El beure potencia l’amistat, també fa sentir-se part d’un grup, i en el meu cas, és un valor important que no sé desvincular, encara, del fet de servir-me, de vegades, no sempre, algunes copes de vi o un parell de cerveses. Els alcohols i tot el que suposa l’ebrietat no poden obviar-se en la vida d’una personatge anònim i trist com jo. Tal com sóc jo i tal com és la meva timidesa he necessitat en les primeres i les mitjanes etapes de la meva vida una xarxa social. Moltes vegades l’efecte llimador d’aspreses de l’alcohol m’ha suposat una eina per satisfer aquesta necessitat. Alguns personatges amb els quals he lidiat no haguessin pogut ser suportats si no hagués inundat el meu cos d’alcohol. Algunes situacions en les quals m’he d’enfrontat no haguessin estat superades sense alguns graus etílics a la meva sang. No sóc prou fort per superar certes situacions socials amb abstinència, però sí prou conscient i prou responsable per dominar l’ús de la beguda etílica. Kingley Amis – potser més conegut per ser el pare de Martin Amis – és l’autor d’un dels assajos més útils sobre l’ús social de l’alcohol: ’Sobrebeber¹’. En aquest assaig bàsicament format per diversos articles no connectats sobre el fet de beure alcohol podem deduir per sobre de tot que aquest, l’alcohol, és una eina social i com a tal, un ha d’aprendre a dominar-la sota el risc, és cert, de caure en una addicció terrible, que no hem d’amagar, una addicció que et pot destruir amb poc temps. Amis parla d’acollir als amics en la beguda, oferir-los el fet de compartir una experiència única, amb un licor únic, un alcohol d’altra graduació d’artesania guardat especialment per a l’ocasió, l’ocasió de fer única aquella trobada acollidora. L’alcohol com a maximitzador de sensacions, però també com a eina de doble fil. Amis guarda també a la nevera cervesa vulgar per amics vulgars, licors dolços per aquells que volen allargar massa la seva estada i l’aigua, altre cop l’aigua ben present. Amis ens recorda que l’aigua és l’elixir del retorn, és la medicina preventiva; beure força aigua durant els moments d’ingesta d’alcohol pot evitar una bona ressaca. No perdre la hidratació del cos també pot significar no perdre de vista el moment socialitzador que vols que aquest t’aporti, perquè cal socialitzar-se. Quan ets nen ja tens el joc per a fer-ho, també tens la innocència de la simplicitat i en canvi no tens la pressió social de les normes morals que reprimeixen bàsicament l’excés. Però quan creixes, et fas adolescent, jove, primer adult, segon adult, el joc no és suficient en certs moments perquè els subterfugis són massa potents per a ser afrontats des de la claredat d’idees. Cal posar-se en línia amb la situació: una festa major de poble, amb música repetitiva a tot drap i persones avorrides a dreta i esquerra, no permet l’ús òptim del cervell ni la pràctica intel·lectual de converses erudites, és evident, tots de tant en tant necessitem moments així, de disbauxa i desinhibició i pocs són els que acaben superant-los sense alterar lleument la seva consciència. Normalment, el fet de beure, per a mi, forma part d’una mena de formalitat inconscient que busca saciar la set en funció de l’aport dels diferents líquids a l’abast. Gairebé diria que és un reflex sense més ni més, un acte totalment mecànic. Un acte robòtic com tants que executo al llarg del dia sense ni tan sols parar-hi atenció. Formava part de la gran quantitat d’accions automàtiques que conformaven la meva vida. Però de vegades hi paro atenció. Vaig a la cuina i omplo un got de vidre ple fins d’alt de l’aigua que surt de la petita aixeta de l’osmosi inversa. L’aigua és pràcticament homònima a beure. Quan parlem de beure, l’aigua s’adhereix al verb com a fet co-existencial. ‘Ser aigua’ deia el gran Bruce Lee; el que sempre m’ha semblat un meme sense importància de sobte em provoca un espasme mental. Potser això de ser aigua no és cap tonteria. Podria arribar a ser aigua? De fet nostre cos està format per un 80 o 90 % d’aigua, però no crec que sigui ben bé això el que l’amic Bruce Lee volia dir. Si una persona vol emular l’aigua haurà de ser necessàriament una persona d’aparença pura. Una persona que transmeti aquositat. Una persona que sigui aigua potable, aigua potable procedent d’una deu. Una deu que voldrà conèixer i gaudir en el seu temps lliure, amb els seus fills i la seva parella. Voldrà conèixer i tastar naixements d’aigua en zones d’alta muntanya lluny de la contaminació de les aigües freàtiques per culpa de l’agricultura i la ramaderia intensiva, que durant tants anys han provocat en el territori el perill mortal per la salut en fonts i pous propers a les explotacions – aigua no potable: els humans en som responsables d’aquest oxímoron -. L’ús intensiu de fertilitzants i l’abocament de purins han provocat que no sigui gens recomanable beure directament aigua de la natura sense previ tractament. Això em provoca una de les primeres contradiccions en les meves conviccions personals, perquè tot i considerar-me força naturalista, no puc arriscar el meu cos a beure aigua de segons quins brolls. Cultura contra natura. La sapiensa i l’erudició que ens porta al respecte cap a la natura ha passat necessàriament per un procés de destrucció d’algun element natural essencial, entre ells, l’eminent protagonista: l’aigua. La petjada hídrica del paper és d’uns 2000 litres per quilo, això vol dir que aquest llibre que pesa uns 300 grams ha costat 600 litres d’aigua. Des del mateix moment que faig un glop d’aigua perverteixo la natura, la violo, l’obligo a ser meva, a penetrar dins meu, a nutrir-me sense el seu permís. Perquè l’aigua vol fluir per paratges naturals, no pel meu malmès cos que l’embruta i després l’elimina en forma d’orina. 

