’aquest esport. Havia arribat a aquell torneig arrasant als seus rivals i des de feia uns anys ja omplia portades de revistes esportives perquè tothom el situava com a futur número 1 del tennis mundial. Aquell partit Gasquet va derrotar a Nadal i va acabar guanyant la final. Però Nadal, lluny de desanimar-se, va aprendre moltes coses d’aquella derrota. Va aprendre a millorar el seu revés i el seu drive, a col·locar-se millor a la pista, a ser més agressiu, a no donar cap pilota per perduda. En aquella derrota es va gestar el Nadal que coneixem avui, el número 1 del món i guanyador de 19 títols de grand slam, el jugador infatigable que ha assolit grans gestes en el món del tennis, un autèntic campió que tot i tenir varis moments de fracàs i feblesa sempre n’ha ressorgit més fort. Richard Gasquet no ha guanyat mai cap Grand Slam i ha arribat com a màxim al número 7 del món, potser no va perdre prou durant la seva època d’aprenentatge?

Comparar el joc amb la vida real és molt temptador. Hem de ser com en Rafa Nadal en les nostres derrotes quotidianes? Si no aconseguim aquella feina que volem perquè no tenim prou formació o prou experiència hem de seguir lluitant dia rere dia per aconseguir-ho? Si no hem aconseguit aquell contacte que desitgem tenir en la nostra agenda hem de seguir insistint com uns pesats fins que ens el donin? De vegades una retirada a temps és una victòria, de vegades una renúncia és la oportunitat de disfrutar i destacar en altres camps que ni hauries imaginat. Guanyar o fracassar va més enllà del joc. La vida és com un joc perquè té implícits moments de victòria i de derrota, moments de glòria. Però aquests moments, no són essencials pel fet del resultat, ho són pel fet del propi procés que has viscut per arribar-hi.

El joc, més enllà de la competició, té un segon element essencial que és en el que realment ens hem de focalitzar: el gaudi. El joc genera plaer, qualsevol joc, sigui competitiu o no. Fa uns minuts estava acotxant al meu fill petit, el Biel. Li he explicat el mateix conte de sempre: La rinxols d’or i després com sempre hem tancat el llum i m’he quedat una estona al seu costat esperant que s’adormís. Abans m’ha dit: Papa, fes-me un rasquins. I jo li he contestat, te’l faré si abans me’l fas tu a mi. I m’he girat d’esquena a ell i ell ha començat a acariciar-me el cap i l’espinada i de sobte m’he vist com un flash en la meva infantesa quan la meva avia, suposo que perquè em calmés, es passava moltes tardes fent-me fregues estirat de bocaterrosa al sofà de casa. Amb el cap recolzat a la seva falda em transportava en un èxtasi irrepetible amb les seves ungles suaus llaurant la meva esquena i el meu cabell. Un èxtasi que després he buscat amb les meves parelles i que va ser just amb la primera de totes amb qui vam acordar aquest verb: fer rasquins. No sé ben bé com ha arribat el verb al meu fill, potser la meva dona li ho ha transmès, o potser jo, segurament també el seu germà gran hi està implicat, sigui com sigui, aquest plaer indescriptible, aquest plaer tan meu que he transmès per interès, ara és universal en la meva família i esdevé encara molt més plaent. Puc donar-te un exemple millor de joc no competitiu que només busca el gaudi? La vida ens brinda mil oportunitats per jugar de forma cooperativa, de forma totalment neutre i lúdica, obtenint infinit plaer i sense necessitat de trepitjar o humiliar ningú. Molts moments de relacions personals són una mena de joc que aporta milers de sensacions diferents a la nostra existència: una reunió d’amics, una trobada familiar, un aniversari: moments per jugar sense competir, moments per compartir sense comparar. I jugar amb la natura? No et semblaria una manera de mantenir aquest compromís que ja hem encetat en altres verbs? Suar en contacte amb la natura ha de ser la principal escomesa a emprendre en els propers anys de la meva vida, córrer pel bosc i per les vinyes que m’acompanyen en aquest territori amable on he assentat les meves arrels pot ser una bona manera de jugar-hi. Perquè, òbviament, l’esport és també jugar. En canvi la competitivitat s’ha convertit a partir d’aquest precís instant en el meu gran rival. És el rival a batre, és a qui he de guanyar per golejada. L’he de matxucar! He de derrotar aquest afany competitiu que sempre m’ha portat al camí de la insatisfacció. Li vull reconèixer grans moments, és cert. També li vull reconèixer que m’hagi portat tan lluny, perquè la gana de més i més i més m’ha obert portes i entorns que mai hagués imaginat, però ara ja he d’asserenar la meva pulsió, és hora de valorar els jocs cooperatius, de valorar les finalitats compartides, d’anar me´s enllà que voler l’optenció d’un simple premi.

