El fet de cobrir el nostre cos amb peces de roba és un acte de pura necessitat de protecció dermatològica. Allà on la nostra pell no arriba, hi pot arribar una bona jaqueta forrada de plomes d’ànec. El vestir és un verb que sempre m’ha dut de bòlit. Potser és el meu taló d’Aquil·les, potser la meva perdició, no ho sé, però sigui com sigui és evident que ha marcat un influx constant en el meu destí i ha estat sempre present en les meves disquisicions. 

Vestir és mostrar-se al món. Vestir és comunicar idees, és vendre pensaments, és la clau d’entrada de les relacions, és la formulació d’un estat d’ànim, d’una filosofia de vida, d’una admiració, d’un moviment social, d’una declaració d’intencions. Vestir és un dels verbs que comença a fer palès el gir de les meves eleccions cap el punt que sempre m’ha debilitat com a ésser humà. Aquest gir cap als altres, cap al què pensaran els altres, cap al com ho rebran els altres, cap el com em valoraran els altres, potser per això el vestir sempre m’ha situat en la corda fluixa de l’autovaloració negativa. El fet de guarnir-me per sortir al carrer és una acció enfocada als altres, ja sigui, alguns dies, perquè vull causar alguna emoció, alguna sensació, alguna reacció a través de la meva imatge personal o ja sigui per passar desapercebut amb indumentària comuna i discreta quan no m’interessa ser el centre d’atenció, ni tan sols ser focus puntual. Fa anys que busco un uniforme que em defineixi; a través d’un acte mig conscient mig inconscient embolcallo el meu ésser per tal de fer-lo més amable, més agressiu, més interessant, més atractiu, més normal, més natural, més hippie… Des d’un punt de vista estrictament naturalista la roba només complementa el que la pell no ens pot oferir, però en canvi, la roba s’ha convertit per a mi en un article d’ornamentació que de vegades fins i tot dificulta la pròpia funció de la meva pell. La roba no només és una eina per millorar la meva confortabilitat, és també una eina per comunicar la meva identitat. Caldria deduir que la renúncia més excepcional fóra abandonar l’ús comunicatiu de la roba, però és possible? Deixar-me d’ostentacions i vestir simplement pràctic i còmode? Però també seria una manera de comunicar-me. Recordo una vegada en un curs de gestió de cooperatives, un company, el primer dia, a les presentacions, va sortir davant de tots i abans de descriure’ns d’on venia i quina cooperativa representava, ens va fer saber que tota la roba que portava era de segona mà. Normalment tots volem vestir d’una manera que ens identifiqui, que ens faci sentir a gust, fins i tot més segurs de nosaltres mateixos i per què no, més joves, més interessants, més intel·ligents, més compromesos… és inevitable en la societat actual. Suposo que hem d’acceptar que d’alguna manera o altre necessitem vestir per afrontar el dia a dia i que aquesta vestimenta és la nostra primera carta de presentació. Per tant, vestir com? I sobretot, què no vestir, a què renunciar en aquest acte diari d’exaltació de la nostra identitat? 

Penso que hem de ser molt conscients dels colors que volem lluir perquè vestir no només és, més enllà d’analitzar cap renúncia, un fet polític, és una expressió del nostre pensament i transfereix a l’altre una weltchangstaung. Hi ha tribus urbanes que han posat de moda al llarg de la història diverses propostes de vestuari lligades a maneres de viure. Recordo el moviment dels Panteres Negres afroamericans vestits amb aquelles jaquetes de cuir negra o els punks amb aquelles jaquetes texanes plenes de pins, els pantalons estrets, les botes altes i la cresta, o més recentment el moviment trap d’artistes como Bad Gyal, Kidd Keo, Ms Nina, Young Beef o C. Tangana que han recuperat part d’estètiques de moviments anteriors com el post-soviet amb influències de la moda skating dels 90, l’escena clubbing, molta purpurina, gorres i actitud kaní. Les tribus urbanes són una etapa més de l’evolució de la persona. Durant l’adolescència es converteixen en una necessitat i a mida que anem madurant poden deixar petjada per acabar de conformar una identitat més particular. Hem d’anar en compte de no encallar-nos-hi, de no evolucionar personalment cap a posicions més obertes. Convé acabar amb el gregarisme un cop solucionada la pubertat, hem de ser nosaltres mateixos, trobar de forma autònoma i lliure el nostre propi concepte modular de vestir. Hem de ser cada un de nosaltres qui faci el petit esforç de valorar què es posa i perquè s’ho posa girant el focus en aquest perquè, sobretot en el perquè.