Si renuncio a veure aigua pervertida em moriré de set ben aviat. La beguda, el fet de beure, és el verb més essencial i essencial és també beure per eliminar la sed. Podré algun dia convertir-me en una home digne que no beure per qualsevol altre motiu que no sigui la set? Quan vaig a la cuina i em serveixo conscientment un got d’aigua, sento la generositat del planeta. La transparència d’aquest líquid miraculós envaeix el meu esguard, el gust gairebé imperceptible dels tons clòrics esmorteïts pel carbó actiu de l’aparell osmòtic em transporta a la transcendència. El meu esperit beu d’aquesta aigua i tanmateix… bec per sobreviure. 

Sabem que moltes begudes i aliments contenen additius que la indústria sol classificar amb la lletra E acompanyada d’un número. Sabem que hi ha 27 classes de E diferents i sabem que no totes les E són productes sintètics fets en un laboratori. Moltes de les E són productes naturals com el colorant E-162 que s’extreu de l’arrel de la remolatxa. Però la intenció no és defenestrar les E per ser aliments perillosos, sinó fer-ho perquè són afegits a un aliment natural. Una conducta de renúncia progressiva en l’àmbit dels refrescos, per exemple, podria començar primer per eliminar begudes desagradables al sabor, per seguir eliminant begudes fetes per empreses destructores del medi ambient o per productes que el puguin posar seriosament en risc en zones concretes o a escala global i acabar per eliminar qualsevol beguda amb contingut d’additius. Potser seria millor prendre la decisió de defugir de la comercialització de l’essencial, d’aquesta manera crearíem un pack de renúncia coherent sense necessitat d’estar al dia de les indústries i els seus productes encisadors. Si aquest acaba sent el lait motive especial i gran que vull autoimposar-me, hauré d’acceptar que bàsicament els additius serveixen per fer més comercialitzable un producte, i per tant, si aquests additius estan en begudes essencials com el refresc, el vi o la cervesa, no m’interessaran com a consumidors perquè l’empresa prima el comerç a l’essencialitat del producte. Un producte com una cervesa, encara que no sigui de primera necessitat, si que vull que sigui autèntica, vull que aquell líquid sigui la barreja de productes de la terra naturals i de proximitat amb el toc personal del productor que a mode d’artista elabora aquell elixir, qualsevol E que se m’hi afegeixi em pervertirà el plaer de provar un producte autèntic i natural. Potser a nivell científic resulta més segur veure’s una Coca-cola que l’aigua que brolla de les poques fonts naturals que encara queden pel Penedès, però la meva renúncia té un valor per sobre de la cientificitat, té un component emocional, quelcom potser irracional que em diu que la Coca-cola representa tot allò que odio i en canvi el vi de garatge que fan al costat de casa és la saba de la meva revolució personal.

1Amis, Kingsley, Sobrebeber, Mal Paso, Barcelona, 2008