Penso que el primer que he de fer per desempallegar-me de l’afany competitiu és reinterpretar les meves estones d’oci. L’oci és molt important. Ha de ser una característica important i li hem de dedicar un bon espai en la nostra vida. L’oci és donar aliment al plaer. El plaer és un instint innat, és un dels motors per viure però no l’únic. El plaer és com un petit nadó afamat al qual hem d’alimentar sovint si no volem que plori i ens faci la vida impossible. El sexe és part essencial del plaer i s’ha de potenciar sanament. També l’esport i altres activitats creatives poden ser exclusives de l’activitat ociosa. Però l’oci, sigui un fi en si mateix, o la conseqüència d’un objectiu en altres àmbits, ha de ser considerat com quelcom més que competir per sentir-nos millors en les nostres hores mortes. Perquè l’oci és una altra característica intrínseca de la nostra voluntat. Per moltes persones, actualment l’oci no és altra cosa que la resposta a la necessitat de treballar, l’oci és un descans que facilita la incorporació a la feina, tal com la seva arrel llatina ens fa intuir ( o-ci = no treball) . L’oci és un invent social necessari per a mantenir l’esclavatge laboral. Avui l’oci es basa en la realització de qualsevol activitat relaxant o excitant que ens ajudi a alliberar-nos de la tensió que suposa el fet de guanyar-nos la vida i se centra en molts casos en haver de guanyar en jocs. Formar part de qualsevol club esportiu no deixa de ser una manera de buscar un oci competitiu. Però l’oci ha d’anar més enllà d’aquesta diatriba. L’oci és una activitat plaent que ha de tenir cabuda en el nostre dia a dia. Li hem de fer un bon espai en el nostre camí cap a una auto-realització, no podem oblidar les estones d’oci, i fins i tot si treballem en el que més ens agrada o vivim contínuament immersos en el coneixement, la creació i l’amor, hem de deixar espai també per les estones d’oci; per dispersar la ment de tant en tant i deixar marge pel gaudi. 

Tanco el capítol del joc comprometent-me en no fer un ús competitiu de les meves estones d’oci, renunciant a la glòria esportiva o lúdica i usant el joc només per l’obtenció de gaudi. He d’aprendre a cedir, a relegar-me en un segon pla, a evitar l’efecte llaurer, l’efecte addictiu de les victòries en qualsevol joc. No hem d’oblidar que el joc té una part fosca en form d’extrema dependència i que hi ha gent que necessita estar fitxat en una llista negra oficial perquè no els deixin entrar als casinos, gent que han hipotecat la seva família pel joc, gent absolutament arruïnada i defenestrada per culpa del joc; és aquest monstre justament el que pot ajudar-nos a no passar-nos de la ratlla plaent en qualsevol joc de la vida.

Admirar sense voler ser, seguir els grans sense aquell anhel de voler intentar-ho, de imaginar-me ser com ells. Mentre escrivia aquest capítol he estat temptat de fer un rànquing dels assagistes més destacats del país i comparar-m’hi amb la il·lusió de desbancar-los algun dia, se m’ha acudit fins i tot que una bona mesura per saber qui és més bo que qui són la quantitat d’entrades a Google, quina bestiesa oi? Però és aquest caràcter de merda com diria el protagonista de la pel·lícula argentina El Hijo de la Novia, el caràcter de merda contra el que he de lluitar.

1Bentham, Jeremy, Panòptic, Edicions 62 / Diputació de Barcelona, Barcelona, 1986

2Michael Foucault en la seva obra Surveiller et Punir: Naissance de la prison, de 1975 destaca l’acció panòptica de l’Estat, aquesta capacitat de seguir i sancionar els passos del ciutadà a través del sistema de castics institucionals, com una de les claus del poder contemporàni. Segurament, d’irrupció d’internet i la digitalització i mercantilització de les dades personals de la gent han traspassat aquest poder a altres estaments com Google o Facebook, que d’alguna manera també han acabat sotmesos al control i vigilància dels Estats. La imatge del creador de Facebook Marc Zuckerberg davant els tribunals federals dels Estats Units per vendre les dades de 87 milions de persones a una consultoria política és una metàfora del Panòptic vigilat.

3Pepin, Charles, Les virtuts del fracàs, Ara llibres, Barcelona, 2017.