De la meva etapa de vigor físic ja passada, tinc una espineta ben clava en el fons del meu inconscient en aquest bonic verb. Per a mi el suar sempre ha estat molt vinculat a l’esport, i l’esport, amb el permís dels models infantils no competitius que ara sovintegen, sempre ha significat guanyar o perdre, ser el millor. La meva relació amb el futbol ha estat estranya. Hi he jugat de ben petit però no fou fins a l’adolescència que realment el vaig començar a valorar com a eina excepcional de cultura, quan ja era massa tard, perquè la meva trajectòria fins llavors va estar plena d’errors. No cuidava l’alimentació, no sabia jugar en equip, no m’agradava entrenar, no m’agradava relacionar-me amb els meus companys d’equip, no em comprometia amb l’equip… amb 16 anys em van dir que no servia pel futbol i vaig començar a jugar a tennis, va ser llavors quan vaig veure que ser jugador de futbol professional havia estat un tren que se m’havia escapat perquè no era prou madur per saber que en realitat era una opció vital ideal per a mi. Aquest fou un dels primers trens que vaig deixar escapar, encara que no en fos del tot conscient aleshores. 

La vida humana té aquest error de base: quan el teu cos es troba en el seu punt àlgid la teva ment encara està per madurar. Dels 25 als 40 he experimentat una evolució mental espectacular; hauran estat les lectures o les neurones? Potser la combinació de les dues coses, el cas és que ara que tinc, com se sol dir, el cap ben moblat, em trobo que el meu cos va de cap a caiguda i que moltes de les decisions que vaig haver de prendre en la meva etapa premadurativa han estat un error. David Foster Wallace es desesperava per tots aquells trens que deixem passar en cada decisió que prenem a la vida: 

I am now 33 years old, and it feels like much time passed and is passing faster and faster every day. Day to day I have to make all sorts of choices about what is good and important and fun, and then I have to live with the forfeiture of all other options those choices foreclose. And I’m starting to see how as time gains momentum my choices will narrow and their foreclosures multiply exponentially until I arrive at some point on some branch of all life’s sumptuous branching complexity at which I amb finally locked in and suck on one path and time speeds me through statges of stasis and atrophy and decay until I go down for the third time all struggle for naught, drowned by time.It is dreadful. But since it’s my own choices that’ll lock me in, it seems unavoidable if want to be any kind of grownup, I have to make choices and regret foreclousures and try to live with them.’ 