Per altra banda vestir també és una forma de mostrar el nostre cos. El cos és l’objecte que es vesteix i en el fet de vestir-lo mostrem la nostra tipologia. Considerem que un cos és saludable quan aparenta ser saludable. Si un cos mostra la pell esgrogueïda, hi ha malaltia, si un cos mostra una panxa descomunal, hi ha malaltia, si un cos mostra unes cames plenes de varius hi ha malaltia. Però la malaltia no ha de ser necessàriament quelcom defugible. La malaltia pot ser el que es vol comunicar. De vegades no podem controlar estar sans, de vegades les persones patim imperfeccions, ens adolorim d’afectacions involuntàries del nostre cos. No ens hem de sentir coartats a amagar-les, les hem de fer públiques, les hem de visualitzar, són part de la vida, formen part de la nostra identitat i són en nosaltres encara que ens n’avergonyim. Precisament aquesta és una de les renúncies que podria començar a treballar: no fer servir el fet de vestir per lluir el meu cos o per amagar-lo, renunciar a l’esclavatge de la moda, vestir només com a ús, i com a comunicació, però mai com a eina de lloança. La vestimenta no ha de ser mentidera, la indumentària ha de comunicar la meva realitat i jo mateix he de fer el treball psicològic previ per acceptar-la. 

Però bàsicament el verb vestir ens acosta a un dels principals càncers de la nostra societat: el consumisme. El consumisme és un leviatan que tard o d’hora haurem de combatre. De moment les generacions l’esquivem impassibles davant la seva devastació col·lateral; però potser els nostres fills o els nostres nets el veuran créixer cap a dimensions tan monstruoses que no tindran més remei que destruir-lo. Però deixem aquest mostre pel final d’aquest escrit i acabem d’analitzar altres variables del vestir.

Hi ha alguna vestimenta que es relacioni amb el lideratge? És curiós perquè després d’anys sense saber res d’un company del futbol quan érem benjamins i que fou erigit per l’entrenador com a capità i líder de l’equip, me’l trobo a la feina en una situació social i personal complicada i amb necessitat de rebre ajuda de l’entitat que jo lidero. Ell, ara, ja no pot ni liderar la seva pròpia vida que se li esfondra entre les mans, però curiosament manté una manera de vestir que a primera vista, segueix semblant la d’un líder: tautuatges, cap rapat perquè segurament és calb, camises estretes, jaqueta de cuir i bona planta; segueix semblant un líder tot i que ja no ho és. La vestimenta és aquella primera imatge que cal mantenir després en accions, està clar, però, és aquella primera imatge, i només per aquest motiu té força. Gandhi, també s’erigeix com el prototip de líder coherent amb la seva manera de vestir. Tots tenim la imatge de la seva manera de mostrar-se al món, amb el veshi, la peça masculina típica de l’Índia, tradicional sobretot a Bengala, una peça que s’enrotlla a la cintura i les cames, com si fos una faldilla llarga – Gandhi tornava a doblegar la tela horitzontalment lligant-la de nou a cintura, deixant-ho curt a nivell dels genolls -. La imatge de la seva visita a Downig Street l’any 1931 abillat amb roba d’autoconfecció tradicional índia és un dels símbols més valuosos de la seva lluita, aquella manera de vestir davant la principal autoritat del règim que oprimia el seu poble era tota una declaració de dignitat i un exemple a seguir pels qui volem que la nostra roba formi part del les nostre idees. Gandhi i els seus col·laboradors van realitzar un treball de recerca per a recuperar la tècnica tradicional, que pràcticament s’havia perdut, i per a educar en l’ofici del filat manual com a boicot al mercat tèxtil anglès fruit de l’espoliació de les matèries primes del seu propi país. No es tractava d’un moviment anti-industrial sinó d’una convicció política. La indústria artesanal (khadi) no competia sinó que complementava la producció de les fàbriques tèxtils mecanitzades de l’Índia, que van ser les que van adquirir major impuls en la campanya per la producció nacional (swadeshi) per substituir les importacions angleses. “M’inclino cap a aquest sistema de producció perquè d’aquesta forma puc proveir de treball a les dones de l’Índia. La meva idea és que aquestes dones participin en un moviment que ofereixi a la població les teles que li fan falta”¹.