A Supposedly Fun Thing I’ll Never Do Again¹

Ser el millor en alguna cosa i ser admirat és el que sempre he buscat. Jo tenia qualitats per convertir-me en un Xavi Hernández, però era massa petit per saber-ho i molt poca gent se’n va adonar. Recordo que en el meu primer any d’aleví vam anar a jugar un partit contra el Sant Andreu. Aquells nens eren molt alts i forts i jo era escarransit i feble, aquell dia vaig optar per jugar fàcil, per no retenir la pilota massa estona, per buscar sempre els companys, per pensar. Jugava de migcentre ofensiu, el que abans es deia mitja-punta, i quan va acabar el partit uns homes de l’equip tècnic del Sant Andreu em van felicitar i em van dir que arribaria molt lluny. I aquesta va ser la meva perdició, perquè m’ho vaig creure i el meu joc es va convertir en egoista, no vaig saber entendre en aquells moments que el mèrit de la meva qualitat residia en la intel·ligència i la precisió del meu joc, ningú em va saber explicar això o jo no ho vaig saber escoltar. Aquesta és la meva espineta, no haver pogut arribar a ser admirat en el futbol. Avui he anat a veure un partit de hoquei patins amistós entre dos equips combinats de veterans del Pla de Santa Maria. Tot i ser un partit amistós, la competitivitat es podia respirar en l’ambient del matx. Sempre que hi ha un partit hi ha competició, almenys dels esports clàssics, futbol, bàsquet, tennis i també en curses de natació, atletisme, piragüisme, sempre hi ha rivalitat, nervis, ganes de vèncer l’altre, ganes d’agradar al públic. Quan sues el cos s’accelera i el cervell és menys controlable, se sol dir que els nervis estan a flor de pell, a flor de pell suada. Mentre mirava el partit la meva reflexió sobre el trauma del futbol ha evolucionat, he pensat: ves si no podria ser un exjugador de hoquei retirat, admirat al poble per haver guanyat una champions amb el Barça. Mai he pretès ser el número 1, però sí, ser requerit per exemple, en partits amistosos de hoquei patins per Festa Major, coneixedors els organitzadors que avui estic aquí al Pla. Penso en els herois de les olimpíades gregues i penso en la seva suor després de l’esforç llaureat. Penso en aquella corona tacada de suor i el seu cos bandejat per la multitud exaltada, quina sensació ha de ser? Penso en el Michael Jordan i en la seva retirada i posterior tornada al Bàsquet. A casa tinc la samarreta del Michael Jordan, la vaig comprar l’any 98 quan vaig anar a Estats Units. Crec que mai he vist un partit sencer del Jordan. L’afició per la NBA la vaig cultivar d’adolescent l’estiu del 1994, just l’any següent de la seva primera retirada, i només per veure els partits de la final dels Houston Rockets contra els New York Knicks. Per què va tornar? Ho va intentar en el Besibol però va decidir tornar al Basquet; ha de ser tan malaltissa aquesta sensació de ser el millor. Què es deu sentir, per exemple, assistint a aquest partit i amb 41 anys fer una exhibició de bon hoquei arrencant oh al públic? Què es deu sentir? No ho sabré mai, no m’ha passat mai ni em passarà mai, és una sensació a la qual hi he renunciat, és l’heroisme de la guerra, perquè l’esport substitueix la guerra i la guerra és l’eina per satisfer la voluntat de poder dels éssers humans. 

Però suar abraça també altres necessitats del meu cos. El moviment és inherent als éssers humans i d’aquest n’hem fet una assimilació social al llarg del temps a través bàsicament dels esports. Els esports ens permeten mantenir-nos en l’instint de l’ésser humà originari: caçador-recolector acostumat a moure’s i gastar grans quantitats d’energia durant el dia a través de les distintes accions que corresponien a aquell primer homo-sàpiens que començava a fer-se un lloc prominent en el nostre planeta. Però el suar també fa referència al sexe, un instint que hem anat tunejant al llarg de la història, sublimant-lo fins a crear l’amor romàntic. Suar també és relaxant si ho fas en una sauna i també és exfoliant, és saludable, és necessari. Suar forma part d’aquestes necessitats instintives que tot ésser humà busca satisfer. Suar pot servir per alertar-nos de moments perillosos, moments en els quals podem perdre el control; pot ser una senyal de crisi d’ansietat. Suar és físicament un fenomen que suposa l’expulsió d’aigua salada bàsicament a través de la nostra pell on s’hi barreja amb toxines i provoca aquella olor tan desagradable però alhora – quan has fet esport – tan gratificant. Fer esport suposa una explosió d’endorfines al nostre cervell i per tant plaer, el mateix que passa amb el sexe en certa mesura i evitant comparacions anàlogues, perquè, sigui com sigui, quan un sua, quan un sent el seu cos humit i cansat, quelcom important està passant també a la seva ‘ment’. Ambdós fenòmens físics són essencials per comprendre el suar des d’un punt de vista psicològic. Però també podem suar per altres raons: per exemple després d’un àpat copiós, o per tenir febre. Sempre el nostre cos busca refrigerar-nos perquè, i això és important, el nostre cos necessita per viure una temperatura mitjana de 36,5 graus permanentment, estiu i hivern, durant onades de calor i durant cicles de fred polar. Aquest també és un factor extremadament connectat amb el nostre tarannà com a éssers humans, ens lliga amb molts dels altres verbs com el vestir, el menjar, fins i tot el crear o el treballar. Necessitem eines per mantenir la nostra temperatura basal equilibrada, de vegades fins i tot necessitem medicaments per a fer-ho, només 4 graus de més o de menys ens podrien matar. Però prefereixo centrar-me en una de les varietats del suar que més conec, que més protagonisme té en la meva vida. Parlo del fet de córrer, i de què parlo quan parlo de córrer?² Haruki Murakami ens obsequià l’any 2007 amb un llibre tan insòlit com inspirador, De què parlo quan parlo de córrer parla de la competència cap a un mateix, de l’autoexigència, del sacrifici personal, de l’esforç injustificat per aconseguir fites que només tu mateix pots entendre; l’esport en essència; perquè és la lluita contra nosaltres mateixos i contra el deteriorament del nostre cos el que realment tracta aquest llibre. Córrer, i per tant transpirar, és envellir, i és a la vegada enfortir-se físicament. En cada passa ets una mica més vell que l’anterior i a l’hora una mica més fort, però arribarà un moment en què faràs una, de passa, de gambada, que – seguint envellir-te – ja no et farà més fort sinó que com a molt desaccelerarà el teu irremeiable deteriorament físic, el frenarà tímidament, el reconduirà potser cap a capes més superficials, cap a la pell que haurà de suportar més l’impacte del sol asfixiant o els peus, els genolls, les articulacions que acumularan hores i hores d’incansable treball a la intempèrie. El punt àlgid del vigor físic és un moment important en la meva vida. És un moment en el qual hi he reflexionat i del qual me’n sento esclau. M’agrada enumerar els zènnits que conformen la meva història i se’ns dubte, el punt àlgid de vigor físic n’és un dels que més importància té per a mi. Va ser amb 22 anys, durant la preparació de la prova de socorrista aquàtic a la Creu Roja de Tarragona. Aquells intensos tres mesos de natació diària em van modificar el cos substancialment i van portar-me a fer les millors marques de la meva vida en natació. Crec que aquest va ser el moment en el qual el meu cos ha estat més en forma. Aquell cos dels 22 segurament guanyaria en qualsevol esport a qualsevol dels meus altres cosos dan d’abans com de després. Actualment ja em trobo en una època en la qual no hi ha possibilitat material, per molt que m’hi esforcés, de superar aquell cos de socorrista de 22 anys. Just acabo de deixar enrere la comparança amb els jugadors de primera divisió de futbol, l’últim baluard va intentar guanyar la Champions deixant el seu equip de tota la vida però va acabar de suplent. És un porter i amb 42 anys segueix en actiu ara de nou al seu equip de tota la Vida: la Juve. Nascut al gener de 1978 , Jean Luiggi Buffon és un dels pocs jugadors professionals en actiu de les grans lligues europees que és més vell que jo. Fins ara era també