Treballo en projectes socials que intenten ajudar als col·lectius més desafavorits i a més a més ara represento una entitat amb aquesta missió. Aquesta representativitat m’atorga la possibilitat de dur una imatge que va més enllà de qui sóc jo personalment, és la imatge del màxim representat de la cooperativa, d’una cooperativa compromesa amb les persones però també amb el seu entorn. Em quadra la mateixa imatge que vull transmetre jo com a escriptor d’aquesta proposta d’autofàgia. Els colors de la terra ens representen a tots, puc ser president i alhora el paio que ha escrit aquesta reflexió vestint la mateixa gama cromàtica, però encara hi ha un altre obstacle que m’obliga, ara sí, a fer un petit esquinç a la meva coherència personal de vestuari: l’elegància. Un president d’una cooperativa mitjana com jo, amb un poder relatiu en la seva microsocietat, ha de mostrar certa elegància, aquella elegància que dóna seriositat. Tenim interessos econòmics amb persones que valoren això, la seriositat, persones que si em veiessin massa d’esport pensarien que potser no gestiono bé la governança de l’entitat i això podria suposar un perill pel seu finançament. Malauradament és així i malauradament, mantenint la gama cromàtica, he de tenir algunes mudes a l’armari que permetin esvair qualsevol dubte sobre la meva seriositat com a President. Roba de feina, roba de president i roba d’activista. Aquests són els tres escenaris dins un mateix denominador comú que és transmetre la revolució privada. Tota la roba ha d’estar en l’imaginari de la portabilitat. Això vol dir que hem de deixar de tenir a l’armari roba que sabem que ja mai més ens posarem. Ho hem d’assumir, ens agrada, ens va caure bé antany, però ara ja no la volem o no la podem portar. Per tant, donem-la. Roba, roba i més roba, quantitats ingents de roba que ja ha arribat l’hora de gestionar. Aprofita tot allò que tinguis i puguis posar-te de nou. Si necessites més roba compra-la de segona mà o feta amb productes reciclats. Si necessites que sigui nova comprar-la feta de productes orgànics i de proximitat, si a més a més vols expressar la teva manera de pensar fes que sigui ben visible el teu missatge. Busca marques que t’identifiquin i que s’identifiquin de forma conscient amb l’objectiu de tots. Sigues un consumidor intel·ligent com a primer pas d’un procés autofàgic que per què no, algun dia et porti, en el fet de vestir, a elaborar-te tu mateix les peces, aquesta és la millor manera de lluitar contra elmostre que hem anomenat abans: el consumisme.

L’any 2005 la Harvard Business School³ elaborà un article d’estudi de la marca de roba i material esportiu Patagònia. L’estudi se centrava en les diferents estratègies de la marca per tal de ser fidels a la filosofia de vida del seu creador: Ivon Chouinard, un hippie convertit en home de negocis que desitja la petjada ecològica 0 de tots els seus productes. L’article va aportant dades de diferents accions de producció destinades a reduir aquest impacte alhora que seguir mantenint marges prou amplis per subsistir com a multinacional. L’aposta per subvencionar accions de protecció del medi ambient, per recolzar polítiques ecològiques, per fabricar amb cotó plenament orgànic, per usar material reciclat en els seus productes, per conèixer en tot moment la traçabilitat de les seves importacions, els programes de reparació de roba tècnica i l’ús plomes de muda dels ànecs emmigrants recollint-les als parcs naturals on abeuren durant el seu llarg viatge migratori els ha portat a ser una empresa molt especial i singular capaç fins i tot d’usar la publicitat per demanar als seus clients que no comprin els seus productes – si no els necessiten realment i si ja no poden reparar-ne els vells -. Una autèntica declaració d’intencions que podria unificar els dos principals pilars d’ús de la roba que vull seguir: ús per necessitat i ús per comunicar que cal implicar-se personalment en la perdurabilitat del nostre planeta. Propostes concretes com la de Patagonia, o d’altres, molts altres projectes conscients amb el gran repte de l’espècie humana pels propers anys poden ser un bon començament per algú que creu que s’ha d’actuar ja. Mentre la política mundial oficial segueixi focalitzada en desesperades accions per mantenir l’status quo d’un sistema agònic, els ciutadans del món no tenim masses altres opcions que donar poder a aquestes iniciatives que pretenen com a mínim que assolim un consumisme més conscient.

Ara vesteixo com em dóna la gana i aquesta seguirà sent la meva primera premissa. Però a m’autoimposo normes compromeses amb la meva missió personal, amb la meva obra i amb el meu entorn i amb el meu planeta perquè em recordin a través del vestir que he començat una revolució privada – i no només l’he escrit-. 

1Cita de Gandhi l’any 1929 des del moviment de no cooperació impulsat per Gandhi en contra l’imperi Britànic, la roda giratòria de la màquina de filar va passar a ser un símbol d’identitat nacional associat a la lluita per l’autogovern i la sobirania econòmica.

2Carbonell, Eudald, La consciència que crema, Ara llibres, Barcelona, 2008.

3Patagonia. Harvard Business School. 711-S27. Harvard. 2010.