el meu pal de paller esportiu. Durant el meu procés de pèrdua de potencial físic he anat comparant-me en els jugadors d’edats més antigues que s’han mantingut en actiu: l’índex de potencialitat física ha anat passant de jugador en jugador fins arribar a aquest portent porter nascut uns mesos abans que jo, pel camí s’hi han quedat en Carles Puyol i Saforcada (abril del 78) retirat als 36 anys, Raul Tamudo Montero (octubre del 77) retirat als 38, Raúl González Blanco (juny del 77) retirat als 38… El cos de moment envelleix, i fins que no descobreixin alguna fórmula meravellosa per a frenar-ho, els éssers humans seguirem passant en ordre natural d’entrada. Això vol dir que hi ha una decadència física que comença molt aviat – mai serem equànimes en aquesta valoració – i que cal ser conscients de la renúncia de les potencialitats del cos també molt aviat. Però el cos és una part de l’ésser humà. Als 40 anys pots estar molt cardat físicament però la ment, si has fet bé el procés, ha d’estar en el seu punt àlgid. La ment als 40 anys ha d’iniciar un procés d’expansió. La ment, que ha recollit l’experiència del cos vigorós dels últims anys ha de saber trobar el camí de la vida intel·ligent. No és casualitat que escrigui aquest assaig just ara, en el meu zenit mental, és pràcticament una obligació fer-ho, he d’escriure el meu futur perquè sento que ara més que mai tinc les eines necessàries per reeixir com a ésser humà. D’aquest sentiment d’apoderament en sorgeix també en el cas del suar una renúncia conscient i dirigent: deixar de competir amb els altres. Quan ja fa temps que s’ha assolit el súmmum del cos, quan la maduració personal et porta a desenvolupar interessos més mentals, quan el jo de contacte físic i l’impacte et passa factura, quan t’adones que mai arribaràs de ser de l’elit esportiva, una retirada intel·ligent és la renúncia a seguir competint. He vist partits de futbol de veterans plens de ments afanyoses de victòria i cossos grossos i lents: la combinació és ridícula. He vist barrils de cervesa corrent darrera una pilota com si anessin a decantar-se i rodolar en qualsevol moment. He vist paios amb cabells blancs tant suats i amarats que els asseuries ràpidament en una llitera i trucaries a una ambulància. No són imatges massa agradables. És millor veure un cos gros i lent corrent i competint contra si mateix que no posant-se a prova en un espai de competició dual. Recentment he deixat el futbol. Jugava lligues de futbol 7 amateurs i lligues socials de futbol sala, m’arrossegava darrere la pilota i cada dia em veia més dèbil i més ridícul. M’he apuntat a un club de tennis i acabo d’inscriure’m a la lliga social. Per a mi és un pas intermig per anar deixant la competició contra els altres. Paral·lelament mantinc el fet de córrer que m’aporta el que realment m’interessa: aquesta lluita titànica contra mi mateix. No és gens fàcil deixar de competir quan ho has fet amb la serietat que ho has fet durant tants anys. És per aquest motiu que ho estic dosificant. La renúncia dosificada, tranquil·la i pausada d’un instint; no hi ha altra camí, si ho fes de cop no dormiria, o potser m’enganxaria a alguna màquina escurabutxaques. Penso que és la millor decisió que puc prendre i també penso que és extrapolable a tothom, fins i tot per a esportistes professionals. Renunciar a competir no és necessàriament renunciar a guanyar. És cert que molts esports requereixen d’aquest plus competitiu per a ser algú, però també requereixen de saber gaudir d’aquell esport. Si un jugador professional de futbol, per exemple, es focalitza només en sortir i disfrutar, també pot guanyar i també pot convertir-se en un heroi: ho ha demostrat en Johan Cruyff i ho ha demostrat en Pep Guardiola, el Barça durant molts anys ha sortit al camp a gaudir del futbol i ha aconseguit grans èxits. És una qüestió d’equilibris òbviament, de intensitats, de graus… no hi ha una renúncia explícita a competir en el gran Barça del jogo bonito, però sí que hi ha un grau màxim de voluntat de passar-s’ho bé. Personalment afronto aquesta propera fase personal en el tennis amb aquesta única i exclusiva voluntat de diversió, eliminant al 100% la vocació competitiva. Això vol dir que en partits on vegi que puc guanyar clarament afluixaré el vigor i la precisió i miraré de buscar jocs llargs on l’altra persona també gaudeixi. Si jugo contra rivals de nivell similar però amb algun punt feble evidentment miraré de no centrar el meu joc en aquell punt feble que normalment sol ser el revés i que converteix els partits en força avorrits. No esperar l’errada de l’altre, buscar guanyar el punt per mèrits propis. Em queden aproximadament 40 anys de vida si la sort m’acompanya i he de focalitzar el suar en el manteniment de la salut del meu cos. D’altra banda estimo l’esport i vull seguir vinculat en aquest gran invent que barreja suor i joc. 

‘La vida és una autopista en què no pots circular tota l’estona pel carril més ràpid’ ens diu Murakami, ‘Tot i així, el que vull evitar de totes totes és cometre el mateix error una vegada i una altra. Per tant, sempre intento treure alguna lliçó dels errors que cometo i posar-la en pràctica la pròxima vegada. Si més no, mentre pugui, penso fer-ho així’. 

L’impetud inesgotable d’aquest corredor de fons japonès ens situa en aquesta tessitura del ‘no està tot perdut’, la fi del cos pot posposar-se i la clau és l’entrenament, i aquesta és una competició només contra un mateix. Murakami d’alguna manera se’n surt d’aquesta lluita personal i aconsegueix seguir corrent tot i la seva longevitat. Però no sempre un pot reeixir amb tan d’èxit. L’admirat i adorat professor Santiago López- Petit ens sorprengué l’any 2014 amb un text tan autobiogràfic com lúcid sobre el fet de perdre aquesta batalla sobre el propi cos: 

‘Ayer estava dando una conferencia y la noche de pronto se precipitó brutalmente sobre mi. Los oyentes se convirtieron en esfinges que me escrutaban con una mirada fría y despiatada. Indiferentes en su lejanía. La fatiga deforma mi rostro y lo deja sin expressión. Las palabras fluyen, como de costumbre, aunque no soy yo quien habla… La fatiga no és una enfermedad que se tiene. Es un modo de ser. Yo soy mi enfermedad.’ Hijos de la Noche³.

La fatiga crònica, la depressió, la distímia o la bipolaritat són símptomes de la societat actual que hem absorbit amb els nostres cossos. Ens avoquem a una nit inacabable si no som capaços de superar aquesta ànsia de l’eterna joventut. Hem d’assumir que el dolor mou el món? Tal com dèia Schopenhauer. Hem d’assumir que el suar és l’única alternativa? Llavors potser la millor renúncia és la d’evitar posar el suar al servei de l’immobilisme i començar a prendre partit des de l’heroïcitat d’existir, la violència d’existir com ens il·lustra López-Petit. Aquests fills de la nit dels que parla el filòsof barcelonès són corredors de fons que saben que afronten una cursa molt llarga, són exemples esfereïdors del sentit apocalíptic que ha adoptat la societat i es neguen a desaparèixer perquè se saben posseïdors de l’única esperança. L’única esperança és existir, seguir existint passi el que passi. Perquè l’existència és ara mateix l’única protesta que podem emetre davant un món que hem deixat que se’ns manifesti hostil. Ho hem deixat així perquè mai hem volgut ni hem desitjat les basses d’oli. Les tragèdies dels antics grecs ja resumien llavors el que era l’ésser humà i el que seguirà sent si, les dones no n’assumeixen el rumb, supèrbia, autèntica i ridícula supèrbia és el que regna el nostre destí si, i amb això no vull estendre’m més perquè són figues d’un altre paner, si les dones no n’assumeixen la responsabilitat de liderar la humanitat cap a una altre situació que no sigui la fatiga crònica. Deixar de competir contra els altres, deixar de competir contra un mateix, deixar enrere estúpids traumes de joventut i començar a sentir la suor que prové del dolor i del cansament d’una lluita tan llarga, aquest ha de ser el punt final d’un suar que he decidit iniciar deixant enrere la competició. Els homes i les dones d’aquest món hem de compartir la suor per tal que l’espècie humana reeixeixi de la ridícula situació de confrontació i repte constant que ens ha avocat el sistema. El sistema que hem deixat créixer entre tots ha col·lapsat, el sistema basat en la competència ferotge ha arribat al seu punt i final, ara cal reconduir la humanitat cap a una època més sensible i crec, sense ser neurocirurgià ni haver estudiat mai les connexions neuronals, que el cervell femení en tindrà la clau. 

1‘Tinc ara 33 anys i la impressió que ha passat molt de temps i que cada vegada passa més de pressa. Cada dia he de prendre més decisions sobre allò que és bo, important o divertit, i després viure la pèrdua de totes les altres opcions que aquestes eleccions descarten. I començo a entendre com, a mesura que el temps s’accelera, les meves opcions disminueixen i les descartades es multipliquen exponencialment fins que arribo a un punt, en l’enorme complexitat de ramificacions de la vida, que em veig finalment tancat i atrapat per fases de passivitat, atrofia i decadència fins que m’enfonso per tercera vegada, sense que la lluita hagi servit de res, ofegat pel temps. És terrorífic. Però com que són les meves eleccions les que em tanquen, em sembla inevitable: si vull ser adult, he d’elegir, lamentar les opcions descartades i intentar viure amb això.’ David Foster Wallace, A Suposutly Fun Thing I’ll Never Do Again, Little, Brown and Company, Boston, 1997. ’

2Murakami, Haruki, De què parlo quan parlo de córrer, Empúries, Barcelona, 2010

3López Petit, Santiago, Los hijos de la noche, Edicions Bellaterra, Barcelona 2014